Daniel Gil

Intento escriure. A voltes sembla que ho aconsegueixo...

L'ajuntament del Cap i Casal s'hi ha ben lluit amb la promoció del Sant Jordi d'enguany. Llegeixo a Vilaweb que des de Turisme de Barcelona es promociona la festa amb Cervantes, Ruiz Zafón y Falcones, i tan sols en literatura en castellà (i només amb homes, sense cap dona), amb l'argument, i cito textualment, que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local.” Caram, com se les gasten aquestes ments privilegiades de la capital del meu país, que venen a dir, ras i curt (a mi i a tots els que maldem per escriure exclusivament en el nostre idioma matern), que escriure en català és de segona categoria, que és de loosers, que no faràs mai res de bo, i que si vols ser alguna cosa en aquest món i en aquesta vida de la literatura mundial, doncs que ho has d'escriure en castellà, òbviament, que és l'idioma de convivència que ens hem donat entre tots i que parlen i coneixen a mig món... i totes les mandangues que ens arriben periòdicament terra endins, en l'est llunyà. Vaja, que escriure en català és d'un exotisme folclòric de l'alçada d'un campanar. Que si vols ser un home, o una dona, com cal -literàriament, és clar- que millor que usis el castellà, que seràs més internacional i que et coneixeran a més puestus del món mundial, i fins i tot part de l'univers. Els regionalismes ben guardadets a casa, que és on han de ser.

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet...

Aquest és un petit fragment d'un relat inèdit que pots trobar en el meu últim llibre: El meu sud i que pots comprar aquí

L'home que intenta escriure ha fet una pausa febril en la seva fabril tasca d'escriure amb un portàtil que funciona quan i com vol. Potser és que ja s'ha deixat la pell i l'ànima i les entranyes (potser infructuosament, qui sap) en un nou relat. O potser és perquè el portàtil ja ha dit prou i ni els cops més maldestres dels seus dits molsuts aconseguixen revifar-lo. Ja li ha fet prou servei, pensa... Sigui com sigui, l'home que intenta escriure es treu la son del damunt tot fregant-se violentament els ulls i estirant-se com manso pansot de mitjana edat. Quan acaba, els seu ulls d'un gris cansat es fixen en una xiqueta de dues cuetes immenses, amb ulls curulls d'una immensa llibertat entremaliada, i que devora goludament un bon tros de xocolata. S'asseu al costat de la que suposa és la seua germana, una xiqueta de somriure lluminós, mentre riu sorollosament i se la mira apassionadament. Viatgen amb els seus pares, cap aquell nord ple d'impersonals oportunitats que ens hem donat entre tots, en aquest tren 449 d'aquest dimecres ple a vessar d'una calor abrusadora i inusual. Els seus pares contemplen satisfets la seva felicitat, convençuts i tranquils (malgrat tot) de no ser uns bons pares -ben mirat, qui ho és, de bon pare o de bona mare?– i que mai podran fer tot allò que esperen fer. Els ha costat molt assumir-ho i arribar fins aquesta estació vital.

Leer más...

Article escrit conjuntament amb Evelio Martínez Cañadas

“Les biblioteques són més que un magatzem de llibres”. Una frase com aquesta, àmpliament emprada en l’àmbit bibliotecari els últims temps, resumeix a la perfecció la percepció actual de bona part de la professió: el desig de deslligar la biblioteca pública de la seva imatge estereotipada tradicional. Els temps canvien, i en el sempre difícil i mutant ecosistema cultural es considera que l’immobilitat pot ser quasi sinònim de perill de mort. S’ha de canviar. Cal canviar, es diu; allò natural és el canvi, s’assegura. I la biblioteca pública vol canviar i adaptar-se a nous públics, noves necessitats, tot modificant així de dalt a baix la seva imatge pública i allò que ofereix a la ciutadania.

Leer más...

Artículo escrito conjuntamente con Evelio Martínez Cañadas

“Las bibliotecas son más que un almacén de libros”. Una frase como ésta, muy utilizada en el ámbito bibliotecario en tiempos recientes, resume a la perfección el sentir actual de buena parte de la profesión: el deseo de desligar la biblioteca pública de su imagen estereotipada tradicional. Los tiempos cambian, y en el siempre difícil y cambiante ecosistema cultural se considera que la inmovilidad puede ser casi sinónimo de peligro de muerte. Hay que cambiar, se dice, lo natural es el cambio, se asegura, y la biblioteca pública quiere cambiar y adaptarse a nuevos públicos, nuevas necesidades, modificando su imagen pública y lo que ofrece a la ciudadanía.

Leer más...

Amb l'arribada de la Setmana Santa, i juntament amb un cert relaxament en les restriccions a la mobilitat (ja saben, per allò de és l'economia, estúpids!), a les Terres de l'Ebre tornem a tenir la mateixa polèmica que ja vam tenir l'estiu passat... i que segurament tornarem a tenir l'estiu vinent. I és que sembla que les hordes estrangeres del nord estan invaïnt en massa aquesta bucòlica reserva del sud que sembla que molts voldrien quintaessenciar. I és que ja circulen per grups de Whatsapp i de Telegram, entre d'altres canals, imatges i vídeos de la barra del Trabucador plena a vessar de catalanets i catalanetes (voldria pensar que només de catalanets i catalanetes, i que els nostres ínclits polítics tenen controlades les fronteres i el territori) a la recerca i captura d'espai vital on treure's la mascareta i gaudir d'una mica de natura i quilòmetres de distància. Què s'han pensat aquests del sud, que només en poden gaudir ells, de l'aire lliure?

Leer más...

Des de que tinc ús de raó, que parlo amb aquest món que ens ha tocat de forma disfèmica. Em diuen que tot plegat va néixer a partir d'uns maltractaments previs i una posterior adopció per part de la que ha estat la meua família. La situació per a un xiquet de tres anys era, com deuen suposar, prou estressant i dura, i resulta que ho vaig acabar traient per aquesta banda. Amb la distància que donen el temps i els anys -i saber-se riure'n d'un mateix també hi ajuda-, doncs segurament va ser un mal menor. Però durant massa temps, com deuen suposar, doncs no va ser així. No va ser fàcil, els mentiria si els digués que si, que la meua infantesa i la meua adolescència van ser un camí de roses, senzill i en què tot fluïa pacíficament. Conviure amb aquest elefant silenciós de la disfèmia, que s'havia instal·lat al pis on vivies, i que habitava a totes i cada unes les habitacions on transcorria la teua vida, doncs no va ser fàcil quan encara no tenia les eines ni la maduresa suficients per a fer-hi front, o com a mínim per a entendre que això formava part intrínseca de mi mateix, i que valia més assumir-ho. Val a dir, també, que una família inoperant per a resoldre problemes, i que es movia a partir de comentaris bonhomiosos, tampoc hi va ajudar. Però això ja serien figues d'un altre paner; no en van saber pas més, no els guardo cap mena de rancúnia. Fins que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que prendria les regnes de la meua situació vital, i que afrontaria de cara el que em passava, i que deixaria de fer pena. I el meu món va canviar radicalment.

Leer más...

Dissortadament, el títol d'aquest article, l'afirmació de què les Terres de l'Ebre són la vegueria més pobra de Catalunya diria que ja no sorpèn, que es dóna per feta, i el que és pitjor, que es dóna per assumida. Forma part del paisatge habitual de Catalunya. Potser com un mal menor necessari. Un mal menor que sembla que ja tothom dóna com a quelcom estructural al país, i que sembla també que ningú vol o pot solucionar. Potser, de fet, crec que més aviat aquesta sentència porta implícita un alt grau de violència estructurant del propi sistema, del nord cap al sud de país, que se l'ha buidat de qualsevol mena de futur, i se l'ha manllevat de qualsevol mena d'esperança de salvació. O simplement, en cap cas se l'ha tractat en igualtat de condicions que al resta del país. Ni més ni menys. Però no per coneguda, aquesta realitat deixa de ser menys dolorosa. Al contrari. La constatació persistent d'una realitat que ens interpel·la és com portar un ganivet sempre clavat a l'esquena. Al final el moribund acaba dessagnat. Però anem a veure les dades.

Leer más...

Enter your email to subscribe to updates.