El llegat

L’home que intenta escriure literatura de suposada alta volada, i que a voltes li diuen que ho aconsegueix, amb un portàtil atronitat al qual li falla la pantalla —que li fa pampallugues liminiscents— i li ha d’anar donant copets de precisió quirúrgica per a que funcioni amb una mínima correcció, aixeca momentàniament els seus malmesos ulls grisos de la pantalla (que ja quasi dóna per perduda), i es treu les ulleres de montura grisa que tot just ahir va estrenar. Se sent mínimament cofoi amb la seva nova imatge d’intel·lectual interessadament modernet, i en el fons això ja és un gran què. Busca un moment de descans en la seva fabril tasca de bastir un conjunt de relats sobre aquesta línia de tren en la qual fa sis anys que habita i sobreviu; aquesta línia inhòspita que s’endinsa en un sud desarrelat i amb un futur espessament incert, com la boira que envolta aquest tren model 449 que tot just fa vint-i-cinc minuts que acaba de sortir de la ciutat amb ínfules renaixentistes i on ha acabat plantant les seves arrels.

Com dèiem, l’home que avui tot just s’ha afaitat de forma mil·limètrica fins l’últim porus, aixeca momentàniament la vista d’una pantalla col·lapsada, com aquest món ple d’estranys en què li ha tocat viure, i fixa la mira en un punt incert, vague i imprecis del passadís del tren, totalment aliè a la resta de persones —o personatges— que ja transiten emmascarats per aquest món postmodern que s’entesta en continuar fent el mateix. Es fixa, però, en el revisor, de llarga melena arrissada i galtes rodones i enrojolades, que s’ha aturat a demanar els bitllets al costat d’una parella jovenívola i sincera, que sembla que sigui el primer cop que agafen el tren, i que van amb un xiquet menut i trencadís, que dorm plàcidament als braços de son pare, mentre sa mare plega el cotxet del petitó i l’entafora al portaequipatges.

De lluny, l’home, que malgrat l’evident desgast física es troba en la plenitud de la seva vida, encara hi guipa prou bé, i es fixa en els ulls plens d’amor il·lusionant i incondicional de la parella, entre ells, però especialment vers el seu fill, que clapa profundament amb la seguretat antropològica que tots cerquem de sentir-nos estimats i rebre afecte. L’amor és la força primigènia del món, el motor instrínsec que tot ho mou, i sense la qual res ni ningú tindria el més mínim sentit. “L'Amor retorna, Teresa, i ja diries que el comences a notar, / és a les mans de la gent, és als joves quan ballen. / I reconeixes una força antiga i sense discussió t'hi entregaràs / i furgaràs els seus racons per revelar el poder que s'hi amaga.” I l’home que intenta escriure, i que té la seguretat visceral que algun dia ho aconseguirà, percep i entén clarament, sense restriccions, que l’amor és el magnífic i més important llegat que podem deixar als nostres fills, la poderosa herència vital i perdurable i trascendent que els deixarem, i mitjançant la qual ens recordaran, i segurament una insignificant part de nosaltres mateixos viurà en ells quan ja no hi serem, quan serem pols, o quan tindrem en nostre jaç de mort en les roques d’un penya-segat entre els trossos d’aquest tren 449 que al cap d’una hora serà història.

Mentre s’eixuga amb un mocador de paper rebregat una solitària llàgrima que li rodola galta avall, l’home pensa en les seves filles, i pensa també que li agradaria escriure sobre l’amor en aquests temps d’efímeres urgències, sobre l’amor de cocció lenta i durada infinita que senten els pares vers els seus fills. Com els d’aquesta parella jove que tot just avui, un calorós dimecres d’estiu, serà la última vegada que agafaran el tren, en un món que ja ha perdut massa amor.

#microrelats #r16