L’economia verda a l’Ebre: quin model volem?

Fa uns quants anys vaig llegir, ja no recordo a on (i tampoc em vaig guardar la referència) que en ple franquisme, allà pels anys 60 del segle XX), Tarragona i Tortosa es van disputar la ubicació de l’actual complex petroquímic. Llavors Tortosa tenia cert poder i estava ben connectada amb l’aparell franquista gràcies a l’alcalde Fabra, però la balança es va acabar decantant a favor de Tarragona per un seguit de trames de corrupció política de l’època, i pel poder polític local (capital de província) que tenia Tarragona, i no Tortosa. Marc Pons ho explica en un excel·lent article… I en aquella font que vaig llegir fa anys explicava que com a «premi de consolació» a Tortosa des de llavors hi tenim el Parador de Turisme a La Suda. La història fins els nostres dies és per tots ben coneguda, així com també ho són les conseqüències socials, econòmiques, demogràfiques i mediambientals que va tenir aquella decisió a ambdós territoris. No jugarem ara i aquí a fer cap ucronia, però aquesta introducció en forma de context històric sí que ens ha de servir per a pensar quin model econòmic volem per a les Terres de l’Ebre.

És evident que el Camp de Tarragona i les Terres de l’Ebre en aquests últims 50 anys han seguit models de desenvolupament econòmic totalment diferents. En termes generals (i sense entrar en detall) podríem dir que al Camp aquest desenvolupament s’ha basat sobretot en la indústria –química i també nuclear– i en temps més moderns en el turisme; mentre que a l’Ebre aquest desenvolupament no ha tingut lloc, i en perspectiva podríem dir que el centre de gravetat s’ha acabat decantant cap a una «economia verda» i que té amb la sostenibilitat i el medi ambient els seus eixos principals. En efecte, percebo que amb els anys les Terres de l’Ebre s’han acabat decantant cap a aquesta «economia verda» que incorpora valors de respecte i cura cap als recursos naturals del territori, i que té en lo riu el seu eix vertebredor.

Un eix que no és l’únic: tenim dos Parcs Naturals (el del Delta i el dels Ports), una Via Verda quilomètrica, som Reserva de la Biosfera… La gestió, l’aprofitament i el desenvolupament d’aquests recursos semblen, doncs, clau per al territori. I en efecte, ho són, però no per se i no com a un objectiu finalista. Podem caure en el greu error d’enfocar aquesta «economia verda» des d’un perfil baix, tot obviant la generació de recursos amb valor afegit que aquesta economia pot aportar i generar, sobretot en forma de coneixement de les persones. Si no som capaços de generar inputs de coneixement i innovació, tots aquests recursos naturals de què disposem acabaran esdevenint simples escenaris idílics per a una visita turística, fer-se la fotografia corresponent, fer un arròs al Delta i poca cosa més.

I aquests imputs, penso, passen per la formació superior, i pel desenvolupament d’una estructura educativa i de gestió paral·lela amb alt valor afegit. I aquí fallem. Per exemple, els graus que ofereix la Universitat Rovira i Virgili al campus de Tortosa en cap cas van en aquesta línia (només ADE s’hi podria incloure). Només el Centre pel Canvi Climàtic i la Càtedra d’Economia Local i Regional s’hi aproximarien, encara que de passada. En cap cas, no hi ha cap grau en Turisme, que es fa a Vila-seca. No seria possible un grau en Turisme i Ecologia, per exemple, que emmarqués aquest turisme sostenible dins l’economia verda i que fos capaç de generar desenvolupament econòmic a partir de la generació de nou talent personal? A la web de l’EbreBiosfera tampoc hi trobem cap rastre en formació acadèmica superior, ni postgraus i ni màsters, més enllà d’un seguit d’empreses acreditades o de projectes puntuals i temporals.

Sembla, doncs, que si l’Ebre s’ha acabat apostant per aquest camí (tampoc sé si de forma conscient o no), i si hem de ser la «reserva natural» de Catalunya, cal que ho siguem apostant també pel coneixement científic en la matèria, i que siguem també un centre innovador a nivell, com a mínim català, en aquesta matèria. Cap sector, cap, ha aconseguit el seu ple desenvolupament sense una formació acadèmica superior capaç de generar perfils professionals amb talent que el gestionin i el facin innovar. Sobre el terreny, el territori disposa d’aquest potencial, però el millor potencial, l’indispensable, és el talent de les persones que gestionarien aquesta nova «economia verda». On són aquestes persones? On és el talent ebrenc?

[Article publicat també a La Marfanta el dia 1 de desembre de 2019 (https://www.marfanta.com/2019/12/01/leconomia-verda-a-lebre-quin-model-volem-per-daniel-gil/)]

#assaig #Marfanta