Els anhels d'eternitat

L'home que intenta escriure ha fet una pausa febril en la seva fabril tasca d'escriure amb un portàtil que funciona quan i com vol. Potser és que ja s'ha deixat la pell i l'ànima i les entranyes (potser infructuosament, qui sap) en un nou relat. O potser és perquè el portàtil ja ha dit prou i ni els cops més maldestres dels seus dits molsuts aconseguixen revifar-lo. Ja li ha fet prou servei, pensa... Sigui com sigui, l'home que intenta escriure es treu la son del damunt tot fregant-se violentament els ulls i estirant-se com manso pansot de mitjana edat. Quan acaba, els seu ulls d'un gris cansat es fixen en una xiqueta de dues cuetes immenses, amb ulls curulls d'una immensa llibertat entremaliada, i que devora goludament un bon tros de xocolata. S'asseu al costat de la que suposa és la seua germana, una xiqueta de somriure lluminós, mentre riu sorollosament i se la mira apassionadament. Viatgen amb els seus pares, cap aquell nord ple d'impersonals oportunitats que ens hem donat entre tots, en aquest tren 449 d'aquest dimecres ple a vessar d'una calor abrusadora i inusual. Els seus pares contemplen satisfets la seva felicitat, convençuts i tranquils (malgrat tot) de no ser uns bons pares -ben mirat, qui ho és, de bon pare o de bona mare?– i que mai podran fer tot allò que esperen fer. Els ha costat molt assumir-ho i arribar fins aquesta estació vital.

L'home que, tot i les circumstàncies, intenta escriure, i vol creure que a voltes ho aconsegueix, somriu lleugerament sota la seua mascareta. Ningú més, tret d'ell, se n'adona. Segurament ens ha tocat viure en una #novanormalitat de somriures sense compartir, solitaris. De fet, tampoc ha aconseguit saber riure amb els ulls. Det fet, també, és un paio amb poques habilitats socials; és una d'aquelles persones que prefereix obrir-se mentre escriu a fer-ho en persona i xerrant. I mentre somriu, l'home de testa canosa i lluent, pensa en la seva mare, mai coneguda però sempre present, que morí per a donar-li a ell la vida. I veient aquesta escena, de cop i volta entén, que l'eternitat, la recerca de l'eternitat, no s'aconsegueix en absolut amb els llibres; ni tan sols amb aquests relats que intenta escriure i que segurament no arribaran ni a esdevenir literatura i seran d'una mediocritat prescindible i angoixant, malgrat els seus esforços. No, mare, els anhels d'eternitat s'aconsegueixen justament amb els fills i amb les filles; i tu, mare, perdures amb mi. L'home, de dits reumàtics i mirada cansada amb una dioptria i mitja exacta, arriba a la conclusió que les filles són el producte d'aquesta fonda necessitat antropològica dels éssers humans de perdurar, de trascendir el nostre cos. I li agrada pensar que la xiqueta de somriure lluminós és el retrat atemporal de la seva àvia. I potser, també, ho sigui de la mare de l'home que intenta escriure, que s'eixuga a corre-cuita una llàgrima solitària que li queia per la galta.

#microrelats #R16