Daniel Gil

Biblioteques

Durante todas las semanas del confinamiento, y también ahora con las diferentes fases de la desescalada, muchos hemos sido los que hemos podido teletrabajar. Y afirmo rotundamente que hemos sido unos privilegiados por poder hacerlo, porque ha habido mucha, muchísima gente que no lo ha podido hacer, que ello ha conllevado graves situaciones laborales, sociales y familiares, y que se han visto obligadas a acogerse a un ERTE. Y afirmo también rotundamente que somos unos afortunados porque mi empresa nos lo ha permitido hacer. He podido teletrabajar, y he podido estar en casa con mis hijas, y he podido participar de su cuidado y su crianza. El teletrabajo ya tiene esto, que bien organizado, permite una mejor conciliación familiar; aunque pienso que estas semanas no han sido de conciliación, sino más bien de emergencia y de encontrar un Plan B para poder continuar activos y ofreciendo servicio... en la medida de las circunstancias actuales. Y lo hemos hecho, y hay que felicitarnos y hay que valorar con justicia y equidad el enorme esfuerzo que muchos hemos hecho.

Read more...

Durant totes les setmanes del confinament, i també ara amb les diferents fases de la desescalada, molts hem estat els qui hem pogut teletreballar. I afirmo rotundament que hem estat uns privilegiats per poder-ho fer, perquè hi ha hagut molta, moltíssima gent que no ho ha pogut fer, que això ha comportat greus situacions laborals, socials i familiars, i que s'han vist obligades a acollir-se a un ERTO. I afirmo també rotundament que som uns afortunats perquè la meva empresa ens ho ha permès fer. He pogut teletreballar, i he pogut ser a casa tenint cura de les meues filles, i he pogut participar de la seva cura i la seva criança. El teletreball ja té això, que ben organitzat, permet una millor conciliació familiar; encara que penso que aquestes setmanes no han estat de conciliació, sinó més aviat d'emergència i de trobar un Pla B per a poder continuar actius i oferint servei... en la mesura de les circumstàncies actuals. I ho hem fet, i cal felicitar-nos i cal que valorem amb justícia i equitat l'enorme esforç que molts hem fet.

Read more...

Perelló, Josep; Bonhoure, Isabelle; Cigarini, Anna; Vicens, Julià (2019). Ciència ciutadana a les biblioteques: observa, analitza, crea i participa. Barcelona: Zenodo. 54 pàg. Disponible a: http://doi.org/10.5281/zenodo.3490610. [Consulta: 10/12/2019].

La ciència oberta representa un nou i ampli camp d’actuació per a les biblioteques. Aquestes, com a institucions que fomenten el coneixement, la recerca i el desenvolupament personal, són l’entorn lògic i perfecte per desenvolupar accions en el marc de la ciència oberta i ciutadana. Però, ben bé, què és això de la ciència oberta? A la web del CSUC hi trobem una definició prou acurada: La ciència oberta és un nou enfocament del procés de recerca basat en el treball cooperatiu i les noves formes de difondre el coneixement utilitzant les tecnologies digitals i les noves eines de col·laboració. Els resultats de la recerca (publicacions i dades) han de ser accessibles a la societat de manera lliure i gratuïta, per tal d'aconseguir estendre els principis d'obertura a tot el cicle de vida de recerca i fomentar que es contribueixi a la difusió i reutilització d'aquests. Cal recordar la importància que dona el CSUC a la ciència oberta, ja que la considera una de les seves cinc àrees tècniques principals. Hom pot pensar en un primer moment, però, que la ciència oberta es restringeix només a un àmbit acadèmic i universitari; però res més lluny de la realitat. Les biblioteques públiques també tenen un paper molt important a jugar en la propagació i en la difusió de la ciència oberta, bo i aproximant-la a la ciutadania en general i fent que aquesta es converteixi també en ciència ciutadana. La idea de fons és que tot ciutadà pot generar dades científiques, i les biblioteques públiques són les principals institucions que poden subministrar les eines necessàries per canalitzar, validar i donar forma a aquestes dades.

Leer más...

El passat mes d’octubre vaig publicar al digital La Marfanta un article sobre quins eren els noms que portaven les biblioteques públiques a les Terres de l’Ebre. La conclusió era ben demolidora: de les 34 biblioteques públiques que hi ha l’Ebre, només dues porten noms de dona. És a dir, un escàs 5,89%. Els noms de dona, a l’Ebre, estan representats de forma quasi marginal en el principal equipament cultural i ciutadà de què disposem avui dia. Així que empès per la curiositat, i amb l’objectiu (a voltes amagat, a voltes explícit i ple d’il·lusió) de voler mostrar si aquesta situació és la mateixa a diferents territoris de Catalunya, neix aquest article, que intenta desxifrar, amb dades, com de representades es troben les dones en la nomenclatura bibliotecària pública de Barcelona.

Read more...

Un territori està format i conformat per múltiples dinàmiques, per infinitat de forces que actuen i interactuen entre elles i que impulsen aquest territori concret cap endavant, i fan que millori: tant el territori en si mateix, com, sobretot, la vida de les persones que l’habiten. Aquestes forces poden ser, i de fet són, de diferentes naturaleses: econòmiques, polítiques, d’infraestructures, socials, sanitàries… i, per descomptat, també són forces culturals. Tot i anomenar-la en últim lloc, en cap cas entenc la cultura com quelcom de residual o anecdòtic; sinó que, ans al contrari, caldria posar la cultura com a element central i nuclear del desenvolupament ple i global de qualsevol territori i de totes les persones que l’habiten i el viuen. Evidentment, també a l’Ebre.

Read more...

Un ja llunyà 2006, la Clara Àlvarez Chavarría, bibliotecària del CRAI de la Universitat Rovira i Virgili a Tortosa, i jo mateix (que llavors treballava a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Tortosa), vam publicar una comunicació al 2n Congrés de Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa, que aquell any es va celebrar entre les localitats d’Amposta i Rossell. La comunicació que vam presentar portava per títol Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre (http://eprints.rclis.org/7460/), i feia un resum dels diferents noms que portaven les biblioteques ebrenques de l’època, tot fent també una petita ressenya històrica de l’origen d’aquests noms. La principal conclusió que se’n pot extreure d’aquella comunicació és que de les 20 biblioteques que llavors hi havia a les Terres de l’Ebre, 10 (el 50%) portaven algun nom de persona, però cap d’elles tenia nom de dona.

Read more...

Escriu Valèria Gaillard (https://hanseligretel.cat/valeria-gaillard-les-llibreries-els-nous-cafe-del-pensament/) en aquest mateix digital que «Barcelona és una ciutat íntimament literària, una ciutat que s’emmiralla en les seves més de 300 llibreries». I equipara les llibreries com els nous cafès de pensament, a l’estil dels antics cafès-tertúlia literaris de principis del segle XX. Hi estic intensament d’acord amb les afirmacions de Gaillard, però com a bibliotecari, cal afirmar amb rotunditat que Barcelona és també una ciutat íntimament literària gràcies a totes les seves biblioteques.

Leer más...

Tant en la nostra vida diària com en la nostra vida professional, tot sovint ens trobem de cara amb realitats desagradables, realitats molestes, o simplement, realitats que són allà, permanents, i que ja les hem incorporat dins les nostres estructures vitals com a inevitables; sabem que hi són, i sabem que cal anar-les treballant. Però molts cops aquestes realitats també poden esdevenir realitats impossibles: és a dir, són aquelles realitats en la teva vida que saps que existeixen i que hi convius amb normalitat perquè no fan mal, i perquè hom té molt assumit que és poc probable que arribis a veure que aquesta realitat s'ha transformat. Són realitats impossibles, que hem integrat en el nostre dia a dia, i que es podrien resumir en allò típic que segur que haurem sentit alguna vegada “Això és impossible que passi...”, o “Allò altre és impossible que ho arribem a fer...”. I un cop dita aquesta sentència, no fer res en absolut per modificar aquesta realitat. No sé si aquesta actitud denota cert pessimisme, o és una visió realista de veure i afrontar les nostres petites derrotes diàries, però tot plegat m'ha portat a una petita reflexió, relacionada amb la feina a la Biblioteca Pública Episcopal de Barcelona.

Leer más...

Tant en la nostra vida diària com en la nostra vida professional, tot sovint ens trobem de cara amb realitats desagradables, realitats molestes, o simplement, realitats que són allà, permanents, i que ja les hem incorporat dins les nostres estructures vitals com a inevitables; sabem que hi són, i sabem que cal anar-les treballant. Però molts cops aquestes realitats també poden esdevenir realitats impossibles: és a dir, són aquelles realitats en la teva vida que saps que existeixen i que hi convius amb normalitat perquè no fan mal, i perquè hom té molt assumit que és poc probable que arribis a veure que aquesta realitat s'ha transformat. Són realitats impossibles, que hem integrat en el nostre dia a dia, i que es podrien resumir en allò típic que segur que haurem sentit alguna vegada “Això és impossible que passi...”, o “Allò altre és impossible que ho arribem a fer...”. I un cop dita aquesta sentència, no fer res en absolut per modificar aquesta realitat.

Read more...

El penúltim episodi de la història de la Biblioteca Central de Barcelona (Biblioteca Pública de l’Estat a Barcelona) va ser la concepció, durant el concurs convocat el 19 de novembre del 2009 per la ‘Gerencia de Infraestructuras y Equipamientos de Cultura’ del ‘Ministerio de Educación, Cutura y Deporte’, i redacció, un cop resolt i adjudicat el contracte, del projecte durant el període 2010-11.

Leer más...