Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

Som terra d'oliveres, camins i sol. Fotografies panoràmiques d'una tarda de diumenge de primavera.

Aquest mes de juny va començar amb una reivindicació del lobby econòmic català, que demanava l'ampliació de l'aeroport del Cap i (Casal) de Catalunya... Hi havia, fins i tot, experts econòmics canareus que posaven el crit al cel, i asseguraven que s'enviaria molta gent a passar gana si no es portava a terme aquesta tan necessària ampliació de l'aeroport capitalí. També, com sempre, hi ha qui està en contra de l'ampliació, i assegura que els empresaris fan un xantatge col·lectiu. El centre d'aquesta polèmica també hi havia l'afectació que tindria aquesta ampliació en l'estany de la Ricarda, que recordem-ho és una zona humida protegida inclosa dins la Xarxa Natura 2000.

Leer más...

L'any 1948 es va posar en marxa el pantà de Flix; deu anyets més tard, el 1958, es va inaugurar el pantà de Mequinensa. Finalment, el 1969 va entrar en funcionament el pantà de Riba-roja. En escassament dinou anys el curs baix de riu quedava condicionat i regulat per aquests tres embassaments. Són aquells regals que l'Oncle Paco ens va deixar, com les autopistes, i que han servit per hipotecar el futur i el desenvolupament d'aquesta democràcia-que-ens-hem-donat-entre-tots-i-totes-i-totis. Des de llavors que hom va començar a potinejar amb l'Ebre com a un obscur objecte de desig energètic. O a putinejar, que fet i fet vindria a ser el mateix, amb el regalet, amb llacet inclòs, d'un putet de vaselina, per a que la desaparició lenta i agònica del Delta entri millor i passi més desapercebuda. Qui coi amb una mica de senderi vol mantenir quatre flamencs, uns quants restaurants on els pocs guiris que ens visiten s'atipen com a bacons i un grapadet de miradors on fer-se selfies per a posturejar a ca l'Instagram mentre dius que #JoTambéSócDelSud. La pastarrufa de l'energia hidràulica s'ho peta tot. I tal dia farà un any... o vint.

Leer más...

El 2020 ha estat també per a mi l'any de la Viquipèdia. L'any en què m'he acabat de treure del damunt vells pensaments respecte la Viqui... que amb el temps he vist que no servien per a res. A hores d'ara m'aproximo al centenar d'articles iniciats de cap i de nou. I he orientat la meva línia editorial a escriure sobre assumptes ebrencs, que per aquestes latituds medirionals del país anem una miqueta coixos i encara hi ha molta feina per a fer. Hom podria dir que 100 articles escrits és ben poca cosa. I si, amb prou feines, un 0,015% del total d'articles. A nivell quantitatiu, doncs si, és més aviat gens. Però qui valori i entengui la Viquipèdia només en termes quantitatius, doncs s'equivoca de mig a mig. Al contrari, a la Viquipedia cal mirar-se-la i entendre-la amb ulls qualitatius, que és justament on rau el seu valor intrínsec i real. I és que la Viquipèdia ajuda a enfortir qualitativament parlant l'ús del català científic, acadèmic i enciclopèdic, tot fent que esdevingui una eina absolutament vàlida per a fer ciència; i més important: per a difondre ciència i altres coneixements erudits i de qualitat entre el gran públic. Al nivell de qualsevol altre idioma, en igualtat de condicions. I per fer efectiu aquests estàndards de qualitat, a la Viquipèdia cal citar les fonts. Cal citar molt. Cal citar sempre. Vaja, com en qualsevol altre article científic que hom redacti i que vulgui publicar amb certes garanties d'èxit en alguna revista del seu sector professional. Les cites i la bibliografia son els dos fonaments bàsics sobre els quals descansa la qualitat científica de la Viquipèdia. Per això, precisament, és tan important i necessari que els bibliotecaris hi participem de forma activa, aportant els coneixements nuclears de la nostra disciplina.

Leer más...

Escric des de que tinc un ús raonablement competent de llengua. De fet, diria, sempre he tingut aquesta fal·lera, el que passa que no va sortir cap enfora fins que la cosa va estar raonablement madura, i en condicions de ser presentable. Malgrat tot, diria que en això de l'escriptura mai s'està prou madur, i que el ser presentable o no, no depèn d'un mateix, i si més aviat dels lectors. Però el que dèiem, que hom podria dir que sempre he tingut aquesta inclinació a escriure, a expresar-me per escrit. Encara tinc uns fulls esgrogeïts, amb lletra impresa, i amb aquelles enquadernacions en espiral, amb uns quants relats de joventut. De tant en tant els rellegeixo, i penso... Bé, val més no pensar-hi massa, que si no els hi calaria foc i servirien de combustible per a quan anem fer rostides. Val més no pensar-hi massa, però no obstant formen part de mi, de la meua història. Em descriuen a mi en una època determinada de la meua vida. Ben mirat, malgrat la seva qualitat literària més que dubtosa, si han anat de casa en casa tots aquests anys, per alguna cosa serà. També, per casa, encara tinc un volum editat amb els relats que es van presentar al premi Joan Santamaria del 1998. Vaig quedar segon. Encara recordo el sopar de gala, l'entrega de premis i a ma mare tota estarrufada com un paó. Més endavant vaig abandonar la creació literària, però no el fet mateix d'escriure. Vaig continuar amb el conreu del també noble art de l'assaig curt i dels articles científics (de la biblioteconomia i la documentació, per ser-ne més exactes). En aquesta nova etapa tot va néixer a partir de bauen, un blog sobre arquitectura i biblioteques que vaig gestionar durant ben bé 10 anys, i que ja fa uns quants anys que va passar a millor vida. Aquell blog va ser un catalitzador, un impuls, i una rutina quasi diària que m'obligava a escriure, primer unes simples fitxes descriptives d'edificis de biblioteques, per, amb el temps, passar a escriure veritables articles d'opinió, amb argumentacions i reflexions pròpies sobre els edificis bibliotecaris i el seu futur. Articles que van servir de base per a dos llibres sobre la matèria, i també per a uns quants articles científics publicats a algunes revistes del meu sector professional. Si remenen una mica per internet segur que en troben una bona colla d'aquests articles, i també els dos llibres. Però el cuquet de la ficció sempre hi era, sempre hi és. Intento mirar-m'ho amb perspectiva, i penso que la ficció no ha tornat a aparèixer fins que m'he sentit prou madur i prou segur, amb un domini del llenguatge ferm i sòlid. No abans. Ni tampoc després, possiblement quan ja hagués passat el moment. Havia de ser ara. Cada procés té el seu moment, el seu temps. I el que va vint-i-cinc anys feia una mica inconscientment, ara, amb quaranta-dos, ho faig amb unes mínimes garanties d'èxit. I amb un treball intern al darrera, tot sigui dit. Segurament serà el pes dels anys, la saviesa que anem adquirint sense adonar-nos-en, potser imperceptiblement, però que qualla i fructifica. En això hi sortim guanyant. Així doncs, aquesta fal·lera meva d'escriure es troba, penso, en un moment de fructificació, d'eclosió de nous i millors camins. Camins com aquest llibre que tenen entre les mans (o la pantalla de l'ordinador, o de la tauleta o del lector de llibres electrònics, que pel cas és el mateix). Un llibre és sempre un camí nou per a recórrer, però també pot ser la síntesi i recull d'un camí ja recorregut en un moment i en una escala temporal i geogràfic determinades. Que és el cas. Hi trobaran articles ja publicats en tres mitjans: el digital barceloní de cultura Hansel i Gretel; i els digitals de notícies i actualitat La Marfanta i Tarragona Digital. Articles publicats entre el 2019 i el 2020: quan inicio una col·laboració puntual amb el primer; quan inicio també una col·laboració més habitual amb el segon; i finalment el 2020, quan inicio una tercera col·laboració amb els tarragonins. Però no només trobaran articles ja publicats a internet. Hi ha articles inèdits escrits expressament per aquest llibre, com també ho és aquest epíleg, que és com una breu síntesi, però sempre incompleta i en procés permanent de revisió, millora i creació, dels eixos principals de la meua tasca literària i creadora. Una síntesi que es resumeix en tres espais límit en els quals habito i transito, i visc i estimo.

Leer más...

A principis dels anys 60, el Banc Mundial va presentar un informe al govern franquista de l'Oncle Paco amb tot un seguit de mesures per a rellançar l'economia. Pel que fa a les autopistes, es recomanava la construcció d'un corredor mediterrani d'autopistes. Aquesta recomanació, de fet, va acabar esdevenint l'origen de l'actual autopista AP-7. Els trams ebrencs van entrar en funcionament uns anys més tard, entre el 1974 i el 1977, i com que no hi havia pastarrufa pública per a pagar-la i gestionar-la, doncs resulta que vam gaudir d'una bonica autopista de peatge fins el 31 de desembre de 2019. És a dir, entre 42 i 45 anys pagant trinco-trinco si et volies estalviar una nefasta i mortal N-340, que s'ha emportat massa vides, i si volies anar ràpid i segur.

Leer más...

Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”

Leer más...

El miratge de les autopistes gratuïtes, un cop finalitzades les concessions que hem estat pagant durant més de 45 anys, i que per exemple va permetre poder viatjar sense pagar peatges entre Vila-seca i Alacant, des del passat 1 de gener de 2020, sembla que serà això, un miratge que durarà quatre anys escassos. Pel que sembla, el Gobierno de l'ínclit Reino de Espanya preveu fer pagar per circular per totes les autovies i autopistes a partir del 2024. I ho faria amb el que per ara es denomina una mena de peatge, amb els arguments de que paga qui contamina, i de que paga qui en fa ús. De l'argument sobre la contaminació en parlaré en un altre article. Ara, el que m'interessa, és parlar i exposar la meua opinió sobre l'altre argument: el de pagar per fer ús d'una autopista, d'una autovia que, recordem-ho, ara són de gestió pública.

Leer más...

Ahir a la nit, en ple Prime Time a la nostra estimadíssima i ben catalana televisió pública TeleTrès, va tornar a passar. Al programa Crims, que dirigeix en Carles Porta, van descriure l'assassinat de la Mari Carmen Castell, el 1982, que tingué lloc a Ulldecona, al Montsià. I és clar, algunes de les persones que van entrevistar, principalment familiars de la víctima, van parlar amb la variant dialectal occidental del català, concretament amb el parlar de transició tortosí. I com sempre que això passa, Twitter es va omplir de comentaris afectuosos, plens de moixaines i una mica apegalosos, tot sigui dit, lloant com d'encisador és aquest dialecte. Comentaris, però, que penso que amaguen un folklorisme lingüístic ben nostrat, ben enquistat i profund en la psique de milions de catalanets i catalanetes, i que fa veure com quelcom d'exòtic (i a voltes primitiu) tots els parlars de més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Goita, com parlen els indígenes del sud, oi? O els del nord, que vindria a ser el mateix. La condescendència no entèn de fronteres. I el més curiós de tot plegat és que molts d'aquests comentaris, amb tota la bona intenció del món, però fets amb un cert aire paternalista estil el-català-que-parleu-és-de-segona-categoria-i-no-se-us-entèn-una-puta-merda, segurament vénen de milions de compatriotes que no han sortit en sa vida de l'AMB, que no han trepitjat el país, ni han conegut els seus dialectes, i encara menys, ni han tingut el detall d'incorporar al seu vocabulari paraules provinents d'altres dialectes. Perquè granera, abadejo o espill són tan catalanes com escombra, bacallà o mirall. I malgrat que no sóc lingüista, crec que puc opinar amb cert criteri, i sobretot a partir de la meua pròpia experiència. He viscut en tres zones dialectals diferents: la central, la tarragonina i la tortosina. I amb els anys he anat incorporant paraules tortosines al meu lèxic central (este, el que venia de sèrie), i a més he deixat de pronunciar la vocal neutra. Ara xerro un autèntic poti-poti amb préstecs i manlleus d'arreu, que a voltes fa que costi d'entendre'm. Però m'agrada. A més, també, he d'aguantar les brometes pesades i sense puta gràcia de mon germà mitjà, que encara viu a l'AMB, i que les poques vegades que ens veiem arriba parlant amb la variant valenciana... El que dèiem de no haver sortit a xafar el país...

Leer más...

La dona esquifida i llargaruda, més llarga que un dia sense pa, i amb un somriure i una bellesa lànguida i davinciniana que et deixa fora de joc al més mínim contacte visual i oral i carnal, espera pacientment tot fent cua, tot esperant el seu torn. És a una estació amb anhels d'eternitat però que viu una realitat decrèpita, en una ciutat situada massa al sud d'un país que gira cap al nord i que també viu d'anhels d'una eternitat fugissera i juganera, un calorós i envermellit dimecres de matinada d'un estiu atípic on crèiem que recuperariem la llibertat i a canvi vam obtenir més derrota. Espera per a comprar un bitllet per al primer tren, només d'anada, precisament per anar vers aquest nord impersonal i feréstec, curull de trífids que colonitzen els carrers, i amb el qual, malgrat tot, encara hi ha forts vincles. Darrera seu hi ha un arquitecte amb una testa plena de rínxols entremaliats i que fita el món amb una mirada axonomètrica que construeix i dignifica i habita. A la taquilla hi ha una dona excessiva, amb guants blaus i doble mascareta, angoixa i tipa ja de tot i de tothom abans fins i tot de començar la seua jornada laboral. Són les 5.51h de la matinada.

Leer más...

Enter your email to subscribe to updates.