El meu sud: sobre la fal·lera d'escriure i altres espais límits

Escric des de que tinc un ús raonablement competent de llengua. De fet, diria, sempre he tingut aquesta fal·lera, el que passa que no va sortir cap enfora fins que la cosa va estar raonablement madura, i en condicions de ser presentable. Malgrat tot, diria que en això de l'escriptura mai s'està prou madur, i que el ser presentable o no, no depèn d'un mateix, i si més aviat dels lectors. Però el que dèiem, que hom podria dir que sempre he tingut aquesta inclinació a escriure, a expresar-me per escrit. Encara tinc uns fulls esgrogeïts, amb lletra impresa, i amb aquelles enquadernacions en espiral, amb uns quants relats de joventut. De tant en tant els rellegeixo, i penso... Bé, val més no pensar-hi massa, que si no els hi calaria foc i servirien de combustible per a quan anem fer rostides. Val més no pensar-hi massa, però no obstant formen part de mi, de la meua història. Em descriuen a mi en una època determinada de la meua vida. Ben mirat, malgrat la seva qualitat literària més que dubtosa, si han anat de casa en casa tots aquests anys, per alguna cosa serà. També, per casa, encara tinc un volum editat amb els relats que es van presentar al premi Joan Santamaria del 1998. Vaig quedar segon. Encara recordo el sopar de gala, l'entrega de premis i a ma mare tota estarrufada com un paó. Més endavant vaig abandonar la creació literària, però no el fet mateix d'escriure. Vaig continuar amb el conreu del també noble art de l'assaig curt i dels articles científics (de la biblioteconomia i la documentació, per ser-ne més exactes). En aquesta nova etapa tot va néixer a partir de bauen, un blog sobre arquitectura i biblioteques que vaig gestionar durant ben bé 10 anys, i que ja fa uns quants anys que va passar a millor vida. Aquell blog va ser un catalitzador, un impuls, i una rutina quasi diària que m'obligava a escriure, primer unes simples fitxes descriptives d'edificis de biblioteques, per, amb el temps, passar a escriure veritables articles d'opinió, amb argumentacions i reflexions pròpies sobre els edificis bibliotecaris i el seu futur. Articles que van servir de base per a dos llibres sobre la matèria, i també per a uns quants articles científics publicats a algunes revistes del meu sector professional. Si remenen una mica per internet segur que en troben una bona colla d'aquests articles, i també els dos llibres. Però el cuquet de la ficció sempre hi era, sempre hi és. Intento mirar-m'ho amb perspectiva, i penso que la ficció no ha tornat a aparèixer fins que m'he sentit prou madur i prou segur, amb un domini del llenguatge ferm i sòlid. No abans. Ni tampoc després, possiblement quan ja hagués passat el moment. Havia de ser ara. Cada procés té el seu moment, el seu temps. I el que va vint-i-cinc anys feia una mica inconscientment, ara, amb quaranta-dos, ho faig amb unes mínimes garanties d'èxit. I amb un treball intern al darrera, tot sigui dit. Segurament serà el pes dels anys, la saviesa que anem adquirint sense adonar-nos-en, potser imperceptiblement, però que qualla i fructifica. En això hi sortim guanyant. Així doncs, aquesta fal·lera meva d'escriure es troba, penso, en un moment de fructificació, d'eclosió de nous i millors camins. Camins com aquest llibre que tenen entre les mans (o la pantalla de l'ordinador, o de la tauleta o del lector de llibres electrònics, que pel cas és el mateix). Un llibre és sempre un camí nou per a recórrer, però també pot ser la síntesi i recull d'un camí ja recorregut en un moment i en una escala temporal i geogràfic determinades. Que és el cas. Hi trobaran articles ja publicats en tres mitjans: el digital barceloní de cultura Hansel i Gretel; i els digitals de notícies i actualitat La Marfanta i Tarragona Digital. Articles publicats entre el 2019 i el 2020: quan inicio una col·laboració puntual amb el primer; quan inicio també una col·laboració més habitual amb el segon; i finalment el 2020, quan inicio una tercera col·laboració amb els tarragonins. Però no només trobaran articles ja publicats a internet. Hi ha articles inèdits escrits expressament per aquest llibre, com també ho és aquest epíleg, que és com una breu síntesi, però sempre incompleta i en procés permanent de revisió, millora i creació, dels eixos principals de la meua tasca literària i creadora. Una síntesi que es resumeix en tres espais límit en els quals habito i transito, i visc i estimo.

El primer espai límit que m'ha marcat és la decisió definitiva i irrevocable d'escriure en català. De fet, si miro pel retrovisor, la decisió d'escriure en català va sortir de forma natural i sense cap estridència. De fet, en quin altre idioma havia d'escriure? Em sembla d'allò més normal i lògic que hom escrigui en el seu idioma matern, aquell amb el que li han cantat cançonetes de bressol i en el qual ha begut de l'espai mitològic de la seva infantesa. És una pura i simple qüestió d'antropologia lingüística, visceral, de les arrels que s'afonen profundes dins del nostre cor. De fet, quan començava a escriure, com deia, ni hi pensava, com tampoc hi pensava en aquest discurs. De la naturalitat de les coses que es fan amb vint anys, he passat a un discurs de reivindicació de la meua llengua literària. Un llengua literària menuda però alhora fèrtil i curulla de grans noms i de fites atemporals. Escrivint en català reivindico el meu món, la meva manera de veure, entendre i estimar aquest món; la nostra manera de veure, entendre i estimar aquest món. Aporto el meu granet de sorra, segurament modest i insignificant, a que tot això no es perdi, a que tingui continuïtat. I sobretot, per a que les meues filles entenguin el valor immens que suposa tenir una llengua pròpia; el valor mític i heroïc que suposa tenir una mirada pròpia que ningú et podrà treure.

Hi ha un segon espai límit que m'ha marcat aquests últims anys: el sud. El meu sud. Aquell sud tan íntim i intransferible, tan personal, que tenim tots aquells qui habitem aquestes contrades més meridionals de Catalunya, i que ens dóna aquella idiosincràcia tan especial, tan única i irrepetible. Un sud que reivindico i que m'apropio com a propi. Un sud que m'ha permès mirar-me el món des de la distància, des de la llunyania, i segurament m'ha ajudat també a capgirar el món, a mirar-me'l del revés, sense les urgències postmodernes de la immediatesa accelerada i impersonal, i poder donar una volta de més a les coses i a tot; una volta de més massa vegades necessària, i que massa vegades obvien inconscientment. Un sud, a més, que ha ajudat també trobar les arrels: les passades, les dels meus orígens familiars i personals, massa anys amagats. I també m'ha ajudat a crear i plantar arrels futures, les que hem plantat amb la dona, i que corren felices amb els ulls plens d'aquesta llum tan especial que neix de l'Ebre.

Escriure és, finalment, l'espai límit per se. Sempre hi ha un espai límit primigeni, d'on neix tot, aquell que et transforma per sempre més, i que sol ser inici d'alguna cosa sempre positiva, més que no pas el final de quelcom de negatiu. I que en el meu cas és potser conseqüència i suma dels dos primers espais límits de què he parlat. Sense el català i sense aquest sud personal, possiblement escriuria, si, però no d'aquesta manera. I en faig divisa, d'aquests fets rebels, un món cada cop més uniformitzant i aliè. Escriure és un d'aquells espais límit entre el món que t'envolta i el caos més absolut, i que es concreta en la teva capacitat d'entrendre el món i ordenar-lo mínimament per a que no faci tant de mal i per a poder-lo habitar amb una micarrona de dignitat i sense tantes falsedats i impostures, i que arriba per a quedar-se amb tu ja de forma permanent. I absoluta. És un espai límit que provoca tensions, no cal bandejar-les i no molt menys dir que no existiran; però les tensions alliberen energia, sempre, i sempre t'impulsen cap endavant. I malgrat que aquesta energia cansi (quan escric literatura, ficció, acabo realment esgotat en la recerca d'aquella paraula precisa i aquella figura que serveix per a transmetre exactament aquell missatge que vull dir), és un cansament que et buida de totes les maleses, que t'omple i que et reconcilia un xic amb un entorn sovint massa desordenat i misteriós. Només per això ja paga la pena fer aquest esforç.

**Article publicat també a la Marfanta el dia 16 de maig de 2021

#assaig #articles #Marfanta