Maletes buides per a un nou futur

La dona de mirada cansada i de llarga melena rinxolada i somriure esgotat i trencat com un penya-segat infinit curull d’esmolades pedres que els anys i els patiments han anat acumulant, espera plantada just davant de la última porta de l’últim vagó del primer tren de primera hora de la matinada que surt direcció a un nord massa sovint idolatrat, en aquesta estació oblidada d’aquesta ciutat que no acaba d’arrancar d’aquest sud immens i isolat. La dona, d’ulleres rugoses, fondes, que li arriben fins ben bé el cor, com dèiem, resta palplantada, fumant àvidament, escurant fins pràcticament esgotar-se la sisena cigarreta del dia. I resta palplantada, immòbil, mirant fixament vers l’interior del tren model 449 que parteix a les 6.00h, i envoltada d’un nombre indeterminat de maletes. De les maletes que ha anat acumulant durant els seus quaranta-set anys de vida. De les maletes físiques plenes d’objectes acumulats, però també (i molt més esgotador) de les maletes emocionals i sentimentals que vessen records i vivències plenes de sofriments i dolor i de joia escadussera i fugissera, i que l’han fet ser com és… i que hores d’ara li suposen una feixuga càrrega.

La dona, baixa i menudeta i de cos esquifit, llença al terra el filtre de la seva sisena cigarreta, que trepitja desacompassadament amb les seues sandàlies eivissenques de color roig i sola de suro. Ho fa tot de forma mecànica, autòmata, amb moviments lents i farragosos, però sorprenentment efectius i precisos. És el que passa quan hom s’acostuma a la grisa mediocritat que t’anihila i et menysprea, que malgrat tot t’hi aveses per pura supervivència, i també malgrat tot sempre hi resta un pòsit de brillantor i llibertat on aferrar-s’hi per a senzillament seguir vivint. I és precisament gràcies a aquesta última llibertat indissoluble i que mai perdem i que és inherent a la naturalesa humana, i que dota d’un sentit primigeni a aquesta a voltes absurda existència, que la dona d’ulls profunds d’un verd salvatge continua mirant fixament l’interior del tren, i s’hi va atansant imperceptiblement, podriem dir que quasi levitant, com si en el seu interior hi acabés de descobrir aquella llibertat perduda i oblidada; una llibertat que una pandèmia que ho havia de capgirar tot s’havia encarregat de posar al capdavall de la llista de prioritats de massa persones, de massa vides. Fins avui.

Fins avui… Doncs a mesura que s’atasa a la última porta de l’últim vagó del primer tren de primera hora de la matinada, que surt d’aquesta ciutat amb ínfules de mediocritat descreguda, en aquest estiu tòrrid on l’humitat enganxifosa impregna tota la ciutat, a la dona se li dibuixa -a la seva boca mediterrània d’horitzons infinits- un somriure lluminós i blanquíssim, però sobretot alliberador. Un somriure alliberador, mentre poc a poc les antigues maletes que ha anat arrossegant durant quaranta-set anys es van buidant, posant en blanc tot allò (mal)après durant tants i tants anys d’una vida segurament per a oblidar i amb el desànim com a eix vertebrador. Un somriure alliberador, doncs a la fi (i mai és tard) la dona ha entès que havia de començar a exercir aquesta llibertat adormida letàrgicament durant massa anys. Un somriure alliberador, doncs a la fi ha estat capaç d’encetar un nou viatge, una nova vida, amb les maletes buides per a un nou futur.

#microrelats #r16