Petit assaig sobre les oportunitats viscudes

La vida i en general tot allò que ens envolta, i també de qui ens envolten i a qui envoltem, està ple d'oportunitats. De fet, viure és ja en si mateix la oportunitat original. De nosaltres, i nomès de nosaltres, depèn com les afrontem. Tenim la llibertat última de plantejar-nos aquestes oportunitats com a una pèrdua o com a un èxit; i això mai ningú ens ho podrà treure. I cito a l'indispensable Viktor Frankl, que assegurava que “al hombre se le puede arrebatar todo salvo una cosa la última de las libertades humanas, la elección de la actitud personal ante un conjunto de circunstancias, para decidir su propio camino” (https://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_en_busca_de_sentido). Evidentment, les circumstàncies no són en absolut les mateixes que les vivim molts de nosaltres, però les seues lliçons ens serveixen. I serveixen no només a nivell individual. Crec que també podem aplicar aquesta llibertat última, aquesta tria i actituds davant les circumstàncies, a un nivell social, de col·lectivitat... i de territori. Els territoris, i les persones que els habiten, també tenen oportunitats, també viuen oportunitats. I a les Terres de l'Ebre també hem viscut oportunitats.

Sobre les oportunitats perdudes

A l'Ebre hem perdut molt, és clar que si. No dir-ho obertament, i no acceptar-ho seria una actitud força irreal, fins i tot irresponsable. I tampoc es tracta d'això. No faré un extens catàleg de greuges; no és l'intenció ni l'objectiu d'aquest article... que vol ser volgudament positiu.

L'última pèrdua han estat els trens. En pocs mesos hem perdut la parada dels Euromeds a l'Aldea, i el tren Avant que comunicava Tortosa i Barcelona-Sants en 1 hora i 35 minuts. És a dir, que hem perdut una comunicació ràpida per ferrocarril amb la capital del país. I pel que sembla, no hi ha massa indicis de què en un futur proper poguem recuperar-la. Com tampoc sembla que hi hagi millores a la R16 en l'horitzó. Segurament, ja deu anar bé així; segurament, deu ser molt més fàcil i efectista centrar els esforços econòmics de les administracions públics en altres tipologies de transports. I segurament cap responsable d'aquest desastre ferroviari que viu l'Ebre faci res per a intentar resoldre'l.

Però sobretot (i amb una visió panoràmica) hem perdut també l'oportunitat d'emetre un discurs i una imatge positives; de generar una història i una narració que atrapi, que sedueixi, en tots els àmbits. Seguim ancorats en un mateix llenguatge que porta implícit una rèmora derrotista que no ens fa cap bé. Ni ara ni fa 10 anys. O 20.

Sobre les oportunitats guanyades

A l'Ebre, però, també hem guanyat molt. I cal dir-ho, també. I cal reivindicar-ho, encara més. Hem aprofitat moltes oportunitats. Hem tingut l'oportunitat de cohesionar-nos molt més a nivell social, d'impulsar un sentiment i un orgull de poble com mai havíem tingut. Hem tingut, i tenim, l'oportunitat d'impulsar una Fira del Llibre Ebrenc, que aquest 2020 fa 17 anys es celebra cada any a Móra d'Ebre, i una Fira Litterarum d'espectacles literaris, amb 13 edicions al darrera, i que dóna un impuls extraordinari a la cultura ebrenca, i que és capaç d'exportar-la fora del nostre territori. Hem tingut i tenim l'oportunitat de gaudir una Festa del Renaixement a Tortosa, amb 25 edicions i que gaudeix de reconeixements turístics nacionals. Hem tingut i tenim l'oportunitat de mantenir un teixit reivindicatiu ben actiu, que es manifestava per la gratuïtat de l'AP-7, per uns trens dignes, o per donar veu a una diàspora humana sagnant que hipoteca en futur del territori, entre molts altres. Hem tingut i tenim l'oportunitat de disposar d'una xarxa d'equipaments culturals actius i innovadors, com Lo Pati a Amposta o l'Obrador a Deltebre o el Centre Picasso a Horta de Sant Joan, o els diferents museus, biblioteques i centres d'interpretació escampats pel territori; i des del 2015 tenim l'oportunitat de gaudir d'un col·lectiu cultural Dillums d'Art al Forn, on s'impulsa la cultura local des de la proximitat i el coneixement profund i directe amb els creadors. I hem tingut i tenim l'oportunitat de gaudir i tenir ben a prop un parell de parcs naturals, una via verda i tot seguit d'equipaments turístics de primer nivell per a impulsar un turisme verd, ecològic i respectuós amb el planeta. Però sobretot, i sempre, hem tingut i tenim l'oportunitat de luxe de gaudir de persones i ciutadans actius i compromesos de la talla d'en Marti, de la Cinta, de l'Ernest (que van tornar a les Terres amb les seues respectives famílies), d'en Gustau, d'en Jesús Maria, de l'Eduard, de la Begoña, de l'Arcadi, de l'Ignasi, de la Irene i de la Rosa i de molts més noms, sovint anònims, que s'esforcen i que lluiten, des dels seus respectius àmbits, per impulsar les nostres Terres i que creuen en elles i sobretot en la seua gent. Perquè no oblidem-ho: són les persones les que generen i creen oportunitats; i també són les persones les qui decideixen, lliurement, si creuen i compren aquestes oportunitats.

La gran desgràcia col·lectiva, però, és que aquestes oportunitats guanyades, i aquestes persones immenses, no apareixeran mai en cap reportatge en prime time de la televisió del país. Però això no vol dir que no existeixen. Existeixen, i tenen molta vida.

[Article publicat també a La Marfanta el dia 12 de juliol de 2020 (https://www.marfanta.com/2020/07/12/petit-assaig-sobre-les-oportunitats-viscudes/)]

#assaig #terresdelebre #oportunitats #Marfanta