El silenci que cura i mata

La dona de llargs cabells arrissats, d'un ros tan intensament brillant i transparent que captiva i atrau, és d'aquelles dones la presència de la qual ho omple tot, la presència de la qual és capaç també de desprendre sempre bellesa i serenor. Una presència que verament ho simplifica tot. I dissortadament la simplicitat és sempre un valor escàs en aquest món sovint massa gris plom per a massa persones i excessivament complicat d'entendre. La dona, de faccions renaixentistes i mirada serena, és també una d'aquelles dones a la qual mou l'estètica, i té la virtut escassa (i ja àmpliament perduda) de veure i viure i sentir art per tot allà on trepitgen els seu peus talla 38. Creu, amb raó, que vivim en un món profundament enlletgit i sense gust per la bellesa.

La dona de cabells de llargs rissos i de misteriós somriure monalisenc té també una altra virtut destacable i gens freqüent en aquest món curull de tanta mediocritat, i que tan a gust entre tots ens hem donat. I és que la dona de dits llargs i de clara influència giacomettiana és capaç de sentir i escoltar i viure el silenci guaridor i espiritualment necessari, que malgrat tot, creix al nostre voltant, i que les societats dites modernes s'han encarregat de bandejar i excloure de les nostres vides. A fora, penjada d'un filet, la lluna, lliure i calmosa, encara presideix en silenci la fosca d'aquest dimecres de matinada d'aquest estiu angoixant i anguniós i ple d'anhels a flor de pell, rèquiem per un món que ja no mai més serà el nostre -si és que alguna volta ho havia estat.

La dona, d'ulls de beutat mediterrània d'un blau llatí i profundament mil·lenari i nas gros, hiperbòlic i contundent de clara herència grega, veu estranyada que la seua percepció del món s'ha capgirat, en un d'aquells moments límit en què tot es congela i s'atura, i veu que les gotes de pluja que cobreixen el vidre del vagó d'aquest tren model 449 rodolen planes, i veu que la terra i la mar s'han unit en d'aquells espais límit horitzontals on tot acaba en un nou inici. Efectivament, res mai més serà com abans... o com a mínim això creu. I efectivament, sent en aquest precís instant un silenci incòmode i asfixiant. “Empty in our hearts / Crying out in silence / Wandered out of reach / Too far to speak / Drifting, unable”.

La dona, de llavis imperfectament carnosos i completament sexuals, gira imperceptiblement el seu cap, i el blau dels seus ulls es creua amb l'home de les ulleres gris plom, que veu i percep i sent com crida en silenci, sense que ningú més, tret d'ella, se n'adoni del seu missatge. Del seu crit. De la seua fonda desesperació. De la seua pregona necessitat de canvi. “Esteja alerta para as regras dos três / O que você dá retornará para você / Essa lição, você tem que aprender / Você só ganha o que você merece”. Tret d'ella. Tret d'aquesta dona que sempre acull, que mai falla, a la bellesa i al silenci de la qual massa cops ens hi capbussem, per a descansar definitivament d'un món desesperant i desesperat que vol cures.

#microrelats #R16