Daniel Gil

TarragonaDigital

A mesura que hom es va fent gran, inevitablement també va adquirint algunes engrunes de saviesa. Ja saben, això del vell diable. I també inevitablement, a mesura que passen els anys i ja pentinem canes abundoses i ens hem d’afaitar cada setmana si no volem que les amigues de ta filla et fotin clatellots “Mira, Anna, ha vingut a buscar-te el teu iaio”, hom va veient clar què és millor pel propi cos i per a la pròpia ment. Ni que sigui una mica, ens anem coneixent més i millor… i ja queda poc o gens espai per a la sorpresa vital, dissortadament.

Leer más...

Fa uns dies vam xafar la nova i flamant plaça de la Catedral de Tortosa. Una nova plaça que havia aixecat moltes expectatives, i que venia amb la motxilla carregada per la polèmica i el debat que es va generar a la ciutat durant anys, sobre si calia afonar o no les cases que hi havia just davant de la façana principal, i que no deixaven que la Seu tortosina s’aboqués al riu i hi dialogués, ni tampoc que el barri antic de la ciutat s’espongés. A voltes encara em surt aquella mena de llenguatge arquitectònic pseudopoètic que vaig mamar durant els meus temps de mosso impúber a la biblioteca dels arquitectes a l’Ebre.

Leer más...

Poc a poc, amb pas ferm però constant, el fedivers, tot un ecosistema descentralitzat i autogestionat de diferents serveis web (anomenades instàncies) elaborats en programari lliure i codi obert s’està fent un forat a internet. I està eclosionant, precisament, per a fer front a aquesta internet tan bonica que ens està quedant, centralitzada i dominada per grans corporacions, els GAFAM, que actuen de manera monopolística, i a les que tàcitament hem entregat de manera acrítica les nostres dades privades, els nostres comportaments, preferències, hàbits i gustos, a canvi de poder gaudir d’unes eines gratuïtes en les que hi ha milions de persones, i en les que si no hi ets equival a pràcticament no existir. El fedivers passa per un retorn més que necessari de la sobirania digital a les persones, i per construir una internet molt més lliure i democràtica, més ètica, sense el control implícit de grans companyies comercials, i sense l’acceptació cega per part de tots nosaltres. A #Catalunya cal destacar la presència de Mastodont.cat, la instància per a la cultura catalana i en català de Mastodon, que és un servei de #microblogging, en línia des del 13 d’abril de 2017, i que ha aconseguit 2.476 usuaris, que han escrit més de 656.000 entrades. Poca cosa, sens dubte, si pensem en els centenars de milers d’usuaris de Twitter, Facebook o Instagram, que hi ha al nostre país. Però vull veure sempre el got ple, i penso que aquests més de 2.000 usuaris som (jo també hi sóc) alguna mena d’avantguarda, de resistència ciutadana, que ha fet efectiva la preocupació per les seves dades personales, que considera úniques i imprescindibles.

Leer más...

L'aiguat del primer de setembre d’enguany al #Montsià ha estat, sens dubte, un autèntic desastre. Dissortadament, però, que es desplomin del cel 233 litres d’aigua en escassos minuts serà quelcom d’habitual, així que ens haurem d’acostumar a viure en el desastre, perquè aquests fenòmens metereològics explosius seran com més va més habituals, intensos i destructius. De fet, les conseqüències de les pluges de l’octubre del 2018, del temporal Glòria al 2019, y més recentment del temporal Filomena, ja s’han patit a la comarca. Per tant, ja fa anys que no es tracta de fets puntuals i aïllats, i que a més es repetiran. I és un desastre especialment per a les persones que ho han perdut tot (cases, negocis, cotxes…) i que hauran de tornar a començar de cap i de nou, justament en una època especialment complicada, i on l’incertesa i la manca de futur i perspectives són i seran la nostra realitat quotidiana.

Leer más...

Benvolguts, benvolgudes i benvolgudis lectors, lectores i lectoris (que ja sabeu que ara cal pervertir i potinejar l’idioma sense aturador per tal de ser inclusius i bon jans), després d’un periode de sequera lúdico-creativa -ja saben, tots els genis comarcals som així- torno a ser amb tots vostès, en plenes vacances d’agost i més fresc que una rosa “vine a veure el meu jardí”, com dirien els amics d’El Pot Petit, en una de les seves cançons que porto escoltant en bucle i fins l’infinit en els 6 dies que ja fa que rondo per casa; els papis i les mamis que tinguin a bé llegir-me ja saben de què parlo. No escriuré, si més no per ara, sobre el coitus interruptus de la retirada de l’artefacto franquista que encara tenim emmerdant el riu a Tortosa. Faré, així si, una petita reflexió sobre la temporada turística a l’Ebre… que sembla, si més no, que no serà tan multitudinària.

Leer más...

L'any 1948 es va posar en marxa el pantà de Flix; deu anyets més tard, el 1958, es va inaugurar el pantà de Mequinensa. Finalment, el 1969 va entrar en funcionament el pantà de Riba-roja. En escassament dinou anys el curs baix de riu quedava condicionat i regulat per aquests tres embassaments. Són aquells regals que l'Oncle Paco ens va deixar, com les autopistes, i que han servit per hipotecar el futur i el desenvolupament d'aquesta democràcia-que-ens-hem-donat-entre-tots-i-totes-i-totis. Des de llavors que hom va començar a potinejar amb l'Ebre com a un obscur objecte de desig energètic. O a putinejar, que fet i fet vindria a ser el mateix, amb el regalet, amb llacet inclòs, d'un putet de vaselina, per a que la desaparició lenta i agònica del Delta entri millor i passi més desapercebuda. Qui coi amb una mica de senderi vol mantenir quatre flamencs, uns quants restaurants on els pocs guiris que ens visiten s'atipen com a bacons i un grapadet de miradors on fer-se selfies per a posturejar a ca l'Instagram mentre dius que #JoTambéSócDelSud. La pastarrufa de l'energia hidràulica s'ho peta tot. I tal dia farà un any... o vint.

Leer más...

A principis dels anys 60, el Banc Mundial va presentar un informe al govern franquista de l'Oncle Paco amb tot un seguit de mesures per a rellançar l'economia. Pel que fa a les autopistes, es recomanava la construcció d'un corredor mediterrani d'autopistes. Aquesta recomanació, de fet, va acabar esdevenint l'origen de l'actual autopista AP-7. Els trams ebrencs van entrar en funcionament uns anys més tard, entre el 1974 i el 1977, i com que no hi havia pastarrufa pública per a pagar-la i gestionar-la, doncs resulta que vam gaudir d'una bonica autopista de peatge fins el 31 de desembre de 2019. És a dir, entre 42 i 45 anys pagant trinco-trinco si et volies estalviar una nefasta i mortal N-340, que s'ha emportat massa vides, i si volies anar ràpid i segur.

Leer más...

El miratge de les autopistes gratuïtes, un cop finalitzades les concessions que hem estat pagant durant més de 45 anys, i que per exemple va permetre poder viatjar sense pagar peatges entre Vila-seca i Alacant, des del passat 1 de gener de 2020, sembla que serà això, un miratge que durarà quatre anys escassos. Pel que sembla, el Gobierno de l'ínclit Reino de Espanya preveu fer pagar per circular per totes les autovies i autopistes a partir del 2024. I ho faria amb el que per ara es denomina una mena de peatge, amb els arguments de que paga qui contamina, i de que paga qui en fa ús. De l'argument sobre la contaminació en parlaré en un altre article. Ara, el que m'interessa, és parlar i exposar la meua opinió sobre l'altre argument: el de pagar per fer ús d'una autopista, d'una autovia que, recordem-ho, ara són de gestió pública.

Leer más...

Ahir a la nit, en ple Prime Time a la nostra estimadíssima i ben catalana televisió pública TeleTrès, va tornar a passar. Al programa Crims, que dirigeix en Carles Porta, van descriure l'assassinat de la Mari Carmen Castell, el 1982, que tingué lloc a Ulldecona, al Montsià. I és clar, algunes de les persones que van entrevistar, principalment familiars de la víctima, van parlar amb la variant dialectal occidental del català, concretament amb el parlar de transició tortosí. I com sempre que això passa, Twitter es va omplir de comentaris afectuosos, plens de moixaines i una mica apegalosos, tot sigui dit, lloant com d'encisador és aquest dialecte. Comentaris, però, que penso que amaguen un folklorisme lingüístic ben nostrat, ben enquistat i profund en la psique de milions de catalanets i catalanetes, i que fa veure com quelcom d'exòtic (i a voltes primitiu) tots els parlars de més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Goita, com parlen els indígenes del sud, oi? O els del nord, que vindria a ser el mateix. La condescendència no entèn de fronteres. I el més curiós de tot plegat és que molts d'aquests comentaris, amb tota la bona intenció del món, però fets amb un cert aire paternalista estil el-català-que-parleu-és-de-segona-categoria-i-no-se-us-entèn-una-puta-merda, segurament vénen de milions de compatriotes que no han sortit en sa vida de l'AMB, que no han trepitjat el país, ni han conegut els seus dialectes, i encara menys, ni han tingut el detall d'incorporar al seu vocabulari paraules provinents d'altres dialectes. Perquè granera, abadejo o espill són tan catalanes com escombra, bacallà o mirall. I malgrat que no sóc lingüista, crec que puc opinar amb cert criteri, i sobretot a partir de la meua pròpia experiència. He viscut en tres zones dialectals diferents: la central, la tarragonina i la tortosina. I amb els anys he anat incorporant paraules tortosines al meu lèxic central (este, el que venia de sèrie), i a més he deixat de pronunciar la vocal neutra. Ara xerro un autèntic poti-poti amb préstecs i manlleus d'arreu, que a voltes fa que costi d'entendre'm. Però m'agrada. A més, també, he d'aguantar les brometes pesades i sense puta gràcia de mon germà mitjà, que encara viu a l'AMB, i que les poques vegades que ens veiem arriba parlant amb la variant valenciana... El que dèiem de no haver sortit a xafar el país...

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...