Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

La M. és una d'aquelles dones tossudament cíniques. Potser perillosament cínica, i a voltes, si cal, no dubtarà a ser criminalment cínica. En aquest aspecte ben bé podria ser un home, doncs sembla que en aquesta virtut no hi hagi massa diferència entre sexes. I no se n'està. En fa bandera. En fa senyera. En fa divisa... De fet, M. sap que en el món de trepes i desvergonyits en què es mou, és la única manera viable i factible de mantenir-se surant. I com que alguna cosa bona té, ella segueix aquesta màxima, aquesta sentència, sense cap mena de dubte ni de remordiment. Remordiment? Diria que aquesta paraula no entra dins del seu diccionari personal, però segurament això ja seria un assumpte per algun altre dels relats d'aquesta sèrie de microrelats que transcórre discret i mandrós entre camins de ferro massa temps bandejats. Però tornem al cinisme que ens ocupa. I més concretament al cinisme de la M.

Leer más...

Avui parlarem de les eleccions del #14F, que és el tema que ens ocupa en les nostres batallates diàries a can #Twitter, amb el permís d'una pandèmia a la que sembla que estem perdent la temor i el respecte d'una forma excessivament temerària i arriscada. El 1997 vaig fer 18 anys. Ha plogut força, i pentinem força més canes, i no sé pas si hem guanyat en saviesa. No em vaig estrenar, però, en unes eleccions fins dos anys després, el 1999. I ho vaig fer per partida doble: a les del Parlament de Catalunya i a les Municipals. Des de llavors he votat sempre. Sempre. No he fallat a cap convocatòria electoral. Sempre he votat, en un sentit o en un altre. Fins i tot he votat a les eleccions europees. Mai, això si, de dretes. També he votat en blanc i nul. Creia, fins ara, que formava part del sistema, i que el meu vot serviria per alguna cosa, per més mínima que aquesta cosa sigués. Fins ara creia en aquestes petites coses, i en que els ciutadans formavem part de l'engranatge per a què tot funcionés. Fins ara. El 14 de febrer no votaré, per primera volta.

Leer más...

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...

No és gaire habitual veure neu a cotes baixes de les Terres de l'Ebre. És un fet poc freqüent, com a mínim a Tortosa. Al Port, i a la Terra Alta, la cosa de veure i tocar neu deu ser un poc més habitual. Suposo. El cas és que la neu, per a les personetes que poblem i sobrevivim en aquest raconet menudet del sud del Catalunya, és un do meravellós, i arriba (quan arriba) sempre carregada d'aquella màgia amb que veuen el món els xiquets que són feliços. I des d'ahir l'Anna estava feliç, molt feliç. Expectant davant l'arribada d'aquest do immens i infreqüent que és la neu per a una xiqueta del sud. Així que aquest matí ben d'hora hem pujat fins a l'Ermita de Mig Camí, dins del terme municipal de Tortosa, i ens hem trobat un paisatge de postal, emblanquinat amb ben bé cinc centímetres de neu. La neu té aquell poder evocador que et transporta cap a una infància que mai hauriem de perdre. Per a l'Alba era la primera vegada que veia la neu... no parava de repetir “Neu, neu...”

Leer más...

Ens governen uns personatges que fan gala d'un cinisme majúscul i criminal. Els responsables dels qui van fer les retallades més brutals que es van portar a terme a la sanitat, ara són els mateixos que es queixen de que no disposen de suficient personal d'infermeria per a la vacunació massiva per la #COVID19. Però ja ho té, això, del cinisme... que et fa perdre la vergonya i t'endureix la cara i la consciència, mentre la plebs (si, la plebs) pateix i sofreix i s'empobreix (més encara) i les passa putes amb tancaments obligats... El #14F votem-los...

#Dietari

Sempre m'ha fascinat escriure i la fixació del coneixement que això comporta. Escriure és un acte generós, altruista, de màxima empatia... Malgrat que molts cops pensem que tenim ben poca cosa a dir, en realitat no és així. És radicalment fals. Tothom té a dins seu un coneixement immens i únic. Tothom té a dins seu el do meravellós de la saviesa. Només cal creure-hi, i posar-s'hi. Cal creure que hom és sempre capaç de transmetre el coneixement que té dins seu. Hi ha un estadi encara millor i més complet: el del coneixement compartit. Amb les savieses individuals, ser capaços de construir coneixement compartit d'alt valor. I en aquest estadi, la Viquipèdia hi té un paper absolutament indispensable. Fa temps que hi edito pàgines: en creo de noves, i també en milloro d'altres. Al meu espai d'usuari porto un registre de tot el que faig: 27 pàgines creades, i 28 de millorades. Poca cosa, ho sé i ho reconec. Una aportació modesta, potser insignificant... però és la meva, és el meu granet de sorra en la construcció permanent d'aquest coneixement compartit que ens enriqueix a tots. Però com en tot, sempre cal tenir objectius ben clars i definits. No dispersar-se. A nivell personal, centro els meus esforços en l'àmbit de les Terres de l'Ebre, i especialment en biografies dels seus personatges més il·lustres i significatius de tots els segles. I a nivell professional també hi participo, amb el programa mundial 1Lib1Ref. Cal perdre la temor. Tots hi comptem. Tots som necessaris.

#Dietari

Durant les vacances escolars sovint els pares i mares ens hem de planificar els dies amb la canalla, per tal de que siguin el menys avorrits possible, i que mantinguin una certa rutina; sempre, és clar, enmig d'un ambient de més llibertat, que també ho necessiten. A casa ens preocupem de que aquestes activitats tinguin també un aire cultural, instructiu, i que mentre xalen i gaudeixen, es vagin impregnant de cultura, de dades, d'història, de coneixement. Així ho hem fet avui, i ho anirem fent aquests dies.

Read more...

Arriba un moment en la vida en què tot se t'omple d'incerteses, algunes difuses i abstractes, d'altres ben vives i contundents. Qui pensi que viu en un món sòlid, petri, que no és mou o es transforma, i que sempre tindrà les mateixes seguretats, escasses i fugisseres, espècie en extinció, és que simplement és rematadament foll fins la inconsciència. Vulguem o no, doncs, arriba aquest moment, inexorablement arriben aquests anys d'una maduresa que se suposava que havia de ser tranquil·la i serena, i de cop i volta sents que estàs perdent moltes coses... I al mateix temps sents, l'altra cara la mateixa moneda, que encara no saps ben bé què estàs guanyant. Buidar per omplir. O perdre per guanyar. Allò fotut és que saps exactament, a la perfecció, perquè ho has viscut tan intensament i amb tanta passió i amor, què estàs perdent, què se't buida a la motxilla... I allò cruelment fotut és també que encara no saps ben bé amb què coi ompliràs aquest buit que poc a poc veus que va desapareixent, i si sortirà tant bé com allò que va desapareixent per pura i simple llei de vida. Costa veure, em costa veure, ho reconec, com poc a poc es va difuminant un ple vital i emocional absolut, i que acabarà sent només un bell record. I es passa per un moment de dol, necessari i imprescindible per a poder seguir endavant. Potser la clau sigui entendre que no perds res, que l'amor és sempre quelcom que queda, un romanent permanent i durador, i que allò que desapareix i es transforma en vivències perfectes i records passats, també enriqueix, enforteix i uneix. I potser l'altra clau sigui entendre que amb els anys les regles del joc ja són unes altres, que aquella xiqueta de somriure lluminós que et va canviar la vida per sempre més i que et va ensenyar a ser millor persona i a descobrir com fer de pare imperfecte, ho continuarà fent, però ara ho farà d'una altra manera, amb unes altres regles d'aquest joc meravellós però a voltes complicadíssim de la paternitat. Perquè si, amics, he escrit d'aquella etapa difosa en què els papes deixem de ser el superheroi absolut i incondicional per a les teues filles, i passes a ser... bé, encara no hem trobat ben bé què passaré a ser per a l'Anna a partir d'ara. Perquè ella, ara, això també ho passarà a decidir, plegats, què vol que sigui per a ella; a banda, òbviament, de pare. Amb molt d'amor com el que ens hem donat fins ara i ens continuarem donant, i amb unes quantes ploreres i uns quants escrits més com aquest, segur que ho aconseguirem. Ningú va dir que la paternitat era fàcil.

#Dietari

Avui he anat a comprar llibres per a les xiquetes, per a Reis. Però com molts de vosaltres pensareu, no he anat a la llibreria que hom suposa o espera quan sap que visc, que vivim, a #Tortosa. Vaig anar a la llibreria Arrels, al barri del Temple. De fet, vaig anar-hi ahir, a les 19h passades. I ja havia tancat, quan al cartell posava que tancava a les 20h. És el que passa quan no tens clientela, que tanques abans... El confinament municipal i comarcal d'aquestes festes, és, sense dubte, una oportunitat per al comerç local, per al comerç de proximitat. Però ha de ser una oportunitat per a tot el comerç local, i no només per aquells grans comerços locals que hom associa automàticament al seu sector concret, i que es mengen tota la clientela possible. Ja sabeu de què i de qui parlo, no només en el sector de les llibreries. A la ciutat sembla que actuem com a ramat, i ni tan sols ens plantegem que hi ha alternatives. Són uns comerços que capten fins i tot clientela d'altres poblacions, que venen a Tortosa específicament a aquelles botigues... i no a cap altra. Són pràcticament els únics els comerços de referència en el seu sector, segurament per la magnitud en població de la ciutat, i per uns comportaments socials i de consum molt arrelats. A les grans ciutats la població es reparteix més, i sens dubte, hi ha molt més per a triar. Però aquí a Tortosa, essent una petita ciutat provinciana, també tenim força varietat. I no us penseu en cap moment que estic fent una crítica a aquests comerços d'èxit. Al contrari. Cal felicitar-los perquè, en uns moments durs, puguin tirar cap endavant amb cert èxit. És bo per a ells, i també ho és per a la ciutat. El confinament municipal, però, hauria de representar una oportunitat per a tots els comerços, també per aquells que resten en un segon terme, eclipsat pels èxits dels altres, i que malgrat tot ho intenten. També es mereixen una oportunitat. I és responsabilitat dels consumidors diversificar la nostra despesa, diversificar on ens gastem els calers, i que aquesta acció suposi enriquir i enfortir el teixit comercial de les nostra ciutat. No us penseu que és, en absolut, cap acció de pena, ni cap almoïna puntual d'època nadalenca. Penso que és més aviat, senzillament, una petita acció de justícia social, que no cal que tots anem al mateix lloc a comprar sempre un mateix producte. I en general, a més, en aquest comerç de proximitat, invisible però actiu, també us atendran amb la màxima professionalitat. Confieu-hi. Feu el pas... Així que si voleu comprar llibres, penseu que a Tortosa hi ha també una menuda llibreria que es diu Arrels, al barri del Temple, a tocar del pont del Mil·lenari. Us atendran bé. Tenen poc fons de llibreria, és cert, però sempre us poden portar aquell títol que voleu llegir, oi? Al cap i a la fi, solem esperar tres o quatre dies a que ens arribin els paquets que comprem, i ens sembla d'allò més normal.

#Dietari

En D., que quan s'afaita la seua barba blanca es treu de cop 5 o 6 anys del damunt, és un d'aquells paios que té el cap tot el sant dia funcionant, sempre en marxa, barruntant, i que amb prou feines descansa unes 5 o 6 hores al dia. En D., resulta que és bibliotecari, i es podria ben bé dir que és l'alter ego de l'home que intenta escriure (i que a voltes sembla que ho aconsegueix), que també és bibliotecari. I no és cap d'aquelles casualitats estranyes que s'hagin desdoblat en la mateixa persona.

Read more...

Enter your email to subscribe to updates.