L'amor que s'escola

L'home, de mirada trista i cansada i esgotada, d'ulls d'un blau verdós i envoltats ja d'arrugues prominents, sent que l'amor se li escola en cada viatge que fa amb aquesta decrèpita i tan esgotada com ell línia de tren que mena cap a un sud que li ha donat tot... però que sembla que també li prendrà tot i tothom. Sent, que en aquest dimecres de matinada, quan la ciutat encara dorm profunda i silenciosa, enmig d'un estiu xardorós d'un any atípic i nefast en massa sentits, quan posarà el peu dalt del tren haurà perdut una altra besada que mai tornarà, haurà perdut una altra carícia tendra envoltada de mantes de colors, haurà perdut tardes de rialles i mirades compartides i còmplices... i que haurà perdut part de la vida per la qual tant ha lluitat en construir.

L'home d'edat incerta però alhora madura quan s'afaita i s'empolaina, i d'atractiu llunyà i abstracte i imperfecte, sent que l'amor se li escola per aquests camins de ferro que estan marcant i condicionant el pas i el ritme de les seves hores; i sent, com el seu atractiu, que l'amor és ja quelcom llunyà i bell i joiós que no ha sabut conservar ni valorar ni cuidar ni apreciar tan bé com es pensava que ho sabria fer quan amb la rauxa de la dècada dels vint, va estimar per primera volta. Els temps li dóna perspectiva, i ara veu i aprecia i sent amb una forta i angoixant punxada al seu cor malmès, totes les errades que ha comès, totes les mancances que ha anat acumulant, tota la derrota magnífica i gegantina en què s'ha convertit el seu dia a dia. I sent també la derrota, encara més crua i cruel i perversa, que suposa saber i veure que ja no disposa i que ha perdut per sempre qualsevol mena de mecanisme de correcció. I sent també l'extrema derrota de sentir que tot allò que havia fet i sentit i dit durant anys, i que durant tants anys li havia servit, ara li semblen una fonda mentida.

Per això, l'home d'aspecte dur i de cara seca i inaccessible, però alhora íntimament fràgil, se sent alleugit, profundament alliberat, quan el tren model 449 cau per un penya-segat fins a desaparèixer en la beutat blavosa d'un mar mil·lenari que ja s'ha engolit massa, tantíssimes vides. Alliberat i alleugit per no haver de front a les seves temors més pregones i antropològiques. Una fugida endavant covarda, pensa. Potser, segurament, com massa coses fetes i malviscudes en la seua vida. Potser, pensa, també com sovint fem tots, que amb la nostra inacció ajudem a conservar i perpetuar no se sap ben bé quina mena de coses...

#microrelats #R16