Guanyar, per a ben bé què?

Ara que sembla -qui sap, potser només sembla- que començarem a guanyar la partida a aquesta pandèmia que crèiem feliços i ignorants que seria disruptiva, i que les vacunes (encara que més lentament del que voldriem) comencem a fer efecte, crec que és hora també de començar a preguntar-se sobre ben bé per a què servirà aquesta victòria. Ha passat ja un any des de que va començar un confinament que sens dubte serà històric, però que en termes generals doncs ha servit per a més aviat poc. Ens conformem amb les engrunes. De fet, fa unes nits a casa, amb la dona, escarxofats al sofà després de llitar les xiquetes, ens preguntàvem exactament això: guanyar, per a ben bé què?

No tinc cap resposta absoluta, però pel que es va veient i intueixo sembla que es guanyarà -ni que sigui de forma temporal- la partida a la pandèmia. I això està bé, molt bé. Però també cal dir que molt possiblement es guanyarà per a què tot torni a ser com abans, o pitjor. Exactament com abans. Res més. Tot anirà bé perquè tornarem a ser com abans. Ens en sortirem, i tornarem a ser com abans. Perquè crec que ja tots una mica, i no cal ser molt intel·ligent, anem veient que, en els seus fonaments, tot tornarà a la mateixa normalitat que ens ha portat fins a límit. I que tothom, tothom, tornarà a fer exactament la mateixa rutina que ha fet sempre, caminant per aquella fina línia de la indiferència asocial i individual que és del tot aliena a la cosa pública. Tinc molt clar que les variacions, els canvis de conductes i d'hàbits seran escassos. Ocasionals i anecdòtics. Una flor no fa estiu. Potser perquè hi estem avesats i no coneixem ni hem conegut res millor, ni tampoc res pitjor... Potser perquè ens proporciona seguretat, i estem programats per a repetir fins l'infinit, acríticament, allò que ens dóna seguretat i estabilitat, sense valorar-ne les conseqüències futures... Potser perquè creiem, ingenus, que això tan bèstia que hem viscut ja no tornarà a passar mai més (o en tot cas, que nosaltres no ho tornarem a viure)... Potser perquè, simplement, no en sabem més i tampoc ens esforcem per a saber-ne més. Que també podria ser, i que tampoc passaria res si fos així. Hi ha una lletra d'una cançó de Los Deltonos, Fuego, que encaixa a la perfecció amb aquesta nova era: “Corre hacia el fondo y no te pares a pensar / Cierra los ojos y no te creas lo que ves / Suelta alguna joya en tu red antisocial / Y disfruta del declive de la civilización”.

Perquè, guanyar per a ben bé què? Doncs penso que els guanys han estat més aviat minsos... a banda de l'ús generalitzat i ja permanent de la mascareta i del gel hidroalcohòlic com a element d'autoprotecció i de no transmissió, i d'algunes poques pràctiques virtuals en la comunicació, la docència, el treball i la cultura, no veig que d'aquesta pandèmia n'hagi sortit pas cap nova societat, que hagi fet un reset generalitzat de dalt a baix i que hagi començat a de cap i de nou amb uns nous valors ferms, sòlids, innegociables i ben arrelats. Vam voler creure que la nova normalitat seria justament així, potser perquè el que estavem vivint fa només un any ens era tan nou i no sabíem com enfrontar-nos-hi, que vam haver de construir un relat a corre-cuita per a minimitzar una mica l'impacte. Però no sé si ens en vam sortir. Tinc la crua sensació de no tot va anar bé. De fet, no ens ha quedat una societat millor... diria que més aviat el contrari. Perquè podem dir ja que l'única cosa que si que ha canviat, de veritat, des de l'inici de la pandèmia, han estat els quasi 21.000 morts morts a Catalunya? Aquests catalans i catalanes ja mai més tornaran. Per als seus familiars i amics, el món si que va canviar; radicalment. Per a la resta del món, de la societat i de les persones, tot continua funcionant tal qual. Res més ha canviat. Allò que hem guanyat, diria, ha estat una profunda derrota.

[Article publicat també a Tarragona Digital el dia 12 de març de 2021 https://tarragonadigital.com/tribuna/guanyar-ben-que]

#articles #TarragonaDigital