Deu minuts abans o després de la vida

La dona esquifida i llargaruda, més llarga que un dia sense pa, i amb un somriure i una bellesa lànguida i davinciniana que et deixa fora de joc al més mínim contacte visual i oral i carnal, espera pacientment tot fent cua, tot esperant el seu torn. És a una estació amb anhels d'eternitat però que viu una realitat decrèpita, en una ciutat situada massa al sud d'un país que gira cap al nord i que també viu d'anhels d'una eternitat fugissera i juganera, un calorós i envermellit dimecres de matinada d'un estiu atípic on crèiem que recuperariem la llibertat i a canvi vam obtenir més derrota. Espera per a comprar un bitllet per al primer tren, només d'anada, precisament per anar vers aquest nord impersonal i feréstec, curull de trífids que colonitzen els carrers, i amb el qual, malgrat tot, encara hi ha forts vincles. Darrera seu hi ha un arquitecte amb una testa plena de rínxols entremaliats i que fita el món amb una mirada axonomètrica que construeix i dignifica i habita. A la taquilla hi ha una dona excessiva, amb guants blaus i doble mascareta, angoixa i tipa ja de tot i de tothom abans fins i tot de començar la seua jornada laboral. Són les 5.51h de la matinada.

Bé, de fet, potser siguin les 5.41h i encara tot just estigui sortint del pis on viu... o potser siguin ja les 6.01h i llavors el treu ja haurà sortit i estarà enfilant cap al nord, veloç, tot creuant penya-segats i mars llatins on la mort hi habita a cada onada. I és que la dona de llavis superlativament carnívors i de cabell curt i desordenat i eternament despentinat, encara no sap bé en quina de les tres realitats viu, en quina de les tres vides pot habitar i sobreviure... Des de fa quatre mesos que la vida s'organitza en tres torns, de deu minuts de diferència entre ells, diuen que per evitar el contacte social i les aglomeracions. És així des de que ens hem donat entre tots aquesta #novanormalitat amb la qual ens sentim més segurs, i ens organitzem així en aquest fictici nou món on la derrota és més cruel i severa, i on molts ja ni competeixen. Tres torns on poder demanar cita prèvia, fins i tot cita prèvia de la cita prèvia, i on ningú sap del cert què hi pot passar. I on ningú sap del cert quin és el bo, quin és el torn correcte, l'exacte, en quin d'ells succeeix realment en la nostra pròpia vida i la nostra realitat quotidiana, i també en quin d'ells transcórre tènue i mediocre la vida de la dona d'ulls gris plom, fondos, on capbussar-s'hi i deixar-s'hi anar per sempre més. I de fet, tots tres torns poden ser els correctes, precisos, malgrat que en cada un d'ells poguin passar, i de fet passen, coses immensament diferents.

#microrelats #R16