Daniel Gil

Marfanta

Que l’ajuntament de Tortosa hagi creat un canal de Whatsapp per a difondre informació municipal i fomentar la participació ciutadana hauria pogut quedar en una simple anècdota, si no fos que el mateix dia es publicava també la notícia que Facebook, empresa matriu de Whatsapp, té a més de 1.000 treballadars amb contracte que llegeixen i revisen centenars de milers de missatges al dia; missatges que suposadament haurien de ser privats. “WhatsApp tiene más de 1.000 trabajadores contratados, que llenan pisos de edificios de oficinas en Austin, Texas, Dublín y Singapur. [...] Emiten juicios sobre cualquier cosa que aparezca en su pantalla, reclamos de todo, desde fraude o spam hasta pornografía infantil y posibles conspiraciones terroristas, generalmente en menos de un minuto”. Ben bé sembla que les dues notícies s’entenen molt millor juntes, i dissortadament em porta a pensar que massa sovint les administracions públiques es preocupen més aviat poc de quina mena de serveis i canals d’informació usen, i en mans de quines empreses posen les dades privades i personals dels ciutadans que serveixen.

Leer más...

Aquest mes de juny va començar amb una reivindicació del lobby econòmic català, que demanava l'ampliació de l'aeroport del Cap i (Casal) de Catalunya... Hi havia, fins i tot, experts econòmics canareus que posaven el crit al cel, i asseguraven que s'enviaria molta gent a passar gana si no es portava a terme aquesta tan necessària ampliació de l'aeroport capitalí. També, com sempre, hi ha qui està en contra de l'ampliació, i assegura que els empresaris fan un xantatge col·lectiu. El centre d'aquesta polèmica també hi havia l'afectació que tindria aquesta ampliació en l'estany de la Ricarda, que recordem-ho és una zona humida protegida inclosa dins la Xarxa Natura 2000.

Leer más...

El 2020 ha estat també per a mi l'any de la Viquipèdia. L'any en què m'he acabat de treure del damunt vells pensaments respecte la Viqui... que amb el temps he vist que no servien per a res. A hores d'ara m'aproximo al centenar d'articles iniciats de cap i de nou. I he orientat la meva línia editorial a escriure sobre assumptes ebrencs, que per aquestes latituds medirionals del país anem una miqueta coixos i encara hi ha molta feina per a fer. Hom podria dir que 100 articles escrits és ben poca cosa. I si, amb prou feines, un 0,015% del total d'articles. A nivell quantitatiu, doncs si, és més aviat gens. Però qui valori i entengui la Viquipèdia només en termes quantitatius, doncs s'equivoca de mig a mig. Al contrari, a la Viquipedia cal mirar-se-la i entendre-la amb ulls qualitatius, que és justament on rau el seu valor intrínsec i real. I és que la Viquipèdia ajuda a enfortir qualitativament parlant l'ús del català científic, acadèmic i enciclopèdic, tot fent que esdevingui una eina absolutament vàlida per a fer ciència; i més important: per a difondre ciència i altres coneixements erudits i de qualitat entre el gran públic. Al nivell de qualsevol altre idioma, en igualtat de condicions. I per fer efectiu aquests estàndards de qualitat, a la Viquipèdia cal citar les fonts. Cal citar molt. Cal citar sempre. Vaja, com en qualsevol altre article científic que hom redacti i que vulgui publicar amb certes garanties d'èxit en alguna revista del seu sector professional. Les cites i la bibliografia son els dos fonaments bàsics sobre els quals descansa la qualitat científica de la Viquipèdia. Per això, precisament, és tan important i necessari que els bibliotecaris hi participem de forma activa, aportant els coneixements nuclears de la nostra disciplina.

Leer más...

Escric des de que tinc un ús raonablement competent de llengua. De fet, diria, sempre he tingut aquesta fal·lera, el que passa que no va sortir cap enfora fins que la cosa va estar raonablement madura, i en condicions de ser presentable. Malgrat tot, diria que en això de l'escriptura mai s'està prou madur, i que el ser presentable o no, no depèn d'un mateix, i si més aviat dels lectors. Però el que dèiem, que hom podria dir que sempre he tingut aquesta inclinació a escriure, a expresar-me per escrit. Encara tinc uns fulls esgrogeïts, amb lletra impresa, i amb aquelles enquadernacions en espiral, amb uns quants relats de joventut. De tant en tant els rellegeixo, i penso... Bé, val més no pensar-hi massa, que si no els hi calaria foc i servirien de combustible per a quan anem fer rostides. Val més no pensar-hi massa, però no obstant formen part de mi, de la meua història. Em descriuen a mi en una època determinada de la meua vida. Ben mirat, malgrat la seva qualitat literària més que dubtosa, si han anat de casa en casa tots aquests anys, per alguna cosa serà. També, per casa, encara tinc un volum editat amb els relats que es van presentar al premi Joan Santamaria del 1998. Vaig quedar segon. Encara recordo el sopar de gala, l'entrega de premis i a ma mare tota estarrufada com un paó. Més endavant vaig abandonar la creació literària, però no el fet mateix d'escriure. Vaig continuar amb el conreu del també noble art de l'assaig curt i dels articles científics (de la biblioteconomia i la documentació, per ser-ne més exactes). En aquesta nova etapa tot va néixer a partir de bauen, un blog sobre arquitectura i biblioteques que vaig gestionar durant ben bé 10 anys, i que ja fa uns quants anys que va passar a millor vida. Aquell blog va ser un catalitzador, un impuls, i una rutina quasi diària que m'obligava a escriure, primer unes simples fitxes descriptives d'edificis de biblioteques, per, amb el temps, passar a escriure veritables articles d'opinió, amb argumentacions i reflexions pròpies sobre els edificis bibliotecaris i el seu futur. Articles que van servir de base per a dos llibres sobre la matèria, i també per a uns quants articles científics publicats a algunes revistes del meu sector professional. Si remenen una mica per internet segur que en troben una bona colla d'aquests articles, i també els dos llibres. Però el cuquet de la ficció sempre hi era, sempre hi és. Intento mirar-m'ho amb perspectiva, i penso que la ficció no ha tornat a aparèixer fins que m'he sentit prou madur i prou segur, amb un domini del llenguatge ferm i sòlid. No abans. Ni tampoc després, possiblement quan ja hagués passat el moment. Havia de ser ara. Cada procés té el seu moment, el seu temps. I el que va vint-i-cinc anys feia una mica inconscientment, ara, amb quaranta-dos, ho faig amb unes mínimes garanties d'èxit. I amb un treball intern al darrera, tot sigui dit. Segurament serà el pes dels anys, la saviesa que anem adquirint sense adonar-nos-en, potser imperceptiblement, però que qualla i fructifica. En això hi sortim guanyant. Així doncs, aquesta fal·lera meva d'escriure es troba, penso, en un moment de fructificació, d'eclosió de nous i millors camins. Camins com aquest llibre que tenen entre les mans (o la pantalla de l'ordinador, o de la tauleta o del lector de llibres electrònics, que pel cas és el mateix). Un llibre és sempre un camí nou per a recórrer, però també pot ser la síntesi i recull d'un camí ja recorregut en un moment i en una escala temporal i geogràfic determinades. Que és el cas. Hi trobaran articles ja publicats en tres mitjans: el digital barceloní de cultura Hansel i Gretel; i els digitals de notícies i actualitat La Marfanta i Tarragona Digital. Articles publicats entre el 2019 i el 2020: quan inicio una col·laboració puntual amb el primer; quan inicio també una col·laboració més habitual amb el segon; i finalment el 2020, quan inicio una tercera col·laboració amb els tarragonins. Però no només trobaran articles ja publicats a internet. Hi ha articles inèdits escrits expressament per aquest llibre, com també ho és aquest epíleg, que és com una breu síntesi, però sempre incompleta i en procés permanent de revisió, millora i creació, dels eixos principals de la meua tasca literària i creadora. Una síntesi que es resumeix en tres espais límit en els quals habito i transito, i visc i estimo.

Leer más...

Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”

Leer más...

I si la solució per a que les Terres de l'Ebre deixin de ser la vegueria més pobra de Catalunya fos la del turisme de masses? Deixem-nos estar de reserves de la biosfera, economia verda i de debats estèrils sobre quin model de desenvolupament volem per a l'Ebre, -IDECE a banda, que això dóna per a uns quants articles més-. Deixem-nos estar de vies verdes infrautilitzades i per on només hi passen quatre gats idealistes. Deixem-nos estar de parcs naturals, zones protegides i zones de nidificació d'aus. Deixem-nos estar d'enfrontacions quimèriques sobre si permetre o no l'accés a les platges a exèrcits de catalanets i catalanetes que brutegen la nostra arcàdia feliç i despoblada. Deixem de fustigar-nos de que ningú ens visita però quan visiten el particular paradís d'alguns, llavors fem el ploricó de que ho fan massa, i que potser tampoc cal que ens visitin tant, xeic! I sobretot, deixem de vantar-nos de ser aquella terra de qualitat de vida però sense oportunitats ni esperances ni massa futur, i que en breu es convertirà, si no hi posem remei, en una reserva mediocre de jubilats i funcionaris panxaconents i acomodats amb tot fet a la vida. Una terra dormitori d'on caldrà sortir per a treballar i guanyar-se les garrofes.

Leer más...

L'ajuntament del Cap i Casal s'hi ha ben lluit amb la promoció del Sant Jordi d'enguany. Llegeixo a Vilaweb que des de Turisme de Barcelona es promociona la festa amb Cervantes, Ruiz Zafón y Falcones, i tan sols en literatura en castellà (i només amb homes, sense cap dona), amb l'argument, i cito textualment, que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local.” Caram, com se les gasten aquestes ments privilegiades de la capital del meu país, que venen a dir, ras i curt (a mi i a tots els que maldem per escriure exclusivament en el nostre idioma matern), que escriure en català és de segona categoria, que és de loosers, que no faràs mai res de bo, i que si vols ser alguna cosa en aquest món i en aquesta vida de la literatura mundial, doncs que ho has d'escriure en castellà, òbviament, que és l'idioma de convivència que ens hem donat entre tots i que parlen i coneixen a mig món... i totes les mandangues que ens arriben periòdicament terra endins, en l'est llunyà. Vaja, que escriure en català és d'un exotisme folclòric de l'alçada d'un campanar. Que si vols ser un home, o una dona, com cal -literàriament, és clar- que millor que usis el castellà, que seràs més internacional i que et coneixeran a més puestus del món mundial, i fins i tot part de l'univers. Els regionalismes ben guardadets a casa, que és on han de ser.

Leer más...

Dissortadament, el títol d'aquest article, l'afirmació de què les Terres de l'Ebre són la vegueria més pobra de Catalunya diria que ja no sorpèn, que es dóna per feta, i el que és pitjor, que es dóna per assumida. Forma part del paisatge habitual de Catalunya. Potser com un mal menor necessari. Un mal menor que sembla que ja tothom dóna com a quelcom estructural al país, i que sembla també que ningú vol o pot solucionar. Potser, de fet, crec que més aviat aquesta sentència porta implícita un alt grau de violència estructurant del propi sistema, del nord cap al sud de país, que se l'ha buidat de qualsevol mena de futur, i se l'ha manllevat de qualsevol mena d'esperança de salvació. O simplement, en cap cas se l'ha tractat en igualtat de condicions que al resta del país. Ni més ni menys. Però no per coneguda, aquesta realitat deixa de ser menys dolorosa. Al contrari. La constatació persistent d'una realitat que ens interpel·la és com portar un ganivet sempre clavat a l'esquena. Al final el moribund acaba dessagnat. Però anem a veure les dades.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...