Daniel Gil

assaig

Benvolguts, benvolgudes i benvolgudis lectors, lectores i lectoris (que ja sabeu que ara cal pervertir i potinejar l’idioma sense aturador per tal de ser inclusius i bon jans), després d’un periode de sequera lúdico-creativa -ja saben, tots els genis comarcals som així- torno a ser amb tots vostès, en plenes vacances d’agost i més fresc que una rosa “vine a veure el meu jardí”, com dirien els amics d’El Pot Petit, en una de les seves cançons que porto escoltant en bucle i fins l’infinit en els 6 dies que ja fa que rondo per casa; els papis i les mamis que tinguin a bé llegir-me ja saben de què parlo. No escriuré, si més no per ara, sobre el coitus interruptus de la retirada de l’artefacto franquista que encara tenim emmerdant el riu a Tortosa. Faré, així si, una petita reflexió sobre la temporada turística a l’Ebre… que sembla, si més no, que no serà tan multitudinària.

Leer más...

El 2020 ha estat també per a mi l'any de la Viquipèdia. L'any en què m'he acabat de treure del damunt vells pensaments respecte la Viqui... que amb el temps he vist que no servien per a res. A hores d'ara m'aproximo al centenar d'articles iniciats de cap i de nou. I he orientat la meva línia editorial a escriure sobre assumptes ebrencs, que per aquestes latituds medirionals del país anem una miqueta coixos i encara hi ha molta feina per a fer. Hom podria dir que 100 articles escrits és ben poca cosa. I si, amb prou feines, un 0,015% del total d'articles. A nivell quantitatiu, doncs si, és més aviat gens. Però qui valori i entengui la Viquipèdia només en termes quantitatius, doncs s'equivoca de mig a mig. Al contrari, a la Viquipedia cal mirar-se-la i entendre-la amb ulls qualitatius, que és justament on rau el seu valor intrínsec i real. I és que la Viquipèdia ajuda a enfortir qualitativament parlant l'ús del català científic, acadèmic i enciclopèdic, tot fent que esdevingui una eina absolutament vàlida per a fer ciència; i més important: per a difondre ciència i altres coneixements erudits i de qualitat entre el gran públic. Al nivell de qualsevol altre idioma, en igualtat de condicions. I per fer efectiu aquests estàndards de qualitat, a la Viquipèdia cal citar les fonts. Cal citar molt. Cal citar sempre. Vaja, com en qualsevol altre article científic que hom redacti i que vulgui publicar amb certes garanties d'èxit en alguna revista del seu sector professional. Les cites i la bibliografia son els dos fonaments bàsics sobre els quals descansa la qualitat científica de la Viquipèdia. Per això, precisament, és tan important i necessari que els bibliotecaris hi participem de forma activa, aportant els coneixements nuclears de la nostra disciplina.

Leer más...

Escric des de que tinc un ús raonablement competent de llengua. De fet, diria, sempre he tingut aquesta fal·lera, el que passa que no va sortir cap enfora fins que la cosa va estar raonablement madura, i en condicions de ser presentable. Malgrat tot, diria que en això de l'escriptura mai s'està prou madur, i que el ser presentable o no, no depèn d'un mateix, i si més aviat dels lectors. Però el que dèiem, que hom podria dir que sempre he tingut aquesta inclinació a escriure, a expresar-me per escrit. Encara tinc uns fulls esgrogeïts, amb lletra impresa, i amb aquelles enquadernacions en espiral, amb uns quants relats de joventut. De tant en tant els rellegeixo, i penso... Bé, val més no pensar-hi massa, que si no els hi calaria foc i servirien de combustible per a quan anem fer rostides. Val més no pensar-hi massa, però no obstant formen part de mi, de la meua història. Em descriuen a mi en una època determinada de la meua vida. Ben mirat, malgrat la seva qualitat literària més que dubtosa, si han anat de casa en casa tots aquests anys, per alguna cosa serà. També, per casa, encara tinc un volum editat amb els relats que es van presentar al premi Joan Santamaria del 1998. Vaig quedar segon. Encara recordo el sopar de gala, l'entrega de premis i a ma mare tota estarrufada com un paó. Més endavant vaig abandonar la creació literària, però no el fet mateix d'escriure. Vaig continuar amb el conreu del també noble art de l'assaig curt i dels articles científics (de la biblioteconomia i la documentació, per ser-ne més exactes). En aquesta nova etapa tot va néixer a partir de bauen, un blog sobre arquitectura i biblioteques que vaig gestionar durant ben bé 10 anys, i que ja fa uns quants anys que va passar a millor vida. Aquell blog va ser un catalitzador, un impuls, i una rutina quasi diària que m'obligava a escriure, primer unes simples fitxes descriptives d'edificis de biblioteques, per, amb el temps, passar a escriure veritables articles d'opinió, amb argumentacions i reflexions pròpies sobre els edificis bibliotecaris i el seu futur. Articles que van servir de base per a dos llibres sobre la matèria, i també per a uns quants articles científics publicats a algunes revistes del meu sector professional. Si remenen una mica per internet segur que en troben una bona colla d'aquests articles, i també els dos llibres. Però el cuquet de la ficció sempre hi era, sempre hi és. Intento mirar-m'ho amb perspectiva, i penso que la ficció no ha tornat a aparèixer fins que m'he sentit prou madur i prou segur, amb un domini del llenguatge ferm i sòlid. No abans. Ni tampoc després, possiblement quan ja hagués passat el moment. Havia de ser ara. Cada procés té el seu moment, el seu temps. I el que va vint-i-cinc anys feia una mica inconscientment, ara, amb quaranta-dos, ho faig amb unes mínimes garanties d'èxit. I amb un treball intern al darrera, tot sigui dit. Segurament serà el pes dels anys, la saviesa que anem adquirint sense adonar-nos-en, potser imperceptiblement, però que qualla i fructifica. En això hi sortim guanyant. Així doncs, aquesta fal·lera meva d'escriure es troba, penso, en un moment de fructificació, d'eclosió de nous i millors camins. Camins com aquest llibre que tenen entre les mans (o la pantalla de l'ordinador, o de la tauleta o del lector de llibres electrònics, que pel cas és el mateix). Un llibre és sempre un camí nou per a recórrer, però també pot ser la síntesi i recull d'un camí ja recorregut en un moment i en una escala temporal i geogràfic determinades. Que és el cas. Hi trobaran articles ja publicats en tres mitjans: el digital barceloní de cultura Hansel i Gretel; i els digitals de notícies i actualitat La Marfanta i Tarragona Digital. Articles publicats entre el 2019 i el 2020: quan inicio una col·laboració puntual amb el primer; quan inicio també una col·laboració més habitual amb el segon; i finalment el 2020, quan inicio una tercera col·laboració amb els tarragonins. Però no només trobaran articles ja publicats a internet. Hi ha articles inèdits escrits expressament per aquest llibre, com també ho és aquest epíleg, que és com una breu síntesi, però sempre incompleta i en procés permanent de revisió, millora i creació, dels eixos principals de la meua tasca literària i creadora. Una síntesi que es resumeix en tres espais límit en els quals habito i transito, i visc i estimo.

Leer más...

Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

Las bibliotecas populares y parroquiales

Portada de l'edició de 1865

PRESENTACIÓ

En aquest article analitzarem el llibre Las bibliotecas populares y parroquiales, una obra del Pare Antoni Maria Claret, publicada a Madrid el 1864 a Madrid per l'Impremta i Llibreria d'Eusebio Aguado [1], i que serà d'on referenciaré les cites textuals que inclouré en aquest article. El llibre descriu, d'una forma molt breu i manera senzilla, i amb un to molt didàctic, l'organització i el funcionament que han de tenir aquestes biblioteques. Així, en el llibre, es descriuen aspectes com el del personal, la gestió, l'espai físic o la col·lecció, entre d'altres. Fins i tot amb l'evident i clara vocació de pastoral cristiana (seria absurd negar aquest aspecte, doncs forma part nuclear del projecte i és impossible deslligar-lo del projecte de biblioteques) que impregna tot aquesta iniciativa bibliotecària, tots aquests aspectes abans mencionats representen un esquema molt primitiu d'una xarxa de biblioteques de gran valor, amb una clara vocació global que s'emmarca en un projecte molt més ampli de promoure la lectura i l'alfabetització de les classes populars que dirigeix la Librería Religiosa, i que sense dubte són una gran novetat en ple segle XIX. I és que malgrat les distàncies, es pot afirmar que la iniciativa del Pare Claret s'avança en mig segle als primers plans de xarxes de biblioteques promogudes en l'àmbit civil des de la Mancomunitat de Catalunya.

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...

Va, anem a fer un exercici de recerca empírica per a demostrar, amb fets, palpables, demostrables, i no amb el fum de la paraula vague, que als partits polítics que concorren a les eleccions al parlament de Catalunya d'aquest 2021 les biblioteques els importen més aviat gens. O directament els la bufa, i directament es passen el primer equipament cultural del país per l'entrecuix impúdicament. O pornogràficament, ja posats. A més, que el tren hi passo unes cinc hores diàries, i alguna cosa de profit he de fer. Servei públic, en diuen. Així que comencem aquest article dels despropòsits polítics, que ja se sap que en campanya tot s'hi val. Llegeixin i decideixin. Que jo ja ho he fet. El panorama, creguin-me, fa bastanta vergonyeta aliena. Comencem.

Leer más...

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...