Daniel Gil

Marfanta

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...

Autors: Daniel Gil Solés i Brian Cutts

La sensació extrema de derrota moral, social, cultural, política, econòmica i personal del Manchester de finals dels anys 70 i principis dels 80 dels segle XX no deuria ser massa diferent a la que sent actualment moltíssima gent a causa de l'actual crisi que estem patint. Han passat 40 anys, i les crisis cícliques del capitalisme ens generen exactament les mateixes sensacions, la mateixa buidor i la mateixa desesperança vers el futur. L'entorn material és sens dubte diferent... però en allò essencial i profund, allò que ens mou com a persones humanes i éssers espirituals, doncs tampoc hem canviat pas massa. O més aviat gens. I és precisament en aquests moments durs i foscos, de recerca intensa i necessària d'un camí clar i segur que ens serveixi de guia, quan la creativitat cultural de persones explota, i ho fa tot sovint d'una forma meravellosa. D'aquells temps foscos del Manchester post-industrial [1], en un ambient gris i plujós (a diari) que ja en si mateix et derrota, va sorgir un grup musical que amb només dos discos va aconseguir canviar per sempre el rumb de la música de l'últim terç del segle XX. Un grup que ha perdurat, indispensable, que ha influenciat i influenciarà, i que encara sonen molt actuals. Són els Joy Division. I tan llavors com ara, són la banda sonora d'una derrota.

Joy Division

Read more...

Ahir el Govern de la Generalitat va aplicar noves restriccions per intentar fer front i aturar, en la mesura del que sigui possible, aquesta segona onada de la pandèmia que ja s'acarnissa i que s'expandeix encara sense aturador. Una de les mesures més significatives que s'ha adoptat ha estat la del tancament perimetral de Catalunya, juntament amb el confinament a dins dels respectius termes municipals entre les 6h del matí de divendres i les 6h del matí de dilluns. Això, durant 15 dies. Des d'avui de 30 d'octubre, i fins el 13 de novembre. Si encara a hores d'ara no saps ben bé què pots fer i què no, ho pots consultar aquí. Permeteu-me, però, ser una mica escèptic amb aquest parell de mesures, i posar-ne en quarentena la seua eficàcia... com a mínim en una terra de frontera com són les Terres de l'Ebre, i amb un intens trànsit de persones amb Castelló i Terol, i que està escrit en l'ADN més profund de la gent d'aquestes terres.

Read more...

El temps dóna perspectiva, i permet fer una anàlisi força més acurada, més rica i des de molts més punts de vista de la situació de crisi sanitària que vivim. Perquè si, la crisi que vivim és d'origen sanitari, malgrat que ha acabat afectant, contaminant, i condicionant tota, absolutament tota la resta de sectors socials i així com la vida i el futur de milions d'éssers humans; si, de persones com vostè... I hauria continuat essent en gran part una crisi sanitària si no fos per culpa de les enormes retallades en Sanitat que vam patir a Catalunya durant el govern de l'ínclit Artur Mas, malgrat viure en una societat fortament intercomunicada i interdependent, on tot sovint (o sempre) els sectors i els àmbits viuen i conviuen en un aiguabarreig que intentem que sigui el més harmònic possible. Avui dia crec que ha quedat cruelment clar (i qui no ho vulgui veure és que pateix una miopia perillosament assassina) que sense aquelles retalles criminals de fa 10 anys avui dia estaríem en força millors condicions per a fer front a aquesta pandèmia amb més garanties d'èxit que les que tenim ara. Qui va executar aquella perversitat temerària de les retallades hauria de tenir un càrrec de consciència de per vida.

Read more...

Ahir dia 12 d'octubre, a mitja tarda va saltar la llebre. Rebem un correu d'escola, amb informació sobre els resultats de les proves PCR que van fer la setmana passada... i entre aquests, el grup d'una de les nostres filles: a ella li ha sortit negatiu, però al seu grup hi ha un positiu actiu; ella no. I a partir d'aquest punt, els esdeveniments es precipiten, i el grup de #Whatsapp de mamis i papis treu fum amb dubtes i preguntes i qüestions (i segurament també algunes dosis de temor i incertesa, perquè no dir-ho, no passa res). Per sort, la comunicació amb l'escola (la comunicació que compta, l'oficial, i no la rumorologia i l'opinologia dels grups de Whats) és molt eficient, fluïda i a temps, i aporta la informació quan toca i de la forma que toca. S'agraeix. El resultat: doncs que la nostra filla s'ha d'estar confinada del 13 fins al 19 d'octubre. S'activa tota l'enginyeria familiar.

Read more...

Aquest passat estiu ha estat un estiu molt atípic, anòmal, a les Terres de l'Ebre. Bé, de fet, tot l'any està sent estrany i complicat, aquí i arreu. La pandèmia que estem vivint, encara, i que continuarem vivint durant encara força mesos, ho marca i condiciona absolutament tot, fins i tot els desplaçaments durant l'època turística. Com deia, aquest estiu del 2020 no ha estat normal... però en l'àmbit turístic ebrenc aquesta anormalitat caldria veure-la en termes positius: i és que hem estat una de les poques marques turístiques de #Catalunya que ha mantingut certs nivells d'ocupació durant els mesos d'estiu. Feu algunes cerques per can #Google, trobareu notícies a dojo (o millor per can #DuckDuckGo, que us respectaran la vostra privacitat). Aquest fet va provocar que vingués molta gent a les nostres terres, a passar-hi les vacances, però també ha fer-hi escapades puntuals. I és clar, això va tenir com a conseqüència veure molts espais significatius i emblemàtics de les nostres Terres plens a vessar com cap altre estiu. I és clar, això va comportar també viure algunes situacions com a mínim curioses, però que m'han fet pensar. I ara, amb una certa perspectiva que donen els dies, crec que és un bon moment per a posar-hi per escrit.

Massís dels Ports, des de la zona de La Caramella

Read more...

Com a mínim en aquesta part de món, del món occidental, crec que els éssers humans en general estem fets de rutines. De rutines que coneixem i dins les quals ens sentim segurs i confortables. I a voltes, la famosa zona de confort se'ns acaba queda tan menuda, tan xicoteta, que som incapaços de veure més enllà, i de que a fora d'aquesta petita àrea de seguretat hi ha vida, molta vida. Massa vegades som literalment incapaços, perquè no podem o potser perquè no volem, d'ampliar la nostra zona de confort, fer-la més àmplia, més rica, més diversa, amb més matisos, amb nous horitzons... i sobretot amb menys dependència d'un poc nombre d'actors als quals donem, sense fer-nos massa preguntes o si més no sense pensar-nos-ho gaire, bona part de la nostra privacitat.

Leer más...

Situació 1: un dia qualsevol d'estiu a #Tortosa. Ple mes d'agost. Del 2020, però ben bé podria ser de fa 5 anys o, si no canvia molt la cosa, també podria ser d'aquí 5 anys... pel cap baix. Amb tota la tropa sortim de casa, que les dues feres menudes que tenim s'enfilen per les parets i necessiten aire lliure, i som de classe proletària sense muntanya. Decidim anar fins a #Ferreries, a la plaça Francesc Macià, que hi ha una bona zona de jocs infantils. Hi arribem que toquen el migdia, i el parc està absolutament buit, desolat: els quatre arbres, quatre, que hi ha en absolut proporcionen cap mena d'ombra. Al ciment segurament s'hi podria fregir un ou, i els tobogans potser fins i tot s'hi podria fer a la planxa algun xiquet, tomba i tomba i llestos. No aguantem ni cinc minuts, i ens refugiem al #Lidl proper, que hi ha aire condicionat.

Read more...

La vida i en general tot allò que ens envolta, i també de qui ens envolten i a qui envoltem, està ple d'oportunitats. De fet, viure és ja en si mateix la oportunitat original. De nosaltres, i nomès de nosaltres, depèn com les afrontem. Tenim la llibertat última de plantejar-nos aquestes oportunitats com a una pèrdua o com a un èxit; i això mai ningú ens ho podrà treure. I cito a l'indispensable Viktor Frankl, que assegurava que “al hombre se le puede arrebatar todo salvo una cosa la última de las libertades humanas, la elección de la actitud personal ante un conjunto de circunstancias, para decidir su propio camino” (https://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_en_busca_de_sentido). Evidentment, les circumstàncies no són en absolut les mateixes que les vivim molts de nosaltres, però les seues lliçons ens serveixen. I serveixen no només a nivell individual. Crec que també podem aplicar aquesta llibertat última, aquesta tria i actituds davant les circumstàncies, a un nivell social, de col·lectivitat... i de territori. Els territoris, i les persones que els habiten, també tenen oportunitats, també viuen oportunitats. I a les Terres de l'Ebre també hem viscut oportunitats.

Read more...

Des de finals de l'any passat 2019 que hi ha #Tortosa un cert debat sobre l'ús del magatzem que hi ha just al costat de l'estació de ferrocarril. Personalment, m'agrada més l'expressió molt tarragonina de “tinglado”. Fent una simple cerca a #Google es poden trobar referències (https://www.google.com/search?client=opera&q=magatzems+estació+de+tortosa). Sembla que el Tinglado, ni que sigui momentàniament, es salvarà [1], i fins i tot hi ha en marxa una campanya ciutadana a Change.org per a demanar el seu indult [2]. Les intencions inicials de l'ajuntament eren el seu enderrocament i l'habilitació d'un aparcament gratuït en superfície a l'espera de poder executar la urbanització de la zona. Personalment, celebro que com a mínim de moment no s'enderroqui aquest element patrimonial arquitectònic; crec que caldria restaurar-lo i que caldria dotar-lo de nous usos per a la ciutat i per a les Terres de l'Ebre. Però quins? Doncs faig la meua humil proposta en forma de dues propostes absolutament complementàries, i que podrien conviure sense massa complicacions (encara que a primera vista no ho semblin), ja que hi hauria suficient espai. Fem ciència ficció? Prefereixo entendre que escric com m'agradaria que fos la meua ciutat... Imaginar el futur, res més.

Read more...