Daniel Gil

articles

A principis dels anys 60, el Banc Mundial va presentar un informe al govern franquista de l'Oncle Paco amb tot un seguit de mesures per a rellançar l'economia. Pel que fa a les autopistes, es recomanava la construcció d'un corredor mediterrani d'autopistes. Aquesta recomanació, de fet, va acabar esdevenint l'origen de l'actual autopista AP-7. Els trams ebrencs van entrar en funcionament uns anys més tard, entre el 1974 i el 1977, i com que no hi havia pastarrufa pública per a pagar-la i gestionar-la, doncs resulta que vam gaudir d'una bonica autopista de peatge fins el 31 de desembre de 2019. És a dir, entre 42 i 45 anys pagant trinco-trinco si et volies estalviar una nefasta i mortal N-340, que s'ha emportat massa vides, i si volies anar ràpid i segur.

Leer más...

Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”

Leer más...

El miratge de les autopistes gratuïtes, un cop finalitzades les concessions que hem estat pagant durant més de 45 anys, i que per exemple va permetre poder viatjar sense pagar peatges entre Vila-seca i Alacant, des del passat 1 de gener de 2020, sembla que serà això, un miratge que durarà quatre anys escassos. Pel que sembla, el Gobierno de l'ínclit Reino de Espanya preveu fer pagar per circular per totes les autovies i autopistes a partir del 2024. I ho faria amb el que per ara es denomina una mena de peatge, amb els arguments de que paga qui contamina, i de que paga qui en fa ús. De l'argument sobre la contaminació en parlaré en un altre article. Ara, el que m'interessa, és parlar i exposar la meua opinió sobre l'altre argument: el de pagar per fer ús d'una autopista, d'una autovia que, recordem-ho, ara són de gestió pública.

Leer más...

Ahir a la nit, en ple Prime Time a la nostra estimadíssima i ben catalana televisió pública TeleTrès, va tornar a passar. Al programa Crims, que dirigeix en Carles Porta, van descriure l'assassinat de la Mari Carmen Castell, el 1982, que tingué lloc a Ulldecona, al Montsià. I és clar, algunes de les persones que van entrevistar, principalment familiars de la víctima, van parlar amb la variant dialectal occidental del català, concretament amb el parlar de transició tortosí. I com sempre que això passa, Twitter es va omplir de comentaris afectuosos, plens de moixaines i una mica apegalosos, tot sigui dit, lloant com d'encisador és aquest dialecte. Comentaris, però, que penso que amaguen un folklorisme lingüístic ben nostrat, ben enquistat i profund en la psique de milions de catalanets i catalanetes, i que fa veure com quelcom d'exòtic (i a voltes primitiu) tots els parlars de més enllà de l'Àrea Metropolitana de Barcelona. Goita, com parlen els indígenes del sud, oi? O els del nord, que vindria a ser el mateix. La condescendència no entèn de fronteres. I el més curiós de tot plegat és que molts d'aquests comentaris, amb tota la bona intenció del món, però fets amb un cert aire paternalista estil el-català-que-parleu-és-de-segona-categoria-i-no-se-us-entèn-una-puta-merda, segurament vénen de milions de compatriotes que no han sortit en sa vida de l'AMB, que no han trepitjat el país, ni han conegut els seus dialectes, i encara menys, ni han tingut el detall d'incorporar al seu vocabulari paraules provinents d'altres dialectes. Perquè granera, abadejo o espill són tan catalanes com escombra, bacallà o mirall. I malgrat que no sóc lingüista, crec que puc opinar amb cert criteri, i sobretot a partir de la meua pròpia experiència. He viscut en tres zones dialectals diferents: la central, la tarragonina i la tortosina. I amb els anys he anat incorporant paraules tortosines al meu lèxic central (este, el que venia de sèrie), i a més he deixat de pronunciar la vocal neutra. Ara xerro un autèntic poti-poti amb préstecs i manlleus d'arreu, que a voltes fa que costi d'entendre'm. Però m'agrada. A més, també, he d'aguantar les brometes pesades i sense puta gràcia de mon germà mitjà, que encara viu a l'AMB, i que les poques vegades que ens veiem arriba parlant amb la variant valenciana... El que dèiem de no haver sortit a xafar el país...

Leer más...

I si la solució per a que les Terres de l'Ebre deixin de ser la vegueria més pobra de Catalunya fos la del turisme de masses? Deixem-nos estar de reserves de la biosfera, economia verda i de debats estèrils sobre quin model de desenvolupament volem per a l'Ebre, -IDECE a banda, que això dóna per a uns quants articles més-. Deixem-nos estar de vies verdes infrautilitzades i per on només hi passen quatre gats idealistes. Deixem-nos estar de parcs naturals, zones protegides i zones de nidificació d'aus. Deixem-nos estar d'enfrontacions quimèriques sobre si permetre o no l'accés a les platges a exèrcits de catalanets i catalanetes que brutegen la nostra arcàdia feliç i despoblada. Deixem de fustigar-nos de que ningú ens visita però quan visiten el particular paradís d'alguns, llavors fem el ploricó de que ho fan massa, i que potser tampoc cal que ens visitin tant, xeic! I sobretot, deixem de vantar-nos de ser aquella terra de qualitat de vida però sense oportunitats ni esperances ni massa futur, i que en breu es convertirà, si no hi posem remei, en una reserva mediocre de jubilats i funcionaris panxaconents i acomodats amb tot fet a la vida. Una terra dormitori d'on caldrà sortir per a treballar i guanyar-se les garrofes.

Leer más...

L'ajuntament del Cap i Casal s'hi ha ben lluit amb la promoció del Sant Jordi d'enguany. Llegeixo a Vilaweb que des de Turisme de Barcelona es promociona la festa amb Cervantes, Ruiz Zafón y Falcones, i tan sols en literatura en castellà (i només amb homes, sense cap dona), amb l'argument, i cito textualment, que “la campanya pretén difondre Sant Jordi al públic internacional i no al local.” Caram, com se les gasten aquestes ments privilegiades de la capital del meu país, que venen a dir, ras i curt (a mi i a tots els que maldem per escriure exclusivament en el nostre idioma matern), que escriure en català és de segona categoria, que és de loosers, que no faràs mai res de bo, i que si vols ser alguna cosa en aquest món i en aquesta vida de la literatura mundial, doncs que ho has d'escriure en castellà, òbviament, que és l'idioma de convivència que ens hem donat entre tots i que parlen i coneixen a mig món... i totes les mandangues que ens arriben periòdicament terra endins, en l'est llunyà. Vaja, que escriure en català és d'un exotisme folclòric de l'alçada d'un campanar. Que si vols ser un home, o una dona, com cal -literàriament, és clar- que millor que usis el castellà, que seràs més internacional i que et coneixeran a més puestus del món mundial, i fins i tot part de l'univers. Els regionalismes ben guardadets a casa, que és on han de ser.

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

Article escrit conjuntament amb Evelio Martínez Cañadas

“Les biblioteques són més que un magatzem de llibres”. Una frase com aquesta, àmpliament emprada en l’àmbit bibliotecari els últims temps, resumeix a la perfecció la percepció actual de bona part de la professió: el desig de deslligar la biblioteca pública de la seva imatge estereotipada tradicional. Els temps canvien, i en el sempre difícil i mutant ecosistema cultural es considera que l’immobilitat pot ser quasi sinònim de perill de mort. S’ha de canviar. Cal canviar, es diu; allò natural és el canvi, s’assegura. I la biblioteca pública vol canviar i adaptar-se a nous públics, noves necessitats, tot modificant així de dalt a baix la seva imatge pública i allò que ofereix a la ciutadania.

Leer más...

Artículo escrito conjuntamente con Evelio Martínez Cañadas

“Las bibliotecas son más que un almacén de libros”. Una frase como ésta, muy utilizada en el ámbito bibliotecario en tiempos recientes, resume a la perfección el sentir actual de buena parte de la profesión: el deseo de desligar la biblioteca pública de su imagen estereotipada tradicional. Los tiempos cambian, y en el siempre difícil y cambiante ecosistema cultural se considera que la inmovilidad puede ser casi sinónimo de peligro de muerte. Hay que cambiar, se dice, lo natural es el cambio, se asegura, y la biblioteca pública quiere cambiar y adaptarse a nuevos públicos, nuevas necesidades, modificando su imagen pública y lo que ofrece a la ciudadanía.

Leer más...

Amb l'arribada de la Setmana Santa, i juntament amb un cert relaxament en les restriccions a la mobilitat (ja saben, per allò de és l'economia, estúpids!), a les Terres de l'Ebre tornem a tenir la mateixa polèmica que ja vam tenir l'estiu passat... i que segurament tornarem a tenir l'estiu vinent. I és que sembla que les hordes estrangeres del nord estan invaïnt en massa aquesta bucòlica reserva del sud que sembla que molts voldrien quintaessenciar. I és que ja circulen per grups de Whatsapp i de Telegram, entre d'altres canals, imatges i vídeos de la barra del Trabucador plena a vessar de catalanets i catalanetes (voldria pensar que només de catalanets i catalanetes, i que els nostres ínclits polítics tenen controlades les fronteres i el territori) a la recerca i captura d'espai vital on treure's la mascareta i gaudir d'una mica de natura i quilòmetres de distància. Què s'han pensat aquests del sud, que només en poden gaudir ells, de l'aire lliure?

Leer más...