Daniel Gil

Dietari

Transito per uns anys estranys, aquests de la quarantena curta, aquests anys de maduresa encara per explorar, quan et sents jove i encara veus les persones de cinquanta o més com a realment grans, velles… potser inconscientment, potser amb un xic encara de temeritat. Aquests anys incerts del pic de la vida, quan ja has arribat al cim, i tant si mires cap endavant com si mires cap endarrera perceps ja un cert vertigen, perceps de que això ja va de debò. I te n’adones que ja tens records i vivències de fa més de 20 anys, i de 30… I que allò que fa 20 anys era d’una manera determinada i era en un indret determinat, doncs que ha canviat. La vida avança, inexorable.

Discuss...

#Dietari

Estem fets de felicitats menudes, de joiosos moments menuts que ens reconcilien amb nosaltres mateixos i amb els qui han tingut el detall d’estimar-nos ni que sigui només una mica. Deixar-se estimar és també una d’aquelles felicitats menudes que tot sovint obviem del nostre diccionari vital. Com també és una felicitat menuda que la dona et digui que ta filla menuda es passa tot el dia demanant per mi… Papa, papa, paaapaaa… Les xiquetes estimen sense condicions ni condicionants; només cal que els retornem i els donem cabassos d’amor i infinites besades i abraçades i que els prestem l’atenció que volen i necessiten. I si comento això és perquè massa vegades, i jo el primer, obviem i no fem lloc a aquesta felicitat menuda en les nostres agendes. I la felicitat és allò últim que caldria perdre, no creieu?

Discuss...

#Dietari

Intento reemprendre bells i vells projectes que segurament mai haurien d’haver quedat aparcats en un calaix, menjant pols i coberts d’una densa capa d’una incerta glòria d’allò que haurien pogut ser. Qui sap… Assaigs que fa temps que no reviso, o aquest modest dietari, que hauria de créixer i créixer amb unes vivències que es perden per uns camins de ferro y massa hores perdudes en solitud, sense una justa mesura. Ben pensat, però, potser tan sols estem fets d’intermitències, de periodes breus i curts on centrem les nostres atencions i els nostres esforços en uns determinats projectes, en unes determinades coses, en unes determinades persones, i en bandegem d’altres; d’altres que, amb el temps, tornem a recuperar. I ben pensat, també, segurament no caldria capficar-s’hi massa, per aquestes intermitències vitals que en bona mesura ens defineixen. Només cal, això si, donar-hi un cert sentit a aquests llampecs. Un cert sentit que ens doni aquesta serenor, aquest sentir-se bé amb un mateix, que tanta falta ens fa.

#Dietari

A mesura que creixen, la corda que ens uneix amb els nostres fills, amb les nostres filles, es va fent cada cop més llarga. A mesura que creixen, i a mesura que creixem. Però el fet que es vagi fent més llarga no vol dir en absolut, si s'han fet les coses mínimament bé, que aquesta corda es trenqui o es faci més febre fins que es trenqui. Ans al contrari, sovint la corda es farà més forta, més ferma, més intensa. És clar, és responsabilitat, com no podia ser d'altra manera, de les mares i dels pares saber que arribarà un moment en què caldrà donar corda, i respondre i restar amatents a les necessitats de la canalla de més independència, més autonomia i més dosis de llibertat.

Leer más...

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...

No és gaire habitual veure neu a cotes baixes de les Terres de l'Ebre. És un fet poc freqüent, com a mínim a Tortosa. Al Port, i a la Terra Alta, la cosa de veure i tocar neu deu ser un poc més habitual. Suposo. El cas és que la neu, per a les personetes que poblem i sobrevivim en aquest raconet menudet del sud del Catalunya, és un do meravellós, i arriba (quan arriba) sempre carregada d'aquella màgia amb que veuen el món els xiquets que són feliços. I des d'ahir l'Anna estava feliç, molt feliç. Expectant davant l'arribada d'aquest do immens i infreqüent que és la neu per a una xiqueta del sud. Així que aquest matí ben d'hora hem pujat fins a l'Ermita de Mig Camí, dins del terme municipal de Tortosa, i ens hem trobat un paisatge de postal, emblanquinat amb ben bé cinc centímetres de neu. La neu té aquell poder evocador que et transporta cap a una infància que mai hauriem de perdre. Per a l'Alba era la primera vegada que veia la neu... no parava de repetir “Neu, neu...”

Leer más...

Ens governen uns personatges que fan gala d'un cinisme majúscul i criminal. Els responsables dels qui van fer les retallades més brutals que es van portar a terme a la sanitat, ara són els mateixos que es queixen de que no disposen de suficient personal d'infermeria per a la vacunació massiva per la #COVID19. Però ja ho té, això, del cinisme... que et fa perdre la vergonya i t'endureix la cara i la consciència, mentre la plebs (si, la plebs) pateix i sofreix i s'empobreix (més encara) i les passa putes amb tancaments obligats... El #14F votem-los...

#Dietari

Sempre m'ha fascinat escriure i la fixació del coneixement que això comporta. Escriure és un acte generós, altruista, de màxima empatia... Malgrat que molts cops pensem que tenim ben poca cosa a dir, en realitat no és així. És radicalment fals. Tothom té a dins seu un coneixement immens i únic. Tothom té a dins seu el do meravellós de la saviesa. Només cal creure-hi, i posar-s'hi. Cal creure que hom és sempre capaç de transmetre el coneixement que té dins seu. Hi ha un estadi encara millor i més complet: el del coneixement compartit. Amb les savieses individuals, ser capaços de construir coneixement compartit d'alt valor. I en aquest estadi, la Viquipèdia hi té un paper absolutament indispensable. Fa temps que hi edito pàgines: en creo de noves, i també en milloro d'altres. Al meu espai d'usuari porto un registre de tot el que faig: 27 pàgines creades, i 28 de millorades. Poca cosa, ho sé i ho reconec. Una aportació modesta, potser insignificant... però és la meva, és el meu granet de sorra en la construcció permanent d'aquest coneixement compartit que ens enriqueix a tots. Però com en tot, sempre cal tenir objectius ben clars i definits. No dispersar-se. A nivell personal, centro els meus esforços en l'àmbit de les Terres de l'Ebre, i especialment en biografies dels seus personatges més il·lustres i significatius de tots els segles. I a nivell professional també hi participo, amb el programa mundial 1Lib1Ref. Cal perdre la temor. Tots hi comptem. Tots som necessaris.

#Dietari

Durant les vacances escolars sovint els pares i mares ens hem de planificar els dies amb la canalla, per tal de que siguin el menys avorrits possible, i que mantinguin una certa rutina; sempre, és clar, enmig d'un ambient de més llibertat, que també ho necessiten. A casa ens preocupem de que aquestes activitats tinguin també un aire cultural, instructiu, i que mentre xalen i gaudeixen, es vagin impregnant de cultura, de dades, d'història, de coneixement. Així ho hem fet avui, i ho anirem fent aquests dies.

Read more...

Arriba un moment en la vida en què tot se t'omple d'incerteses, algunes difuses i abstractes, d'altres ben vives i contundents. Qui pensi que viu en un món sòlid, petri, que no és mou o es transforma, i que sempre tindrà les mateixes seguretats, escasses i fugisseres, espècie en extinció, és que simplement és rematadament foll fins la inconsciència. Vulguem o no, doncs, arriba aquest moment, inexorablement arriben aquests anys d'una maduresa que se suposava que havia de ser tranquil·la i serena, i de cop i volta sents que estàs perdent moltes coses... I al mateix temps sents, l'altra cara la mateixa moneda, que encara no saps ben bé què estàs guanyant. Buidar per omplir. O perdre per guanyar. Allò fotut és que saps exactament, a la perfecció, perquè ho has viscut tan intensament i amb tanta passió i amor, què estàs perdent, què se't buida a la motxilla... I allò cruelment fotut és també que encara no saps ben bé amb què coi ompliràs aquest buit que poc a poc veus que va desapareixent, i si sortirà tant bé com allò que va desapareixent per pura i simple llei de vida. Costa veure, em costa veure, ho reconec, com poc a poc es va difuminant un ple vital i emocional absolut, i que acabarà sent només un bell record. I es passa per un moment de dol, necessari i imprescindible per a poder seguir endavant. Potser la clau sigui entendre que no perds res, que l'amor és sempre quelcom que queda, un romanent permanent i durador, i que allò que desapareix i es transforma en vivències perfectes i records passats, també enriqueix, enforteix i uneix. I potser l'altra clau sigui entendre que amb els anys les regles del joc ja són unes altres, que aquella xiqueta de somriure lluminós que et va canviar la vida per sempre més i que et va ensenyar a ser millor persona i a descobrir com fer de pare imperfecte, ho continuarà fent, però ara ho farà d'una altra manera, amb unes altres regles d'aquest joc meravellós però a voltes complicadíssim de la paternitat. Perquè si, amics, he escrit d'aquella etapa difosa en què els papes deixem de ser el superheroi absolut i incondicional per a les teues filles, i passes a ser... bé, encara no hem trobat ben bé què passaré a ser per a l'Anna a partir d'ara. Perquè ella, ara, això també ho passarà a decidir, plegats, què vol que sigui per a ella; a banda, òbviament, de pare. Amb molt d'amor com el que ens hem donat fins ara i ens continuarem donant, i amb unes quantes ploreres i uns quants escrits més com aquest, segur que ho aconseguirem. Ningú va dir que la paternitat era fàcil.

#Dietari