Daniel Gil

TarragonaDigital

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

Amb l'arribada de la Setmana Santa, i juntament amb un cert relaxament en les restriccions a la mobilitat (ja saben, per allò de és l'economia, estúpids!), a les Terres de l'Ebre tornem a tenir la mateixa polèmica que ja vam tenir l'estiu passat... i que segurament tornarem a tenir l'estiu vinent. I és que sembla que les hordes estrangeres del nord estan invaïnt en massa aquesta bucòlica reserva del sud que sembla que molts voldrien quintaessenciar. I és que ja circulen per grups de Whatsapp i de Telegram, entre d'altres canals, imatges i vídeos de la barra del Trabucador plena a vessar de catalanets i catalanetes (voldria pensar que només de catalanets i catalanetes, i que els nostres ínclits polítics tenen controlades les fronteres i el territori) a la recerca i captura d'espai vital on treure's la mascareta i gaudir d'una mica de natura i quilòmetres de distància. Què s'han pensat aquests del sud, que només en poden gaudir ells, de l'aire lliure?

Leer más...

Des de que tinc ús de raó, que parlo amb aquest món que ens ha tocat de forma disfèmica. Em diuen que tot plegat va néixer a partir d'uns maltractaments previs i una posterior adopció per part de la que ha estat la meua família. La situació per a un xiquet de tres anys era, com deuen suposar, prou estressant i dura, i resulta que ho vaig acabar traient per aquesta banda. Amb la distància que donen el temps i els anys -i saber-se riure'n d'un mateix també hi ajuda-, doncs segurament va ser un mal menor. Però durant massa temps, com deuen suposar, doncs no va ser així. No va ser fàcil, els mentiria si els digués que si, que la meua infantesa i la meua adolescència van ser un camí de roses, senzill i en què tot fluïa pacíficament. Conviure amb aquest elefant silenciós de la disfèmia, que s'havia instal·lat al pis on vivies, i que habitava a totes i cada unes les habitacions on transcorria la teua vida, doncs no va ser fàcil quan encara no tenia les eines ni la maduresa suficients per a fer-hi front, o com a mínim per a entendre que això formava part intrínseca de mi mateix, i que valia més assumir-ho. Val a dir, també, que una família inoperant per a resoldre problemes, i que es movia a partir de comentaris bonhomiosos, tampoc hi va ajudar. Però això ja serien figues d'un altre paner; no en van saber pas més, no els guardo cap mena de rancúnia. Fins que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que prendria les regnes de la meua situació vital, i que afrontaria de cara el que em passava, i que deixaria de fer pena. I el meu món va canviar radicalment.

Leer más...

Ara que sembla -qui sap, potser només sembla- que començarem a guanyar la partida a aquesta pandèmia que crèiem feliços i ignorants que seria disruptiva, i que les vacunes (encara que més lentament del que voldriem) comencem a fer efecte, crec que és hora també de començar a preguntar-se sobre ben bé per a què servirà aquesta victòria. Ha passat ja un any des de que va començar un confinament que sens dubte serà històric, però que en termes generals doncs ha servit per a més aviat poc. Ens conformem amb les engrunes. De fet, fa unes nits a casa, amb la dona, escarxofats al sofà després de llitar les xiquetes, ens preguntàvem exactament això: guanyar, per a ben bé què?

Leer más...

Amb les últimes protestes en contra de la detenció d'en Pablo Hasél d'aquest passat mes de febrer, i mentre remenava pel Twitter, he tornat a llegir la mandanga de sempre, la historieta per a no dormir de sempre... és a dir, la tonteria de sempre que cremen quatre contenedors: que els catalans som una genteta de pau, bonifàcia de mena, i que aquesta violència gratuïta no forma part de la nostra idiosincràcia. He deixat passar uns quants dies, que reposés dins meu, per a poder-ho treure com toca, amb arguments i explicat de la millor forma possible. Per a fer-me entendre, perquè si no ho hagués tret del pap sense pensar-hi i qualsevol manera, i no és la meua forma d'escriure. Segurament que aquesta argumentació, la d'aquesta societat idíl·lica de llogaret dels barrufets, bé de gent amb ben poc senderi i que potser no caldria donar-hi tantes voltes, perdre-hi el temps i ni escriure cap article. És possible. Seria l'opció fàcil, sinó fos que aquest argument simplista i en el fons maligne com la tinya el compra i l'assumeix com a propi massa gent. Així que no, cal rebatre-ho i fer veure que aquest no és camí, i que hi ha motius de fons que porten a cada cop més persones del nostre entorn a rebel·lar-se i a actuar d'aquesta manera perquè segurament ja no en tenen cap altra.

Leer más...

Va, anem a fer un exercici de recerca empírica per a demostrar, amb fets, palpables, demostrables, i no amb el fum de la paraula vague, que als partits polítics que concorren a les eleccions al parlament de Catalunya d'aquest 2021 les biblioteques els importen més aviat gens. O directament els la bufa, i directament es passen el primer equipament cultural del país per l'entrecuix impúdicament. O pornogràficament, ja posats. A més, que el tren hi passo unes cinc hores diàries, i alguna cosa de profit he de fer. Servei públic, en diuen. Així que comencem aquest article dels despropòsits polítics, que ja se sap que en campanya tot s'hi val. Llegeixin i decideixin. Que jo ja ho he fet. El panorama, creguin-me, fa bastanta vergonyeta aliena. Comencem.

Leer más...

Avui parlarem de les eleccions del #14F, que és el tema que ens ocupa en les nostres batallates diàries a can #Twitter, amb el permís d'una pandèmia a la que sembla que estem perdent la temor i el respecte d'una forma excessivament temerària i arriscada. El 1997 vaig fer 18 anys. Ha plogut força, i pentinem força més canes, i no sé pas si hem guanyat en saviesa. No em vaig estrenar, però, en unes eleccions fins dos anys després, el 1999. I ho vaig fer per partida doble: a les del Parlament de Catalunya i a les Municipals. Des de llavors he votat sempre. Sempre. No he fallat a cap convocatòria electoral. Sempre he votat, en un sentit o en un altre. Fins i tot he votat a les eleccions europees. Mai, això si, de dretes. També he votat en blanc i nul. Creia, fins ara, que formava part del sistema, i que el meu vot serviria per alguna cosa, per més mínima que aquesta cosa sigués. Fins ara creia en aquestes petites coses, i en que els ciutadans formavem part de l'engranatge per a què tot funcionés. Fins ara. El 14 de febrer no votaré, per primera volta.

Leer más...

Com cada Nadal, arriba, indefectiblement, la historieta de sempre, la mandanga de cada final d'any, que retorna puntual a mesura que s'atansa el dia en que la nostra canalla tindrà un parell de setmanes de vacances, i natros, els soferts papis que hem vingut a aquest món per a cuidar-los, estimar-los, i educar-los (i a qui ningú premia), haurem de fer mans i mànigues si encara treballem i no tenim dies de vacances. Els qui teniu canalla ja haureu intuït de què parlo. Si, amics, amigues, coneguts i passavolants: parlo dels famosos detallets (i detalletes, que cal ser inclusius) de Nadal als nostres nogensmenys soferts mestres. A veure, anirem a pams, que sé que és un Assumpte d'Estat (així en majúscules) per a les repúbliques (o monarquies, ves a saber) independents de moltes famílies, i que aixeca fondes passions i moviments i conflictes diplomàtics d'alta volada. Poca broma. Comencem.

Read more...

Fa escassament un mes i mig (el 12 d'octubre, per allò de les dates i tal) publicava en aquest mateix digital un article en què expressava que calia treure l'aguilot que tenim a Tortosa, just al bell mig del nostre estimat riu Ebre, i que ha embrutat el paisatge urbà de la ciutat durant massa anys. I ara tot just fa escassament uns pocs dies, concretament el passat 20 de novembre (com ens agrada jugar amb el simbolisme de les dates, bandarres!), llegia també en aquest digital que el govern de la Generalitat (el nostre, el seu i el teu), tombarà finalment aquest diguem-ne monument (de gust dubtós), l'estiu del 2021. Celebro, sens dubte, aquesta acció. Però permetin-me que la felicitat no sigui absoluta fins que no sigui al sac i ben lligat... que dissortadament ja tenim el cul pelat en aquesta mena d'assumptes, i després tot es queda en aigua d'escurar els plats. I permetin-me també fer alguns números.

Leer más...

Llegeixo, sense cap mena d'estranyesa, que el Gobierno (el d'allà) eliminarà l'assignatura de Filosofia de l'ESO. Llegeixo, també sense immutar-me ni que se'm desencaixi la mandíbula per la sorpresa, que gràcies al Gobierno (el d'allà) tampoc es podrà estudiar Ètica a l'ESO. Finalment, llegeixo, sense que em sagnin els ulls ni m'exploti el cervell, que la Conselleria d'Educació (la d'aquí, la meva, la seva, la nostra), permetrà aprovar el Batxillerat i passar de curs tot i tenir assignatures suspeses. Sempre, és clar, que la mitjana de totes les notes sigui aprovat. No fos cas. I un detallet final: les nostres estimades ments pensants d'Educació (la d'aquí, la nostra) se'n renten les mans -deu ser això de l'autonomia de centre i tot plegat-, i deixen aquestes decisions (aquests marrons) als instituts, per a què les prenguin de manera col·legiada. En fi, que ens està quedant un panorama ben galdós, i sens dubte ens espera un futur podríem dir que gens esperançador. A mi se'm cau la cara de vergonya.

Leer más...