Daniel Gil

articles

Malgrat les hòsties que s’ha emportat en la vida, aquest cronista sud(orífic) encara creu —potser d’una forma una mica pueril i ingènua— en la bondat de la raça humana, i especialment creu i s’ha convençut que aquest estiu (ara si, aquest si, va de debò) a la fi hem vist les orelles al llop, i ens n’hem adonat tots plegats que anem de pet cap a un infern climàtic de proporcions apocalíptiques on si no hi posem remei morirem tots rostits a la brasa i sense ni una gota d’aigua en el nostre cofoi i menut país de república pastoral, mentre asfaltem alegrement i ampliem autovies i autopistes com si no hi hagués demà. Perquè efectivament, malgrat percebre aquesta conscienciació col·lectiva, per contra també percebo que en línies generals continuem vivint com si no passés res en absolut, com si la cosa no anés amb natros, i que si, que a casa separarem i reciclarem la nostra merda o usarem bosses de tela amb missatges motivacionals per a baixar al súper de la cantonada, però també sembla que la orquestra del Titànic toca amb més força, que ha apujat el volum, i que per si de cas, aquest estiu marxarem a Tailàndia quinze dies, col·lapsarem diàriament l’AP-7 a 50 graus, o ens fotrem un creuer tot inclòs per les illes gregues, i que la cosa ens agafi amb la panxa plena; que hom —és clar— no vol perdre els privilegis adquirits de classe mitja que consisteixen bàsicament en viatjar a l’altra punta del món perquè ens surt de l’entrecuix pelut, i anar amb el cotxe —elèctric, naturalment— fins per anar a cagar i continuar bàsicament amb el mateix model de mobilitat que ens ha portat fins al desastre.

Read more...

Aquest aprenent de cronista ja fa cinc dies que viu en un diumenge permanent, i entre les moltes bones voluntats que voldria fer durant aquests dies és, precisament, intentar escriure. Sempre, és clar, amb el permís explícit de la tropa de casa i de que no em segrestin durant hores i hores al parc o a la platja o la piscina. En una altre ocasió escriuré sobre per què Tortosa, amb el potencial arquitectònic i històric que té, és incapaç de rebre un fluxe constant de turistes i de com una ciutat de més de 30.000 habitants a ple agost es buida d’indígenes i està més morta que viva. Però això serà un altre dia. Avui, i que no serveixi com a norma, voldria parlar de mi. Si, de mi. Serà que el contemplar-me d’aquests dies de xardorosa quietud ebrenca m’ha fet pujar —encara més— l’ego, i que necessito treure algunes coses de dins arrel d’alguns fets que m’han passat aquests dies. Però a la fi de l’article espero que ho entendreu.

Read more...

Fa unes nits, a casa, abans de llitar-me, vaig plegar les tovalloles i les vaig posar dins l’armari del lavabo. L’endemà, quan m’aixeco veig espantat l’escena del crim. Escampades pel terra de la cambra hi ha dues tovalloles completament xopes, i damunt la pica hi trobo un tercer cadàver. Sense moure absolutament res, faig una primera ronda d’interrogatoris a les sospitoses habituals, que evidentment asseguren que no han fet res i que no en saben res d’aquests cadàvers, que podrien perfectament ser els protagonistes d’algun capítol de Crims. Com hi han arribat? Intentarem posar llum a la foscor.

Read more...

El 16 de juliol, amb la dona i l’Anna vam anar al primer concert d’Eufòria, al Palau Sant Jordi. No sé en absolut si aquest concert serà històric, ni si serà recordat durant anys o fins i tot dècades. Però el que sí que sé és que aquella nit el Sant Jordi s’afonà. I s’afonà de passió, de vitalitat, de ganes de menjar-se el món i d’existir i de reivindicar-se… Però sobretot el Sant Jordi aquella nit s’afonà de catalanor. I especialment s’afonà d’una catalanor impúber i preadolescent i desvergonyida que estava orfe de referents i mites indígenes moderns en qui emmirallar-se i a la que s’havia abandonat impúdicament a la seva sort.

Read more...

L’estat de capolament extrem en què es troben les infraestructures ferroviàries a la nostra petita república idíl·licament pastoral és un exemple més, gravíssim i feridor, de com de trinxat es troba el país. Uns camins de ferro que haurien de servir per a cohesionar i relligar i recosir i redistribuir i comunicar i que haurien d’esdevenir també l’element clau i facilitador per a un reequilibri territorial que frenés la Catalunya buida i buidada —si, d’això natros també en tenim—, han acabat essent un infern diari i sense aturador per a milers i milers de modestos catalanets que senzillament volen arribar puntuals a la feina, o que senzillament desitjen passar més hores amb les seues famílies, per això d’aquell impossible utòpic que en diuen conciliació familiar. Ai, aquest populatxo, quins anhels més puerils que gasta!!! Quines utopies més idíl·liques per a canviar el món.

I és que malgrat els anuncis recorrents i grandiloqüents de millores milionàries i els discursos bonhomiosos que tracten al personal com a uns tòtils sense senderi, açò del tren —com a mínim açò dels trens del poble, els que s’agafen tots els dies— està clar que no interessa i que en cap cas és la prioritat de ningú amb ni tan sols una minsa capacitat de poder i decisió. Fa anys que ha quedat cruelment clar que no interessa, ni interessarà en cap de les agendes polítiques. Foc d’encenalls. La normalitat, esgotadora i assumida i interioritzada ja fa anys, és aquest estat d’abondament, degradació i deixadesa cròniques de les estacions i les vies de mig país, i que s’ha convertit en una cruel metàfora de l’estat generalitzat del país. La normalitat, desmoralitzadora, és saber que arribaràs sempre tard, i que l’excepcionalitat és saber que algun dia et tocarà la loteria i arribaràs puntual. I tenir la certesa, fonda però alhora precisa, de què això ja no té solució. Una derrota més de país és també açò del tren.

#articles #TarragonaDigital #LaMarfanta

Durant any i anys, al populatxo pseudoenriquit de classe mitja(alta?) se’ns ha estat martiritzant fins el paroxisme que si et volies moure amb total llibertat i gaudir d’una mobilitat indiscriminada i sense fre calia que et compressis un cotxe. L’aposta descarada dels últims seixanta anys que s’ha perpetrat en aquest país —en el de la democràcia consolidada i també en el de la república pastoral— en favor del transport i la mobilitat per carretera, així ho corrobora. I mentre se’ns atorgaven, amb el vist-i-plau i la condescendència de l’amo bo, unes ínfules de llibertat subvencionada amb lletres a 10 anys, començava a planar sobre el subconscient col·lectiu que ni no tenia cotxe pobretejava i era un miserable pelacanyes que no es podia permetre ni un Fiesta per a baixar fins la platja amb el manso o amb la dona o amb la canalla convertida en croquetes arrebossades de sorra del Delta. Tot, és clar, en paral·lel al desmantellament mafiós i indissimulat de milers de quilòmetres de camins de ferro.

Read more...

Malgrat que a la immensa majoria dels ebrencs no els agradi acceptar-ho, Tortosa continua quintaessenciant els tòpics típics però també els valors més genuïns i indissolubles d’aquesta terra dita de cruïlla, però que en realitat és més aviat com un artefacte a mig camí entre un bolet abandonat enmig del no-res i una reserva índia, mal comunicada i deshabitada, aspectes que han fet que Tortosa hagi desenvolupat una sèrie de característiques pròpies i úniques. Veiem-ne algunes d’importants, d’aquelles que marquen fins al moll de l’ós la idiosincràsia i el tarannà dels autòctons.

Leer más...

En aquest petit país de fireta i campanar, anar i tornar entre Tortosa i Barcelona amb la ínclita línia R16 que ens ha tocat patir costa 27€ per barba… És clar que si ho comparem amb el cost que avui dia té anar i tornar amb cotxe seria misèria: anar i tornar entre Tortosa i Barcelona, només de gasoil, ja costaria uns 70€ (sempre segons Viamichelin). L’assumpte és que amb un cotxe hi entren com a mínim 5 persones. Llavors ja són faves comptades: 5 bitllets d’anada i tornada serien 135€. Si, d’acord, hi ha els abonaments de 10 viatges, que si no recordo malament estan a 100€. I és que si parlem només en termes crematístics, i de pur desplaçament, encara continua resultant més econòmic el cotxe que no pas el tren. Si a tot això se li sumen els retards crònics, enquistats i estructurals que pateix la línia, i que sembla que no tenen cap mena de solució, llavors la tria sembla clara. I més encara: si comparem descarada (i si, fastigosament) amb els alemanys, que podran viatjar durant l’estiu per 9€ al mes, llavors hom se n’adona cruament de la merda de país que ens ha tocat i on malaguanyem les nostres vides i les nostres miserables existències. Com a mínim des d’una perspectiva ferroviària i de mobilitat. Bé, servidor ja fa com a mínim 7 anys que s’adona tots els dies, però de tant en tant va bé tornar a donar-nos una bona hòstia, que se senti fins a Plutó, i que ens recordi la pena de país que ens està quedant.

Leer más...

Massa vegades tinc percepció (errònia o no, tant és, però sí que empírica segons la meua pròpia experiència) que els catalans ens creiem un poble moralment superior a la resta dels mortals, i que ens podem permetre el luxe d’anar pel món mirant per damunt de l’espatlla a tothom, amb les ínfules d’aquella tieta saberuda i cultureta a qui ningú suporta, però que cal aguantar estoicament perquè, al cap i a la fi, és la que ens paga els cubates i la manduca. I si, fotre’s una filera de gintònics els divendres a la nit i atipar-te com un bacó els diumenges de barbacoa pot ser fins i tot divertit… però a aquestes alçades de la pel·lícula ja no es pot anar així pel món.

Leer más...

L’altre dia de baixada cap a casa amb el trenet turístic en què es converteix la R16 els mesos d’estiu (per les quantitats ingents de turistes que t’hi trobes, però també per la velocitat a què circulen les combois, tot fent una agradable ruta turística per la costa del sud del país) vaig aprofitar per a veure pel 3 a la Carta el reportatge d’El futur del català.

Leer más...