Daniel Gil

assaig

Avui, estimats lectors, els explicaré una petita historieta d'aires pastorals. Diu així:

Hi havia una vegada un catalanet (o una catalaneta, que pel cas és el mateix), bonhomiós, dolç i ingenu, molt enfeinat, això si, que un bon dia, mentre cuidava el seu ramat de cabres del Port, va decidir començar a publicar continguts en això que en dèien internet, i que va dir tot cofoi: “Començaré a escriure i a penjar vídeos a Youtube i a fer Stories a Instagram i piulades a Twitter, que tinc moltes coses a dir, i ho faré en castellà, que així el meu missatge arribarà a molta més gent, i tindré més públic”. En sentir aquesta afirmació, un pèrfid homenot castellà que restava amagat rere un arbust atent a qualsevol missatge relacionat amb la llengua, va sortir immediatament, i alegre i satisfet, li va a dir al nostre angelical catalanet: “Muy bien hecho, claro que si. Con esta lengua provinciana de segunda no se va a ningún sitio y no sirve para nada. Si de verdad quieres comunicar bien, lo tienes que hacer en castellano, que así te entienden.”

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

M'assabento a través de Twitter d'una nova publicació sobre biblioteques. En aquest cas, sobre biblioteques privades, i com ordenar-les. L'enèsim llibre que en parla... N'he perdut el compte. Es tracta de Com ordenar una biblioteca, de Roberto Calasso, editat per Anagrama i amb traducció de Xavier Valls i Guinovart. En poden llegir un petit fragment. Realment, em fascina aquesta persistència temporal en publicar en cada cert temps petits assaigs sobre la matèria, curiosament (i fins on sé), cap d'ells escrit per bibliotecaris professionals. Si vaig errat, que algú em corregeixi. Potser -bé, de fet, segur- em miro el tema des d'una òptica professional, amb una considerable deformació professional, tot sigui dit. I aquest evident i intransferible biaix professional fa que potser que em porti a preguntar: de debò fa falta un ordre físic a biblioteques privades?

Leer más...

Las bibliotecas populares y parroquiales

Portada de l'edició de 1865

PRESENTACIÓ

En aquest article analitzarem el llibre Las bibliotecas populares y parroquiales, una obra del Pare Antoni Maria Claret, publicada a Madrid el 1864 a Madrid per l'Impremta i Llibreria d'Eusebio Aguado [1], i que serà d'on referenciaré les cites textuals que inclouré en aquest article. El llibre descriu, d'una forma molt breu i manera senzilla, i amb un to molt didàctic, l'organització i el funcionament que han de tenir aquestes biblioteques. Així, en el llibre, es descriuen aspectes com el del personal, la gestió, l'espai físic o la col·lecció, entre d'altres. Fins i tot amb l'evident i clara vocació de pastoral cristiana (seria absurd negar aquest aspecte, doncs forma part nuclear del projecte i és impossible deslligar-lo del projecte de biblioteques) que impregna tot aquesta iniciativa bibliotecària, tots aquests aspectes abans mencionats representen un esquema molt primitiu d'una xarxa de biblioteques de gran valor, amb una clara vocació global que s'emmarca en un projecte molt més ampli de promoure la lectura i l'alfabetització de les classes populars que dirigeix la Librería Religiosa, i que sense dubte són una gran novetat en ple segle XIX. I és que malgrat les distàncies, es pot afirmar que la iniciativa del Pare Claret s'avança en mig segle als primers plans de xarxes de biblioteques promogudes en l'àmbit civil des de la Mancomunitat de Catalunya.

Leer más...

El 30 de setembre de 1938, el llavors primer ministre britànic Neville Chamberlain va signar (juntament amb el primer ministre francès Daladier, també cal dir-ho) els Acords de Munich amb l'Alemanya Nazi de Hitler (i també amb l'Itàlia feixista de Mussolini), en què, principalment, es cedia a les exigències de Hitler d'annexar-se els Sudets (fins llavors de Txecoslovàquia). Chamberlain creia que, pactant amb els feixistes, s'aconseguiria “la pau per als nostres temps”. No va passar ni un any, quan l'1 de setembre de 1939, Alemanya va envair Polònia i va començar la Segona Guerra Mundial. La resta ja és història. No sé si podriem dir que Chamberlain també és història.

Leer más...

Va, anem a fer un exercici de recerca empírica per a demostrar, amb fets, palpables, demostrables, i no amb el fum de la paraula vague, que als partits polítics que concorren a les eleccions al parlament de Catalunya d'aquest 2021 les biblioteques els importen més aviat gens. O directament els la bufa, i directament es passen el primer equipament cultural del país per l'entrecuix impúdicament. O pornogràficament, ja posats. A més, que el tren hi passo unes cinc hores diàries, i alguna cosa de profit he de fer. Servei públic, en diuen. Així que comencem aquest article dels despropòsits polítics, que ja se sap que en campanya tot s'hi val. Llegeixin i decideixin. Que jo ja ho he fet. El panorama, creguin-me, fa bastanta vergonyeta aliena. Comencem.

Leer más...

Tots, absolutament tots, estem fets de llocs. Som animals físics, necessitats d'espais en els quals inserir-nos, plantar-hi arrels, créixer, desenvolupar-nos, reproduir-nos... i si, també necessitaríem espais on morir i abandonar-nos que superin l'ambient asèptic i de “no-lloc” dels hospitals. Però això donaria per a un altre article. Els espais, els llocs per on transitem, ens defineixen, ens donen una determinada personalitat, una determinada manera d'entendre i i emocionar-se davant del món i davant la resta de persones. Aquests espais ens donen i formen part de la nostra memòria personal i única. Queden enregistrats en les nostres vivències i en els nostres records.

Leer más...

Com cada Nadal, arriba, indefectiblement, la historieta de sempre, la mandanga de cada final d'any, que retorna puntual a mesura que s'atansa el dia en que la nostra canalla tindrà un parell de setmanes de vacances, i natros, els soferts papis que hem vingut a aquest món per a cuidar-los, estimar-los, i educar-los (i a qui ningú premia), haurem de fer mans i mànigues si encara treballem i no tenim dies de vacances. Els qui teniu canalla ja haureu intuït de què parlo. Si, amics, amigues, coneguts i passavolants: parlo dels famosos detallets (i detalletes, que cal ser inclusius) de Nadal als nostres nogensmenys soferts mestres. A veure, anirem a pams, que sé que és un Assumpte d'Estat (així en majúscules) per a les repúbliques (o monarquies, ves a saber) independents de moltes famílies, i que aixeca fondes passions i moviments i conflictes diplomàtics d'alta volada. Poca broma. Comencem.

Read more...

Fa escassament un mes i mig (el 12 d'octubre, per allò de les dates i tal) publicava en aquest mateix digital un article en què expressava que calia treure l'aguilot que tenim a Tortosa, just al bell mig del nostre estimat riu Ebre, i que ha embrutat el paisatge urbà de la ciutat durant massa anys. I ara tot just fa escassament uns pocs dies, concretament el passat 20 de novembre (com ens agrada jugar amb el simbolisme de les dates, bandarres!), llegia també en aquest digital que el govern de la Generalitat (el nostre, el seu i el teu), tombarà finalment aquest diguem-ne monument (de gust dubtós), l'estiu del 2021. Celebro, sens dubte, aquesta acció. Però permetin-me que la felicitat no sigui absoluta fins que no sigui al sac i ben lligat... que dissortadament ja tenim el cul pelat en aquesta mena d'assumptes, i després tot es queda en aigua d'escurar els plats. I permetin-me també fer alguns números.

Leer más...

Llegeixo, sense cap mena d'estranyesa, que el Gobierno (el d'allà) eliminarà l'assignatura de Filosofia de l'ESO. Llegeixo, també sense immutar-me ni que se'm desencaixi la mandíbula per la sorpresa, que gràcies al Gobierno (el d'allà) tampoc es podrà estudiar Ètica a l'ESO. Finalment, llegeixo, sense que em sagnin els ulls ni m'exploti el cervell, que la Conselleria d'Educació (la d'aquí, la meva, la seva, la nostra), permetrà aprovar el Batxillerat i passar de curs tot i tenir assignatures suspeses. Sempre, és clar, que la mitjana de totes les notes sigui aprovat. No fos cas. I un detallet final: les nostres estimades ments pensants d'Educació (la d'aquí, la nostra) se'n renten les mans -deu ser això de l'autonomia de centre i tot plegat-, i deixen aquestes decisions (aquests marrons) als instituts, per a què les prenguin de manera col·legiada. En fi, que ens està quedant un panorama ben galdós, i sens dubte ens espera un futur podríem dir que gens esperançador. A mi se'm cau la cara de vergonya.

Leer más...