Daniel Gil

Marfanta

Dissortadament, el títol d'aquest article, l'afirmació de què les Terres de l'Ebre són la vegueria més pobra de Catalunya diria que ja no sorpèn, que es dóna per feta, i el que és pitjor, que es dóna per assumida. Forma part del paisatge habitual de Catalunya. Potser com un mal menor necessari. Un mal menor que sembla que ja tothom dóna com a quelcom estructural al país, i que sembla també que ningú vol o pot solucionar. Potser, de fet, crec que més aviat aquesta sentència porta implícita un alt grau de violència estructurant del propi sistema, del nord cap al sud de país, que se l'ha buidat de qualsevol mena de futur, i se l'ha manllevat de qualsevol mena d'esperança de salvació. O simplement, en cap cas se l'ha tractat en igualtat de condicions que al resta del país. Ni més ni menys. Però no per coneguda, aquesta realitat deixa de ser menys dolorosa. Al contrari. La constatació persistent d'una realitat que ens interpel·la és com portar un ganivet sempre clavat a l'esquena. Al final el moribund acaba dessagnat. Però anem a veure les dades.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...

Autors: Daniel Gil Solés i Brian Cutts

La sensació extrema de derrota moral, social, cultural, política, econòmica i personal del Manchester de finals dels anys 70 i principis dels 80 dels segle XX no deuria ser massa diferent a la que sent actualment moltíssima gent a causa de l'actual crisi que estem patint. Han passat 40 anys, i les crisis cícliques del capitalisme ens generen exactament les mateixes sensacions, la mateixa buidor i la mateixa desesperança vers el futur. L'entorn material és sens dubte diferent... però en allò essencial i profund, allò que ens mou com a persones humanes i éssers espirituals, doncs tampoc hem canviat pas massa. O més aviat gens. I és precisament en aquests moments durs i foscos, de recerca intensa i necessària d'un camí clar i segur que ens serveixi de guia, quan la creativitat cultural de persones explota, i ho fa tot sovint d'una forma meravellosa. D'aquells temps foscos del Manchester post-industrial [1], en un ambient gris i plujós (a diari) que ja en si mateix et derrota, va sorgir un grup musical que amb només dos discos va aconseguir canviar per sempre el rumb de la música de l'últim terç del segle XX. Un grup que ha perdurat, indispensable, que ha influenciat i influenciarà, i que encara sonen molt actuals. Són els Joy Division. I tan llavors com ara, són la banda sonora d'una derrota.

Joy Division

Read more...

Ahir el Govern de la Generalitat va aplicar noves restriccions per intentar fer front i aturar, en la mesura del que sigui possible, aquesta segona onada de la pandèmia que ja s'acarnissa i que s'expandeix encara sense aturador. Una de les mesures més significatives que s'ha adoptat ha estat la del tancament perimetral de Catalunya, juntament amb el confinament a dins dels respectius termes municipals entre les 6h del matí de divendres i les 6h del matí de dilluns. Això, durant 15 dies. Des d'avui de 30 d'octubre, i fins el 13 de novembre. Si encara a hores d'ara no saps ben bé què pots fer i què no, ho pots consultar aquí. Permeteu-me, però, ser una mica escèptic amb aquest parell de mesures, i posar-ne en quarentena la seua eficàcia... com a mínim en una terra de frontera com són les Terres de l'Ebre, i amb un intens trànsit de persones amb Castelló i Terol, i que està escrit en l'ADN més profund de la gent d'aquestes terres.

Read more...

El temps dóna perspectiva, i permet fer una anàlisi força més acurada, més rica i des de molts més punts de vista de la situació de crisi sanitària que vivim. Perquè si, la crisi que vivim és d'origen sanitari, malgrat que ha acabat afectant, contaminant, i condicionant tota, absolutament tota la resta de sectors socials i així com la vida i el futur de milions d'éssers humans; si, de persones com vostè... I hauria continuat essent en gran part una crisi sanitària si no fos per culpa de les enormes retallades en Sanitat que vam patir a Catalunya durant el govern de l'ínclit Artur Mas, malgrat viure en una societat fortament intercomunicada i interdependent, on tot sovint (o sempre) els sectors i els àmbits viuen i conviuen en un aiguabarreig que intentem que sigui el més harmònic possible. Avui dia crec que ha quedat cruelment clar (i qui no ho vulgui veure és que pateix una miopia perillosament assassina) que sense aquelles retalles criminals de fa 10 anys avui dia estaríem en força millors condicions per a fer front a aquesta pandèmia amb més garanties d'èxit que les que tenim ara. Qui va executar aquella perversitat temerària de les retallades hauria de tenir un càrrec de consciència de per vida.

Read more...

Ahir dia 12 d'octubre, a mitja tarda va saltar la llebre. Rebem un correu d'escola, amb informació sobre els resultats de les proves PCR que van fer la setmana passada... i entre aquests, el grup d'una de les nostres filles: a ella li ha sortit negatiu, però al seu grup hi ha un positiu actiu; ella no. I a partir d'aquest punt, els esdeveniments es precipiten, i el grup de #Whatsapp de mamis i papis treu fum amb dubtes i preguntes i qüestions (i segurament també algunes dosis de temor i incertesa, perquè no dir-ho, no passa res). Per sort, la comunicació amb l'escola (la comunicació que compta, l'oficial, i no la rumorologia i l'opinologia dels grups de Whats) és molt eficient, fluïda i a temps, i aporta la informació quan toca i de la forma que toca. S'agraeix. El resultat: doncs que la nostra filla s'ha d'estar confinada del 13 fins al 19 d'octubre. S'activa tota l'enginyeria familiar.

Read more...

Aquest passat estiu ha estat un estiu molt atípic, anòmal, a les Terres de l'Ebre. Bé, de fet, tot l'any està sent estrany i complicat, aquí i arreu. La pandèmia que estem vivint, encara, i que continuarem vivint durant encara força mesos, ho marca i condiciona absolutament tot, fins i tot els desplaçaments durant l'època turística. Com deia, aquest estiu del 2020 no ha estat normal... però en l'àmbit turístic ebrenc aquesta anormalitat caldria veure-la en termes positius: i és que hem estat una de les poques marques turístiques de #Catalunya que ha mantingut certs nivells d'ocupació durant els mesos d'estiu. Feu algunes cerques per can #Google, trobareu notícies a dojo (o millor per can #DuckDuckGo, que us respectaran la vostra privacitat). Aquest fet va provocar que vingués molta gent a les nostres terres, a passar-hi les vacances, però també ha fer-hi escapades puntuals. I és clar, això va tenir com a conseqüència veure molts espais significatius i emblemàtics de les nostres Terres plens a vessar com cap altre estiu. I és clar, això va comportar també viure algunes situacions com a mínim curioses, però que m'han fet pensar. I ara, amb una certa perspectiva que donen els dies, crec que és un bon moment per a posar-hi per escrit.

Massís dels Ports, des de la zona de La Caramella

Read more...

Com a mínim en aquesta part de món, del món occidental, crec que els éssers humans en general estem fets de rutines. De rutines que coneixem i dins les quals ens sentim segurs i confortables. I a voltes, la famosa zona de confort se'ns acaba queda tan menuda, tan xicoteta, que som incapaços de veure més enllà, i de que a fora d'aquesta petita àrea de seguretat hi ha vida, molta vida. Massa vegades som literalment incapaços, perquè no podem o potser perquè no volem, d'ampliar la nostra zona de confort, fer-la més àmplia, més rica, més diversa, amb més matisos, amb nous horitzons... i sobretot amb menys dependència d'un poc nombre d'actors als quals donem, sense fer-nos massa preguntes o si més no sense pensar-nos-ho gaire, bona part de la nostra privacitat.

Leer más...