L'Ebre, aquell obscur objecte de desig energètic

L'any 1948 es va posar en marxa el pantà de Flix; deu anyets més tard, el 1958, es va inaugurar el pantà de Mequinensa. Finalment, el 1969 va entrar en funcionament el pantà de Riba-roja. En escassament dinou anys el curs baix de riu quedava condicionat i regulat per aquests tres embassaments. Són aquells regals que l'Oncle Paco ens va deixar, com les autopistes, i que han servit per hipotecar el futur i el desenvolupament d'aquesta democràcia-que-ens-hem-donat-entre-tots-i-totes-i-totis. Des de llavors que hom va començar a potinejar amb l'Ebre com a un obscur objecte de desig energètic. O a putinejar, que fet i fet vindria a ser el mateix, amb el regalet, amb llacet inclòs, d'un putet de vaselina, per a que la desaparició lenta i agònica del Delta entri millor i passi més desapercebuda. Qui coi amb una mica de senderi vol mantenir quatre flamencs, uns quants restaurants on els pocs guiris que ens visiten s'atipen com a bacons i un grapadet de miradors on fer-se selfies per a posturejar a ca l'Instagram mentre dius que #JoTambéSócDelSud. La pastarrufa de l'energia hidràulica s'ho peta tot. I tal dia farà un any... o vint.

Com que som animals de costums, això del putineig amb el riu ens satisfà, i ara sembla que les Terres de l'Ebre podrien ser la seu, amb tots els honors, del magatzem d'energia “més gran del món”. El 2027, i amb l'aval del Parlament Europeu que hi aportaria els milions de calerons que fan falta a través dels famosos fons europeus per a la recuperació, està previst que entri en funcionament una central hidroelèctrica reversible, amb capacitat per a generar fins a 3.061Mw. Això si, diuen que amb una vocació 100% renovable. El cost de l'artefacto (com diriem per aquí), 2.600 milions d'euros. I 1.300ha de terrenys afectades. Pel que sembla, durant la construcció es crearien uns 5.000 llocs de treball, i a llarg termini fins i tot es proposa que tots els municipis de les Terres de l'Ebre tinguin l'enllumenat públic gratis. Poca broma. Veurem, però, si al final tot acaba amb una xocolata del lloro ben espessa, i una pastanaga que uns municipis empobrits mossegaran sense valorar amb cura i precisió els efectes a llarg plaç. No sé pas si el 2027 deixarem de ser la vegueria més pobra de Catalunya.

Com veuen, ens continuem movent amb els mateixos paràmetres de projectes mastodòntics i a gran escala. Ja ens omplirem la boca amb la mandanga de l'economia d'escala i els projectes locals i autosuficients un altre dia, ara dona'm aquest xec i passa cap a casa. Res no ha canviat en 60 anys d'història. Potser no hem après res. O no ens interessa aprendre res de nou. Segurament que siguin projectes necessaris per a poder fer una transició energètica sostenible, eficient i renovable. Segurament. Però també segurament penso que no s'estan explorant totes les alternatives possibles. I penso que aquestes alternatives possibles passen per projectes d'abast local, de quilòmetre zero, i que suposin reaprofitar i donar nous usos a infraestructures que ja estan construides. I no fer-ne de noves, que malmetin el paisatge d'un territori que, paradoxalment, es vol vendre a l'exterior com a Reserva de la Biosfera, i on precisament el paisatge és un dels seus actius que més importants i de més valor. I és que mirin, a l'Ebre no només som vent i aigua. També tenim sol, molt de sol, moltes hores de sol al cap de l'any. Al sud del sud ja ho tenim això, que bona part de l'any hi fot una calorassa que tomba. I també tenim molt de sòl absolutament desaprofitat i en un estat d'abandament força greu (o lamentable, com li vulguin dir). L'orgull de ser pocs ho compensem amb força territori, què hi farem. Per exemple, si tafanejen pel SIPAE podran consultar que a les Terres de l'Ebre tenim fins a 71 polígons industrials (per a només 52 municipis), que sumen un total de 1.619,2ha de superfície. Caram, a l'Ebre tenim més hectàrees de superfície industrial ja construïda, i sovint infrautilitzada (segons el SIPAE, a un nivell d'ocupabilitat del 64%), que les que s'afectarien amb la construcció de cap i de nou de la centra hidroelèctrica reversible. De debò, cal?

Com deia, tothom qui conegui una mica l'Ebre sabrà que l'estat d'abandonament d'aquests polígons és preocupant, i la conservació dels mateixos, directament és lamentable. Negligència a l'aire lliure, pagada amb els impostos de tothom. Construccions que s'estan degradant i que sembla que a ningú li importa. Ja es va cobrar, oi? Molts d'aquests polígons s'estan convertint en autèntiques ruïnes i en arqueologia industrial moderna de primer ordre. De fet, si en Makineta del Temps llegeix aquest article el convido a fer una mica de turisme poligonero per l'Ebre, i que visiti i faci força fotografies del Catalunya Sud, del Tosses, del de les Mataltes o del de Santa Bàrbara, per citar-ne només quatre. Tindrà força material. Què en farem? Deixarem que tot plegat s'acabin d'afonar, mentre esperem una recuperació industrial que possiblement ja mai vindrà, i per la qual sembla que no hi dedicarem massa esforços reals, concrets i precisos, més enllà del postureig simbòlic del polític local de torn? Per què no reaprofitar infraestructures ja fetes, i donar-los un nou ús? Millor rehabilitar que no pas construir de cap i de nou, oi? Per què no cobrir de plaques solars les cobertes de totes aquestes naus industrials abandonades i degradades? Molts d'aquests polígons són a tocar de les respectives poblacions, i penso que seria relativament barat fer arribar l'energia generada fins les llars. Llavors potser l'Ebre no sortiria a les notícies perquè no acolliria cap “mega-infraestructura” energètica, no fos cas.

No es pensin en absolut que són un inmobilista i que no vull cap mena de desenvolupament econòmic per a l'Ebre. No sóc de la colla del NIMBY ni dels qui vol convertir-nos en un arcàdia verda, feliç suposadament idíl·lica i despoblada, i plena d'alegres jubilats prenent gelat amb els néts al McDonalds de Tortosa. Res més lluny de la realitat i del que desitjo per aquesta terra. Desitjo, com segurament ho deu fer tothom, desenvolupament, futur i oportunitats per a les meues filles, però no a qualsevol preu i encara menys sabent com sé que hi ha alternatives reals i possibles, i que per no sé ben bé quins interessos no s'estan ni tan sols explorant. Si més no, com a mínim, posem sobre la taula totes aquestes alternatives, i que tothom hi pugui dir la seva amb tota la informació possible.

Publicat també a Tarragona Digital el dia 3 de juny de 2021

#articles #TarragonaDigital