Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

Poc a poc, amb pas ferm però constant, el fedivers, tot un ecosistema descentralitzat i autogestionat de diferents serveis web (anomenades instàncies) elaborats en programari lliure i codi obert s’està fent un forat a internet. I està eclosionant, precisament, per a fer front a aquesta internet tan bonica que ens està quedant, centralitzada i dominada per grans corporacions, els GAFAM, que actuen de manera monopolística, i a les que tàcitament hem entregat de manera acrítica les nostres dades privades, els nostres comportaments, preferències, hàbits i gustos, a canvi de poder gaudir d’unes eines gratuïtes en les que hi ha milions de persones, i en les que si no hi ets equival a pràcticament no existir. El fedivers passa per un retorn més que necessari de la sobirania digital a les persones, i per construir una internet molt més lliure i democràtica, més ètica, sense el control implícit de grans companyies comercials, i sense l’acceptació cega per part de tots nosaltres. A #Catalunya cal destacar la presència de Mastodont.cat, la instància per a la cultura catalana i en català de Mastodon, que és un servei de #microblogging, en línia des del 13 d’abril de 2017, i que ha aconseguit 2.476 usuaris, que han escrit més de 656.000 entrades. Poca cosa, sens dubte, si pensem en els centenars de milers d’usuaris de Twitter, Facebook o Instagram, que hi ha al nostre país. Però vull veure sempre el got ple, i penso que aquests més de 2.000 usuaris som (jo també hi sóc) alguna mena d’avantguarda, de resistència ciutadana, que ha fet efectiva la preocupació per les seves dades personales, que considera úniques i imprescindibles.

Leer más...

Que l’ajuntament de Tortosa hagi creat un canal de Whatsapp per a difondre informació municipal i fomentar la participació ciutadana hauria pogut quedar en una simple anècdota, si no fos que el mateix dia es publicava també la notícia que Facebook, empresa matriu de Whatsapp, té a més de 1.000 treballadars amb contracte que llegeixen i revisen centenars de milers de missatges al dia; missatges que suposadament haurien de ser privats. “WhatsApp tiene más de 1.000 trabajadores contratados, que llenan pisos de edificios de oficinas en Austin, Texas, Dublín y Singapur. [...] Emiten juicios sobre cualquier cosa que aparezca en su pantalla, reclamos de todo, desde fraude o spam hasta pornografía infantil y posibles conspiraciones terroristas, generalmente en menos de un minuto”. Ben bé sembla que les dues notícies s’entenen molt millor juntes, i dissortadament em porta a pensar que massa sovint les administracions públiques es preocupen més aviat poc de quina mena de serveis i canals d’informació usen, i en mans de quines empreses posen les dades privades i personals dels ciutadans que serveixen.

Leer más...

L'aiguat del primer de setembre d’enguany al #Montsià ha estat, sens dubte, un autèntic desastre. Dissortadament, però, que es desplomin del cel 233 litres d’aigua en escassos minuts serà quelcom d’habitual, així que ens haurem d’acostumar a viure en el desastre, perquè aquests fenòmens metereològics explosius seran com més va més habituals, intensos i destructius. De fet, les conseqüències de les pluges de l’octubre del 2018, del temporal Glòria al 2019, y més recentment del temporal Filomena, ja s’han patit a la comarca. Per tant, ja fa anys que no es tracta de fets puntuals i aïllats, i que a més es repetiran. I és un desastre especialment per a les persones que ho han perdut tot (cases, negocis, cotxes…) i que hauran de tornar a començar de cap i de nou, justament en una època especialment complicada, i on l’incertesa i la manca de futur i perspectives són i seran la nostra realitat quotidiana.

Leer más...

Benvolguts, benvolgudes i benvolgudis lectors, lectores i lectoris (que ja sabeu que ara cal pervertir i potinejar l’idioma sense aturador per tal de ser inclusius i bon jans), després d’un periode de sequera lúdico-creativa -ja saben, tots els genis comarcals som així- torno a ser amb tots vostès, en plenes vacances d’agost i més fresc que una rosa “vine a veure el meu jardí”, com dirien els amics d’El Pot Petit, en una de les seves cançons que porto escoltant en bucle i fins l’infinit en els 6 dies que ja fa que rondo per casa; els papis i les mamis que tinguin a bé llegir-me ja saben de què parlo. No escriuré, si més no per ara, sobre el coitus interruptus de la retirada de l’artefacto franquista que encara tenim emmerdant el riu a Tortosa. Faré, així si, una petita reflexió sobre la temporada turística a l’Ebre… que sembla, si més no, que no serà tan multitudinària.

Leer más...

La dona de mirada cansada i de llarga melena rinxolada i somriure esgotat i trencat com un penya-segat infinit curull d’esmolades pedres que els anys i els patiments han anat acumulant, espera plantada just davant de la última porta de l’últim vagó del primer tren de primera hora de la matinada que surt direcció a un nord massa sovint idolatrat, en aquesta estació oblidada d’aquesta ciutat que no acaba d’arrancar d’aquest sud immens i isolat. La dona, d’ulleres rugoses, fondes, que li arriben fins ben bé el cor, com dèiem, resta palplantada, fumant àvidament, escurant fins pràcticament esgotar-se la sisena cigarreta del dia. I resta palplantada, immòbil, mirant fixament vers l’interior del tren model 449 que parteix a les 6.00h, i envoltada d’un nombre indeterminat de maletes. De les maletes que ha anat acumulant durant els seus quaranta-set anys de vida. De les maletes físiques plenes d’objectes acumulats, però també (i molt més esgotador) de les maletes emocionals i sentimentals que vessen records i vivències plenes de sofriments i dolor i de joia escadussera i fugissera, i que l’han fet ser com és… i que hores d’ara li suposen una feixuga càrrega.

Leer más...

Som terra d'oliveres, camins i sol. Fotografies panoràmiques d'una tarda de diumenge de primavera.

Aquest mes de juny va començar amb una reivindicació del lobby econòmic català, que demanava l'ampliació de l'aeroport del Cap i (Casal) de Catalunya... Hi havia, fins i tot, experts econòmics canareus que posaven el crit al cel, i asseguraven que s'enviaria molta gent a passar gana si no es portava a terme aquesta tan necessària ampliació de l'aeroport capitalí. També, com sempre, hi ha qui està en contra de l'ampliació, i assegura que els empresaris fan un xantatge col·lectiu. El centre d'aquesta polèmica també hi havia l'afectació que tindria aquesta ampliació en l'estany de la Ricarda, que recordem-ho és una zona humida protegida inclosa dins la Xarxa Natura 2000.

Leer más...

L'any 1948 es va posar en marxa el pantà de Flix; deu anyets més tard, el 1958, es va inaugurar el pantà de Mequinensa. Finalment, el 1969 va entrar en funcionament el pantà de Riba-roja. En escassament dinou anys el curs baix de riu quedava condicionat i regulat per aquests tres embassaments. Són aquells regals que l'Oncle Paco ens va deixar, com les autopistes, i que han servit per hipotecar el futur i el desenvolupament d'aquesta democràcia-que-ens-hem-donat-entre-tots-i-totes-i-totis. Des de llavors que hom va començar a potinejar amb l'Ebre com a un obscur objecte de desig energètic. O a putinejar, que fet i fet vindria a ser el mateix, amb el regalet, amb llacet inclòs, d'un putet de vaselina, per a que la desaparició lenta i agònica del Delta entri millor i passi més desapercebuda. Qui coi amb una mica de senderi vol mantenir quatre flamencs, uns quants restaurants on els pocs guiris que ens visiten s'atipen com a bacons i un grapadet de miradors on fer-se selfies per a posturejar a ca l'Instagram mentre dius que #JoTambéSócDelSud. La pastarrufa de l'energia hidràulica s'ho peta tot. I tal dia farà un any... o vint.

Leer más...

El 2020 ha estat també per a mi l'any de la Viquipèdia. L'any en què m'he acabat de treure del damunt vells pensaments respecte la Viqui... que amb el temps he vist que no servien per a res. A hores d'ara m'aproximo al centenar d'articles iniciats de cap i de nou. I he orientat la meva línia editorial a escriure sobre assumptes ebrencs, que per aquestes latituds medirionals del país anem una miqueta coixos i encara hi ha molta feina per a fer. Hom podria dir que 100 articles escrits és ben poca cosa. I si, amb prou feines, un 0,015% del total d'articles. A nivell quantitatiu, doncs si, és més aviat gens. Però qui valori i entengui la Viquipèdia només en termes quantitatius, doncs s'equivoca de mig a mig. Al contrari, a la Viquipedia cal mirar-se-la i entendre-la amb ulls qualitatius, que és justament on rau el seu valor intrínsec i real. I és que la Viquipèdia ajuda a enfortir qualitativament parlant l'ús del català científic, acadèmic i enciclopèdic, tot fent que esdevingui una eina absolutament vàlida per a fer ciència; i més important: per a difondre ciència i altres coneixements erudits i de qualitat entre el gran públic. Al nivell de qualsevol altre idioma, en igualtat de condicions. I per fer efectiu aquests estàndards de qualitat, a la Viquipèdia cal citar les fonts. Cal citar molt. Cal citar sempre. Vaja, com en qualsevol altre article científic que hom redacti i que vulgui publicar amb certes garanties d'èxit en alguna revista del seu sector professional. Les cites i la bibliografia son els dos fonaments bàsics sobre els quals descansa la qualitat científica de la Viquipèdia. Per això, precisament, és tan important i necessari que els bibliotecaris hi participem de forma activa, aportant els coneixements nuclears de la nostra disciplina.

Leer más...

Escric des de que tinc un ús raonablement competent de llengua. De fet, diria, sempre he tingut aquesta fal·lera, el que passa que no va sortir cap enfora fins que la cosa va estar raonablement madura, i en condicions de ser presentable. Malgrat tot, diria que en això de l'escriptura mai s'està prou madur, i que el ser presentable o no, no depèn d'un mateix, i si més aviat dels lectors. Però el que dèiem, que hom podria dir que sempre he tingut aquesta inclinació a escriure, a expresar-me per escrit. Encara tinc uns fulls esgrogeïts, amb lletra impresa, i amb aquelles enquadernacions en espiral, amb uns quants relats de joventut. De tant en tant els rellegeixo, i penso... Bé, val més no pensar-hi massa, que si no els hi calaria foc i servirien de combustible per a quan anem fer rostides. Val més no pensar-hi massa, però no obstant formen part de mi, de la meua història. Em descriuen a mi en una època determinada de la meua vida. Ben mirat, malgrat la seva qualitat literària més que dubtosa, si han anat de casa en casa tots aquests anys, per alguna cosa serà. També, per casa, encara tinc un volum editat amb els relats que es van presentar al premi Joan Santamaria del 1998. Vaig quedar segon. Encara recordo el sopar de gala, l'entrega de premis i a ma mare tota estarrufada com un paó. Més endavant vaig abandonar la creació literària, però no el fet mateix d'escriure. Vaig continuar amb el conreu del també noble art de l'assaig curt i dels articles científics (de la biblioteconomia i la documentació, per ser-ne més exactes). En aquesta nova etapa tot va néixer a partir de bauen, un blog sobre arquitectura i biblioteques que vaig gestionar durant ben bé 10 anys, i que ja fa uns quants anys que va passar a millor vida. Aquell blog va ser un catalitzador, un impuls, i una rutina quasi diària que m'obligava a escriure, primer unes simples fitxes descriptives d'edificis de biblioteques, per, amb el temps, passar a escriure veritables articles d'opinió, amb argumentacions i reflexions pròpies sobre els edificis bibliotecaris i el seu futur. Articles que van servir de base per a dos llibres sobre la matèria, i també per a uns quants articles científics publicats a algunes revistes del meu sector professional. Si remenen una mica per internet segur que en troben una bona colla d'aquests articles, i també els dos llibres. Però el cuquet de la ficció sempre hi era, sempre hi és. Intento mirar-m'ho amb perspectiva, i penso que la ficció no ha tornat a aparèixer fins que m'he sentit prou madur i prou segur, amb un domini del llenguatge ferm i sòlid. No abans. Ni tampoc després, possiblement quan ja hagués passat el moment. Havia de ser ara. Cada procés té el seu moment, el seu temps. I el que va vint-i-cinc anys feia una mica inconscientment, ara, amb quaranta-dos, ho faig amb unes mínimes garanties d'èxit. I amb un treball intern al darrera, tot sigui dit. Segurament serà el pes dels anys, la saviesa que anem adquirint sense adonar-nos-en, potser imperceptiblement, però que qualla i fructifica. En això hi sortim guanyant. Així doncs, aquesta fal·lera meva d'escriure es troba, penso, en un moment de fructificació, d'eclosió de nous i millors camins. Camins com aquest llibre que tenen entre les mans (o la pantalla de l'ordinador, o de la tauleta o del lector de llibres electrònics, que pel cas és el mateix). Un llibre és sempre un camí nou per a recórrer, però també pot ser la síntesi i recull d'un camí ja recorregut en un moment i en una escala temporal i geogràfic determinades. Que és el cas. Hi trobaran articles ja publicats en tres mitjans: el digital barceloní de cultura Hansel i Gretel; i els digitals de notícies i actualitat La Marfanta i Tarragona Digital. Articles publicats entre el 2019 i el 2020: quan inicio una col·laboració puntual amb el primer; quan inicio també una col·laboració més habitual amb el segon; i finalment el 2020, quan inicio una tercera col·laboració amb els tarragonins. Però no només trobaran articles ja publicats a internet. Hi ha articles inèdits escrits expressament per aquest llibre, com també ho és aquest epíleg, que és com una breu síntesi, però sempre incompleta i en procés permanent de revisió, millora i creació, dels eixos principals de la meua tasca literària i creadora. Una síntesi que es resumeix en tres espais límit en els quals habito i transito, i visc i estimo.

Leer más...

Enter your email to subscribe to updates.