Les gotes de pluja horitzontals

L'home d'ulls d'un color gris tossudament cendrós, ha deixat ancorada la seva mirada cansada just en aquell moment precís i exacte en què veu caure les gotes de pluja de forma horitzontal. I ha deixat també clavada la seva mirada esgotada just en aquell moment concret i únic en què un penya-segat és una fina línia horitzontal en l'horitzó, límit entre moments presents i possibles i incerts i ficticis futurs.

L'home, que tot just ara aprenia maldestrament a riure amb els ulls, en aquest món de boques i llavis i paraules empresonades, s'ha quedat aturat en un d'aquells instants vitals que et canvien la vida per a sempre... o que potser, més aviat, te la destrossen i hom sent una derrota profunda i gèlida que s'escola fins el moll de l'ós, fins el moll del cor. Un d'aquells moments en que hom es queda astorat, i contempla hipnotitzat i inmòvil com la resta del món es mou i gira i crida i sent i viu i estima i pateix... menys un mateix. Només és capaç de sentir la lletra d'aquell grup murcià de moda. Llevo tu peso cosido a la espalda / Y los pedazos que no puedo ver / Mi reino por comprender lo que falla / Cuando todo vaya bien.

L'home es treu les ulleres gris plom que porta, i les deixa curosament damunt la tauleta del tren model 449 en què viatja, per última vegada, aquest dimecres de matinada d'aquest estiu feixuc i brutalment humitós, cap al seu destí habitual i malgrat tot estrany i dur. Ha arribat el moment. També s'ha tret del damunt la presó opressiva que no el deixa expressar-se i cridar i parlar. L'home, calmosament, ha deixat de mirar cap a un horitzó plujós i emplomat i ha girat la seua mirada cap a l'interior del vagó. I veu, mira i contempla com tots els passatgers, tots els seus companys de viatge i de vida i anhels, continuen fent exactament el mateix amb les seves vides, com si res hagués canviat, o com si no vulguessin que res canviï. Una fugida cap endavant. O com si no se n'haguessin adonat que estem en un d'aquells moments en que cal que la història es congeli. Al menos que haya una voz consecuente / Que me repita que dentro de mí / Alguien con más de dos dedos de frente / Me aconseje sonreír.

L'home intenta cridar, però ja fa temps que li han manllevat la seva veu. Com la de tants altres que han vessat i vessaran massa vides i tantes i tantes llàgrimes. Ningú el sent, ningú l'escolta, ningú hi fa cas... Malgrat tot, però, pensa que, potser (i no tant en el fons) la qüestió sigui tenir un xic de fe? Un xic de fe fins el final, sempre. Y hacemos memoria / En favor de la historia / Que nos queremos creer.

#microrelats #R16