Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

L’home d’ulls d’un verd deltaic, curulls d’aquell verd d’arrossar de finals d’agost, i que estan delimitats per un perimetre de solcs profundament rugosos, ja fa temps que va passar el seu propi dol, malgrat que en cap moment es va produir en si mateixa la mort física d’aquella persona, d’aquella mare absent i llunya, vers la qual, és cert i cal dir-ho, mai va acabar de sentir quelcom de verament intens. Fins ara, en que a les darreries d’aquest estiu brutalment xardorós, incandescent i apegalós, s’ha esdevingut finalment la mort física. Però com dèiem, l’home de caminar pausat i dits reumàtics i llargaruts ja fa temps que va passar el seu dol particular. Ja fa temps que va vessar rierols i rieres i rius i mars i oceans de llàgrimes, a qui no van importar i patir més que a la seua dona, que aguantà comprensiva i mai abandonà el seu suport i recolzament. Perquè en efecte, hi ha diferents morts, i tot sovint la mort física és la menys dolorosa i amb la que menys es pateix… Perquè senzillament, per a l’home de somriures minsos i efímers, amb la mort física i definitiva de la mare res canviarà en la seua vida ni tampoc en la vida i costums i moments de la seua pròpia família. Si que va canviar, i molt, amb una altra mena de mort, la mort per separació, per la separació dolorosa i llavors incomprensible de la mare; una mare que mai acceptà els camins pels quals l’home començava a caminar i créixer i cercar la vida pròpia, lluny dels entorns segurs que l’esperaven i que li havien preparat. La renúncia voluntària i per principis a una vida segura i assegurada, i abraçar també per principis la incertesa i una llibertat aleshores incipient i a la que no ha renunciat malgrat tot i tothom. I és que no haurien de ser els límits d’una mare molt més amplis i flexibles que no pas els d’un fill?

L’home esquifit i llargarut, que porta una texans que ara li van dues talles més grans i li fan bosses, és dalt d’un tren model 449 camí d’un enterrament en el que se sentirà desubicat, fora de lloc, envoltat de persones i records i vivències a les quals un bon dia va decidir deixar enrere; en un nord impersonal on no hi ha encaixat fins molts anys després i amb persones i records i vivències totalment noves. Però l’home de barba ja totalment blanca i de només 0,1 mil·límetres de llargària mai arribarà a l’enterrament; com tampoc mai arribarà a reconciliar-se amb aquest passat recent al qual senzillament ha anat obviant subtilment amb el pas dels anys. I és que el tren model 449 s’endinsa a 160km/h en una beutat líquida immensament femenina, primigènia, que es fon en un horitzó vertical, en un espai límit entre una mar mil·lenària i un cel on els qui tenen i mantenen la fe sembla que hi tindran cabuda. S’hi endinsa just quan l’home que intenta escriure tecleja la última lletra d’aquest llibre que possiblement mai s’editarà; just quan percep, ja del tot massa tard, que el veritable motor d’aquest món és l’amor de les xiquetes, de les filles… de les dones.

Leer más...

Segueixo amb la meua anàlisi particular de les XIV Jornades de l’ABIE, celebrades a Salamanca entre el 23 i el 25 de març de 2022. El matí del dia 24 va estar dedicat a la presentació de diferents projectes i experiències de digitalització de diferents institucions i en diferents àmbits. Hi van intervenir Laura Guindal Martínez, del Consejo de Cooperación Bibliotecaria; Margarita Becedas González, de la Biblioteca General Històrica de la Universitat de Salamanca; Elena Sánchez Nogales, de la Biblioteca Nacional d’Espanya; i Almudena Caballos Villar, de la Universitat Complutense de Madrid.

Leer más...

Del 23 al 25 de març de 2022 es van celebrar a la Universitat Pontificia de Salamanca les XIV Jornades Tècniques d’ABIE, l’Associació de Bibliotecaris de l’Església a Espanya. Enguany, la conferència inaugural va anar a càrrec de la Glòria Pérez Salmerón, expresidenta de l’IFLA, i portava el títol de Bibliotecas y ODS : Objetivo del Desarrollo Sostenible.

Leer más...

El passat 5 de febrer d’enguany vaig acabar una nova participació en la campanya #1Lib1Ref, que cada any impulsa la Viquipèdia, i que anima a millorar amb referències bibliogràfiques els articles que podem trobar en aquesta enciclopèdia lliure, oberta i col·laborativa. Iniciatives com aquestes són importants, i ho són per diferents motius. Intentaré resumir-los breument.

En primer lloc, perquè es tracta d’una campanya pensada i impulsada des de l’àmbit bibliotecari català, i que s’insereix en el projecte Bibliowikis:

La Viquipèdia i les Biblioteques tenen la mateixa missió: facilitar l'accés al coneixement. El Viquiprojecte Bibliowikis és una iniciativa d'Amical Wikimedia que, juntament amb el Servei de Biblioteques de la Generalitat de Catalunya i d'altres xarxes de biblioteques dels països catalans, vol apropar la Viquipèdia i els seus projectes germans a la ciutadania i als professionals de les biblioteques. El projecte va començar el 2012 i ja hi ha més de 200 biblioteques actives a la Viquipèdia.

Leer más...

En aquests temps de noves realitats i de mitges veritats o mitges mentides, en aquest menut raconet de món que són les Terres de l’Ebre també ens permetem el luxe de reescriure la nostra història (la nostra i la de tots, és clar), i fins i tot de mirar amb altres ulls el nostre passat més recent… potser amb uns ulls més benèvols, que això de la correcció política és quelcom de molt seriós, i cal que tot n’estigui ben sumptuosament untat. Natros, només faltaria, no serem menys que ningú. El cas és que tornem a parlar d’un dels nostres petits hàmsters particulars: l’artefacto franquista-feixista que tenim palplantat emmig del riu a Tortosa, i que bruteja el paisatge urbà de la ciutat des del novembre del 1964.

Read more...

Fa uns dies l’Anna m’explicava que a classe estan treballant el debat oral, tan en català com en castellà, i que un dels temes que han debatut és el de la tecnologia educativa i a l’aula. Em deia que en el debat hi havia dues posicions, a favor o en contra, i que calia posicionar-se en un costat o un altre, i argumentar la postura que es prenia. Més enllà del maniqueisme inherent blanc-negre que hi ha en tot debat entre canalla de 10 anys, on en ben poques ocasions hi ha lloc per a matisos i escales de grisos, em sembla un iniciativa interessant i necessària: primer, per ensenyar als menuts a debatre, a expresar-se oralment i defensar arguments, a respectar torns de paraula, etc. I segon, per la pròpia temàtica del debat, ja que molts cops assumim i donem per fet que la tecnologia és d’una determinada manera, i que no existeix tecnologia fora d’aquella que ens han donat com a primera opció. I és que de la mateixa manera que hi ha pa de motlle molt més bo que el Bimbo, també hi ha tecnologia molt bona fora de l’univers de Google i la resta de #GAFAM.

Leer más...

Amb el pas dels anys m’he adonat que a les Terres de l’Ebre tenim uns quants temes estrella; assumptes que ens defineixen com a societat, que ens cohesionen com a poble, ja sigui amb suports incondicionals o bé amb un jec d’òsties pel mig i esdevenint enemics irreconciliables. Tot cohesiona, uneix i ens enforteix. D’aquests assumptes transversals en tenim a cabassos: els paratges naturals i el turisme, la desindustrialització del territori, l’artefacto feixista que tenim palplantat emmig del riu, les batalletes de política ultramunicipal de cada un dels pobles de la vegueria… Remenin per l’hemeroteca dels mitjans de comunicació nostrats. I per descomptat, un dels temes que ens apassionen són les infraestructures, i especialment el tren. El tren, o la manca de trens. O la merda de trens que fa dècades que tenim. Diferents variables d’un mateix assumpte. És el hàmster ferroviari ebrenc, que roda i roda… Anem a pams.

Leer más...

Transito per uns anys estranys, aquests de la quarantena curta, aquests anys de maduresa encara per explorar, quan et sents jove i encara veus les persones de cinquanta o més com a realment grans, velles… potser inconscientment, potser amb un xic encara de temeritat. Aquests anys incerts del pic de la vida, quan ja has arribat al cim, i tant si mires cap endavant com si mires cap endarrera perceps ja un cert vertigen, perceps de que això ja va de debò. I te n’adones que ja tens records i vivències de fa més de 20 anys, i de 30… I que allò que fa 20 anys era d’una manera determinada i era en un indret determinat, doncs que ha canviat. La vida avança, inexorable.

Discuss...

#Dietari

Des de que vaig arribar a les Terres de l'Ebre, un 2006, que sento repetir, ben bé com un mantra, la frase és que a les Terres tenim qualitat de vida... Bé, la frase, com deuran suposar, té diferents variants i sentits, tantes com persones habiten aquesta reserva de jubilats i funcionaris (municipals, comarcals, provincials, nacionals o estatals, que en tenim de tots colors) en què s'està convertint, a poc a poc, el sud d'aquest estimat petit país. Bé, a hores d'ara, i sense ni tan sols escriure ni un miserable paràgraf d'aquest article, ja m'hauran fotut d'hòsties fins al carnet, i hauré de passejar amb escorta per mitja ciutat. Però és que des de que porto escoltant aquesta frase, la de la qualitat de vida, que mirin, em grinyola, i em sembla que massa sovint s'usa d'una forma una mica acomplexada i per a tapar les mancances de les nostres Terres, evidents encara que no ens agradi, que ha tingut, encara té, i dissortadament encara tindrà durant molt temps. Sort en tinc de la dona, que m'absol del pecat de ser foraster. Però, ben bé què entenem per qualitat de vida? Explorem-ho.

Leer más...

Estem fets de felicitats menudes, de joiosos moments menuts que ens reconcilien amb nosaltres mateixos i amb els qui han tingut el detall d’estimar-nos ni que sigui només una mica. Deixar-se estimar és també una d’aquelles felicitats menudes que tot sovint obviem del nostre diccionari vital. Com també és una felicitat menuda que la dona et digui que ta filla menuda es passa tot el dia demanant per mi… Papa, papa, paaapaaa… Les xiquetes estimen sense condicions ni condicionants; només cal que els retornem i els donem cabassos d’amor i infinites besades i abraçades i que els prestem l’atenció que volen i necessiten. I si comento això és perquè massa vegades, i jo el primer, obviem i no fem lloc a aquesta felicitat menuda en les nostres agendes. I la felicitat és allò últim que caldria perdre, no creieu?

Discuss...

#Dietari

Enter your email to subscribe to updates.