Elogi de la becaina ferroviària

A mesura que hom es va fent gran, inevitablement també va adquirint algunes engrunes de saviesa. Ja saben, això del vell diable. I també inevitablement, a mesura que passen els anys i ja pentinem canes abundoses i ens hem d’afaitar cada setmana si no volem que les amigues de ta filla et fotin clatellots “Mira, Anna, ha vingut a buscar-te el teu iaio”, hom va veient clar què és millor pel propi cos i per a la pròpia ment. Ni que sigui una mica, ens anem coneixent més i millor… i ja queda poc o gens espai per a la sorpresa vital, dissortadament.

I amb molt bon criteri de lector intel·ligent es preguntaran que per què els explico aquesta mandanga. Doncs veuran, si m’han anat seguint per les xarxes i per alguns dels articles que he escrit i publicat en aquesta santa casa i en d’altres digitals (que espero que si), diria que sóc l’únic boig que agafa tots els dies el tren entre Tortosa i Barcelona, i que pateix a diari la qualitat intrínseca (si la busquen ben endins, segur que la troben) de la línia R16. Si, aquesta línia que s’endinsa en el Gran Sud català, aquell territori comanx, reserva natural de la biosfera i de cofois funcionaris i jubilats satisfets d’haver-ho fet tot a la vida. Aquella línia ancorada en el segle XIX i on encara circulen tartanes model 470 amb desenes de milions de quilòmetres de ferro recorreguts. Els més modernets en dirien que sóc un commuter, un d’aquells treballadors que emigra diàriament des del seu lloc de residència fins el seu lloc de treball. Migració pendular, en diuen a la Wikipèdia espanyola (qualsevol dia m’entretindré a fer la traducció a la Viquipèdia nostrada). I com deia, crec que sóc l’únic boig que es fot cada dia cinc hores de tren fins el Casal —que el Cap ja fa uns quants anys que el va perdre—, i que des de fa 6 anys ha perdut en retards quasi 242 hores… més de deu dies.

Segurament, si han estat capaços de llegir fins aquí, hauran continuat pensant que avui estan llegint una colla de mandangues sense massa sentit. Bé, potser, si; ja saben que a voltes la inspiració té aquestes coses. Però creguin-me, anem pel bon camí. Quan vaig començar a ser usuari diari obligat del tren, i amb les ganes i l’il·lusió de tot començament, em vaig proposar d’aprofitar al màxim aquestes cinc hores de tren que marquen els horaris oficials, més les hores perdudes en retards que de ben segur hi hauria. Fet i fet, pensava, en els desplaçaments podria llegir, escriure, estudiar… Coses que a casa, amb les xiquetes, que encara tenen aquella edat que t’exprimeixen fins l’última gota, evidentment no podria fer fins que els posés la maleta a la porta i els enviés amb el manso corresponent. I si, és ben cert. Des dels 36 que vaig començar a tombar per la bonica Catalunya Sud, i fins aproximadament els 40, a fe de Déu que vaig fer totes aquestes coses; no parava, com més millor. Però, ailàs, els 40… A partir dels 40 la cosa va començar a canviar, i aquella saviesa de què parlava més amunt em va començar a impregnar, i poc a poc m’omplia de savis i benaurats consells tot el meu cos, i em convidava a abandonar tantíssima tonteria productiva ferroviària, i ja era hora que comencés a posar seny.

I aquí és on volia arribar. I és que amb tots aquests anys que porto dalt d’un tren —i els que m’esperen— a la fi he descobert que la millor manera d’aprofitar aquestes hores és fotre’t una becaineta, i que a fora vagin passant quilòmetres i un paisatge que em conec de memòria. Hi tinc la mà trencada, i amb els anys he millorat la tècnica i també la durada de les dormides. Tinc els meus rituals, no es pensin. I ara que arriba el fred, és tot molt més agradable. Primer, em tapo les cames amb la jaqueta, a mode de manteta, com una iaia dalt del seu balancí, després m’entaforo els auriculars i la música que porto a l’Ipod, i finalment amb prou feines arribo a llegir tres i quatre paràgrafs a la Kindle. I a clapar. De pujada, al matí, amb prou feines arribo a veure l’estació de l’Aldea, i puc obrir els ulls que passem per Castelldefels. I de baixada, a la tarda, em puc perfectament adormir abans d’arribar a El Prat de Llobregat (que tampoc em perdo res), i despertar-me cap allà l’Ametlla de Mar. També és cert que quasi tots els revisors ja em coneixen, i molt amablement no em desperten i puc tirar milles, que també s’agreix. Així que creguin-me, si han d’agafar sovint el tren, viatgin lleugers, sense càrregues supèrflues que els distreguin del seu objectiu, que no és altre que caure en braços de Morfeu, mentre a fora ens arreglen la línia i podem viatjar en menys de dues a hores fins a la City, o esdevenim una bucòlica República independent de casa nostra. El que arribi primer. Ja em despertaran.

Article publicat també el dia 20 d’octubre de 2021 a Tarragona Digital

#articles #TarragonaDigital