Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

Amb les últimes protestes en contra de la detenció d'en Pablo Hasél d'aquest passat mes de febrer, i mentre remenava pel Twitter, he tornat a llegir la mandanga de sempre, la historieta per a no dormir de sempre... és a dir, la tonteria de sempre que cremen quatre contenedors: que els catalans som una genteta de pau, bonifàcia de mena, i que aquesta violència gratuïta no forma part de la nostra idiosincràcia. He deixat passar uns quants dies, que reposés dins meu, per a poder-ho treure com toca, amb arguments i explicat de la millor forma possible. Per a fer-me entendre, perquè si no ho hagués tret del pap sense pensar-hi i qualsevol manera, i no és la meua forma d'escriure. Segurament que aquesta argumentació, la d'aquesta societat idíl·lica de llogaret dels barrufets, bé de gent amb ben poc senderi i que potser no caldria donar-hi tantes voltes, perdre-hi el temps i ni escriure cap article. És possible. Seria l'opció fàcil, sinó fos que aquest argument simplista i en el fons maligne com la tinya el compra i l'assumeix com a propi massa gent. Així que no, cal rebatre-ho i fer veure que aquest no és camí, i que hi ha motius de fons que porten a cada cop més persones del nostre entorn a rebel·lar-se i a actuar d'aquesta manera perquè segurament ja no en tenen cap altra.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

Las bibliotecas populares y parroquiales

Portada de l'edició de 1865

PRESENTACIÓ

En aquest article analitzarem el llibre Las bibliotecas populares y parroquiales, una obra del Pare Antoni Maria Claret, publicada a Barcelona l'any 1865 per la Impremta de l'Hereu de Pau Riera [1], i que serà d'on referenciaré les cites textuals que inclouré en aquest article. El llibre descriu, d'una forma molt breu i manera senzilla, i amb un to molt didàctic, l'organització i el funcionament que han de tenir aquestes biblioteques. Així, en el llibre, es descriuen aspectes com el del personal, la gestió, l'espai físic o la col·lecció, entre d'altres. Fins i tot amb l'evident i clara vocació de pastoral cristiana (seria absurd negar aquest aspecte, doncs forma part nuclear del projecte i és impossible deslligar-lo del projecte de biblioteques) que impregna tot aquesta iniciativa bibliotecària, tots aquests aspectes abans mencionats representen un esquema molt primitiu d'una xarxa de biblioteques de gran valor, amb una clara vocació global que s'emmarca en un projecte molt més ampli de promoure la lectura i l'alfabetització de les classes populars que dirigeix la Librería Religiosa, i que sense dubte són una gran novetat en ple segle XIX. I és que malgrat les distàncies, es pot afirmar que la iniciativa del Pare Claret s'avança en mig segle als primers plans de xarxes de biblioteques promogudes en l'àmbit civil des de la Mancomunitat de Catalunya.

Leer más...

Les onades de la mar, de nit, fuetejaven amb tranquil·la perseverància la sorra humida de la platja de Riumar; l'escuma blanca era la dolça sang que li sortia a cada gra de sorra. Grans finíssims que a la llum d'una mitja lluna taronja, lluïen amb una inusitada fortor, dorant així a la platja d'una mena de boirina lluminosa, com d'una inquietant, espectral i patètica diafanitat. Les torres dels vigilants, immenses sagetes de fusta, s'enfilaven cap a un cel negríssim i mangànim, una fosca foradada per infinites estrelles. El passeig marítim, elevat uns deu metres sobre el nivell de la platja, aïllava de la resta de la urbanització tot aquest univers nocturn, lànguid i decadent, a punt d'extingir-se, que feia de la platja quelcom d'especial i únic.

Leer más...

La nit de cap d’any escopia persones i més persones cap a les entranyes del metro; segurament gent una mica vulgar i mediocre amb ganes de ser un més; amb ganes de passar desapercebuts i amb ganes de difuminar-se en una multitud impersonal i sense caràcter. En Martí i en Joan, però, no estaven fets d’aquesta pasta; ells eren molt millors que la resta de persona, ells eren molt diferents, i de cap de les maneres els agradava que ningú es fixés amb ells. S’atansaren a l’estació de metro del parc central de la ciutat, baixaren ràpidament les escales mecàniques, pagaren i esperaren expectants l’arribada de l’últim comboi de la nit. Ells, però, passarien aquesta nit d’una forma ben especial, sense cap mena de dubte ben diferent a la de la resta dels seus conciutadans. Ells anaven a la recerca d’emocions fortes, emocions morbosament temeràries que els omplissin d’una forma espiritualment satisfactòria.

Leer más...

La dona de llargs cabells arrissats, d'un ros tan intensament brillant i transparent que captiva i atrau, és d'aquelles dones la presència de la qual ho omple tot, la presència de la qual és capaç també de desprendre sempre bellesa i serenor. Una presència que verament ho simplifica tot. I dissortadament la simplicitat és sempre un valor escàs en aquest món sovint massa gris plom per a massa persones i excessivament complicat d'entendre. La dona, de faccions renaixentistes i mirada serena, és també una d'aquelles dones a la qual mou l'estètica, i té la virtut escassa (i ja àmpliament perduda) de veure i viure i sentir art per tot allà on trepitgen els seu peus talla 38. Creu, amb raó, que vivim en un món profundament enlletgit i sense gust per la bellesa.

Leer más...

A mesura que creixen, la corda que ens uneix amb els nostres fills, amb les nostres filles, es va fent cada cop més llarga. A mesura que creixen, i a mesura que creixem. Però el fet que es vagi fent més llarga no vol dir en absolut, si s'han fet les coses mínimament bé, que aquesta corda es trenqui o es faci més febre fins que es trenqui. Ans al contrari, sovint la corda es farà més forta, més ferma, més intensa. És clar, és responsabilitat, com no podia ser d'altra manera, de les mares i dels pares saber que arribarà un moment en què caldrà donar corda, i respondre i restar amatents a les necessitats de la canalla de més independència, més autonomia i més dosis de llibertat.

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...

L'home d'ulls d'un color gris tossudament cendrós, ha deixat ancorada la seva mirada cansada just en aquell moment precís i exacte en què veu caure les gotes de pluja de forma horitzontal. I ha deixat també clavada la seva mirada esgotada just en aquell moment concret i únic en què un penya-segat és una fina línia horitzontal en l'horitzó, límit entre moments presents i possibles i incerts i ficticis futurs.

Leer más...

Va, anem a fer un exercici de recerca empírica per a demostrar, amb fets, palpables, demostrables, i no amb el fum de la paraula vague, que als partits polítics que concorren a les eleccions al parlament de Catalunya d'aquest 2021 les biblioteques els importen més aviat gens. O directament els la bufa, i directament es passen el primer equipament cultural del país per l'entrecuix impúdicament. O pornogràficament, ja posats. A més, que el tren hi passo unes cinc hores diàries, i alguna cosa de profit he de fer. Servei públic, en diuen. Així que comencem aquest article dels despropòsits polítics, que ja se sap que en campanya tot s'hi val. Llegeixin i decideixin. Que jo ja ho he fet. El panorama, creguin-me, fa bastanta vergonyeta aliena. Comencem.

Leer más...

Enter your email to subscribe to updates.