Daniel Gil

articles

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

Article escrit conjuntament amb Evelio Martínez Cañadas

“Les biblioteques són més que un magatzem de llibres”. Una frase com aquesta, àmpliament emprada en l’àmbit bibliotecari els últims temps, resumeix a la perfecció la percepció actual de bona part de la professió: el desig de deslligar la biblioteca pública de la seva imatge estereotipada tradicional. Els temps canvien, i en el sempre difícil i mutant ecosistema cultural es considera que l’immobilitat pot ser quasi sinònim de perill de mort. S’ha de canviar. Cal canviar, es diu; allò natural és el canvi, s’assegura. I la biblioteca pública vol canviar i adaptar-se a nous públics, noves necessitats, tot modificant així de dalt a baix la seva imatge pública i allò que ofereix a la ciutadania.

Leer más...

Artículo escrito conjuntamente con Evelio Martínez Cañadas

“Las bibliotecas son más que un almacén de libros”. Una frase como ésta, muy utilizada en el ámbito bibliotecario en tiempos recientes, resume a la perfección el sentir actual de buena parte de la profesión: el deseo de desligar la biblioteca pública de su imagen estereotipada tradicional. Los tiempos cambian, y en el siempre difícil y cambiante ecosistema cultural se considera que la inmovilidad puede ser casi sinónimo de peligro de muerte. Hay que cambiar, se dice, lo natural es el cambio, se asegura, y la biblioteca pública quiere cambiar y adaptarse a nuevos públicos, nuevas necesidades, modificando su imagen pública y lo que ofrece a la ciudadanía.

Leer más...

Amb l'arribada de la Setmana Santa, i juntament amb un cert relaxament en les restriccions a la mobilitat (ja saben, per allò de és l'economia, estúpids!), a les Terres de l'Ebre tornem a tenir la mateixa polèmica que ja vam tenir l'estiu passat... i que segurament tornarem a tenir l'estiu vinent. I és que sembla que les hordes estrangeres del nord estan invaïnt en massa aquesta bucòlica reserva del sud que sembla que molts voldrien quintaessenciar. I és que ja circulen per grups de Whatsapp i de Telegram, entre d'altres canals, imatges i vídeos de la barra del Trabucador plena a vessar de catalanets i catalanetes (voldria pensar que només de catalanets i catalanetes, i que els nostres ínclits polítics tenen controlades les fronteres i el territori) a la recerca i captura d'espai vital on treure's la mascareta i gaudir d'una mica de natura i quilòmetres de distància. Què s'han pensat aquests del sud, que només en poden gaudir ells, de l'aire lliure?

Leer más...

Des de que tinc ús de raó, que parlo amb aquest món que ens ha tocat de forma disfèmica. Em diuen que tot plegat va néixer a partir d'uns maltractaments previs i una posterior adopció per part de la que ha estat la meua família. La situació per a un xiquet de tres anys era, com deuen suposar, prou estressant i dura, i resulta que ho vaig acabar traient per aquesta banda. Amb la distància que donen el temps i els anys -i saber-se riure'n d'un mateix també hi ajuda-, doncs segurament va ser un mal menor. Però durant massa temps, com deuen suposar, doncs no va ser així. No va ser fàcil, els mentiria si els digués que si, que la meua infantesa i la meua adolescència van ser un camí de roses, senzill i en què tot fluïa pacíficament. Conviure amb aquest elefant silenciós de la disfèmia, que s'havia instal·lat al pis on vivies, i que habitava a totes i cada unes les habitacions on transcorria la teua vida, doncs no va ser fàcil quan encara no tenia les eines ni la maduresa suficients per a fer-hi front, o com a mínim per a entendre que això formava part intrínseca de mi mateix, i que valia més assumir-ho. Val a dir, també, que una família inoperant per a resoldre problemes, i que es movia a partir de comentaris bonhomiosos, tampoc hi va ajudar. Però això ja serien figues d'un altre paner; no en van saber pas més, no els guardo cap mena de rancúnia. Fins que un bon dia vaig decidir que ja n'hi havia prou, que prendria les regnes de la meua situació vital, i que afrontaria de cara el que em passava, i que deixaria de fer pena. I el meu món va canviar radicalment.

Leer más...

Dissortadament, el títol d'aquest article, l'afirmació de què les Terres de l'Ebre són la vegueria més pobra de Catalunya diria que ja no sorpèn, que es dóna per feta, i el que és pitjor, que es dóna per assumida. Forma part del paisatge habitual de Catalunya. Potser com un mal menor necessari. Un mal menor que sembla que ja tothom dóna com a quelcom estructural al país, i que sembla també que ningú vol o pot solucionar. Potser, de fet, crec que més aviat aquesta sentència porta implícita un alt grau de violència estructurant del propi sistema, del nord cap al sud de país, que se l'ha buidat de qualsevol mena de futur, i se l'ha manllevat de qualsevol mena d'esperança de salvació. O simplement, en cap cas se l'ha tractat en igualtat de condicions que al resta del país. Ni més ni menys. Però no per coneguda, aquesta realitat deixa de ser menys dolorosa. Al contrari. La constatació persistent d'una realitat que ens interpel·la és com portar un ganivet sempre clavat a l'esquena. Al final el moribund acaba dessagnat. Però anem a veure les dades.

Leer más...

Ara que sembla -qui sap, potser només sembla- que començarem a guanyar la partida a aquesta pandèmia que crèiem feliços i ignorants que seria disruptiva, i que les vacunes (encara que més lentament del que voldriem) comencem a fer efecte, crec que és hora també de començar a preguntar-se sobre ben bé per a què servirà aquesta victòria. Ha passat ja un any des de que va començar un confinament que sens dubte serà històric, però que en termes generals doncs ha servit per a més aviat poc. Ens conformem amb les engrunes. De fet, fa unes nits a casa, amb la dona, escarxofats al sofà després de llitar les xiquetes, ens preguntàvem exactament això: guanyar, per a ben bé què?

Leer más...

Amb les últimes protestes en contra de la detenció d'en Pablo Hasél d'aquest passat mes de febrer, i mentre remenava pel Twitter, he tornat a llegir la mandanga de sempre, la historieta per a no dormir de sempre... és a dir, la tonteria de sempre que cremen quatre contenedors: que els catalans som una genteta de pau, bonifàcia de mena, i que aquesta violència gratuïta no forma part de la nostra idiosincràcia. He deixat passar uns quants dies, que reposés dins meu, per a poder-ho treure com toca, amb arguments i explicat de la millor forma possible. Per a fer-me entendre, perquè si no ho hagués tret del pap sense pensar-hi i qualsevol manera, i no és la meua forma d'escriure. Segurament que aquesta argumentació, la d'aquesta societat idíl·lica de llogaret dels barrufets, bé de gent amb ben poc senderi i que potser no caldria donar-hi tantes voltes, perdre-hi el temps i ni escriure cap article. És possible. Seria l'opció fàcil, sinó fos que aquest argument simplista i en el fons maligne com la tinya el compra i l'assumeix com a propi massa gent. Així que no, cal rebatre-ho i fer veure que aquest no és camí, i que hi ha motius de fons que porten a cada cop més persones del nostre entorn a rebel·lar-se i a actuar d'aquesta manera perquè segurament ja no en tenen cap altra.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...