Daniel Gil

microrelats

L’home que intenta escriure literatura de suposada alta volada, i que a voltes li diuen que ho aconsegueix, amb un portàtil atronitat al qual li falla la pantalla —que li fa pampallugues liminiscents— i li ha d’anar donant copets de precisió quirúrgica per a que funcioni amb una mínima correcció, aixeca momentàniament els seus malmesos ulls grisos de la pantalla (que ja quasi dóna per perduda), i es treu les ulleres de montura grisa que tot just ahir va estrenar. Se sent mínimament cofoi amb la seva nova imatge d’intel·lectual interessadament modernet, i en el fons això ja és un gran què. Busca un moment de descans en la seva fabril tasca de bastir un conjunt de relats sobre aquesta línia de tren en la qual fa sis anys que habita i sobreviu; aquesta línia inhòspita que s’endinsa en un sud desarrelat i amb un futur espessament incert, com la boira que envolta aquest tren model 449 que tot just fa vint-i-cinc minuts que acaba de sortir de la ciutat amb ínfules renaixentistes i on ha acabat plantant les seves arrels.

Leer más...

La dona de mirada cansada i de llarga melena rinxolada i somriure esgotat i trencat com un penya-segat infinit curull d’esmolades pedres que els anys i els patiments han anat acumulant, espera plantada just davant de la última porta de l’últim vagó del primer tren de primera hora de la matinada que surt direcció a un nord massa sovint idolatrat, en aquesta estació oblidada d’aquesta ciutat que no acaba d’arrancar d’aquest sud immens i isolat. La dona, d’ulleres rugoses, fondes, que li arriben fins ben bé el cor, com dèiem, resta palplantada, fumant àvidament, escurant fins pràcticament esgotar-se la sisena cigarreta del dia. I resta palplantada, immòbil, mirant fixament vers l’interior del tren model 449 que parteix a les 6.00h, i envoltada d’un nombre indeterminat de maletes. De les maletes que ha anat acumulant durant els seus quaranta-set anys de vida. De les maletes físiques plenes d’objectes acumulats, però també (i molt més esgotador) de les maletes emocionals i sentimentals que vessen records i vivències plenes de sofriments i dolor i de joia escadussera i fugissera, i que l’han fet ser com és… i que hores d’ara li suposen una feixuga càrrega.

Leer más...

La dona esquifida i llargaruda, més llarga que un dia sense pa, i amb un somriure i una bellesa lànguida i davinciniana que et deixa fora de joc al més mínim contacte visual i oral i carnal, espera pacientment tot fent cua, tot esperant el seu torn. És a una estació amb anhels d'eternitat però que viu una realitat decrèpita, en una ciutat situada massa al sud d'un país que gira cap al nord i que també viu d'anhels d'una eternitat fugissera i juganera, un calorós i envermellit dimecres de matinada d'un estiu atípic on crèiem que recuperariem la llibertat i a canvi vam obtenir més derrota. Espera per a comprar un bitllet per al primer tren, només d'anada, precisament per anar vers aquest nord impersonal i feréstec, curull de trífids que colonitzen els carrers, i amb el qual, malgrat tot, encara hi ha forts vincles. Darrera seu hi ha un arquitecte amb una testa plena de rínxols entremaliats i que fita el món amb una mirada axonomètrica que construeix i dignifica i habita. A la taquilla hi ha una dona excessiva, amb guants blaus i doble mascareta, angoixa i tipa ja de tot i de tothom abans fins i tot de començar la seua jornada laboral. Són les 5.51h de la matinada.

Leer más...

L'home que intenta escriure ha fet una pausa febril en la seva fabril tasca d'escriure amb un portàtil que funciona quan i com vol. Potser és que ja s'ha deixat la pell i l'ànima i les entranyes (potser infructuosament, qui sap) en un nou relat. O potser és perquè el portàtil ja ha dit prou i ni els cops més maldestres dels seus dits molsuts aconseguixen revifar-lo. Ja li ha fet prou servei, pensa... Sigui com sigui, l'home que intenta escriure es treu la son del damunt tot fregant-se violentament els ulls i estirant-se com manso pansot de mitjana edat. Quan acaba, els seu ulls d'un gris cansat es fixen en una xiqueta de dues cuetes immenses, amb ulls curulls d'una immensa llibertat entremaliada, i que devora goludament un bon tros de xocolata. S'asseu al costat de la que suposa és la seua germana, una xiqueta de somriure lluminós, mentre riu sorollosament i se la mira apassionadament. Viatgen amb els seus pares, cap aquell nord ple d'impersonals oportunitats que ens hem donat entre tots, en aquest tren 449 d'aquest dimecres ple a vessar d'una calor abrusadora i inusual. Els seus pares contemplen satisfets la seva felicitat, convençuts i tranquils (malgrat tot) de no ser uns bons pares -ben mirat, qui ho és, de bon pare o de bona mare?– i que mai podran fer tot allò que esperen fer. Els ha costat molt assumir-ho i arribar fins aquesta estació vital.

Leer más...

La dona de llargs cabells arrissats, d'un ros tan intensament brillant i transparent que captiva i atrau, és d'aquelles dones la presència de la qual ho omple tot, la presència de la qual és capaç també de desprendre sempre bellesa i serenor. Una presència que verament ho simplifica tot. I dissortadament la simplicitat és sempre un valor escàs en aquest món sovint massa gris plom per a massa persones i excessivament complicat d'entendre. La dona, de faccions renaixentistes i mirada serena, és també una d'aquelles dones a la qual mou l'estètica, i té la virtut escassa (i ja àmpliament perduda) de veure i viure i sentir art per tot allà on trepitgen els seu peus talla 38. Creu, amb raó, que vivim en un món profundament enlletgit i sense gust per la bellesa.

Leer más...

L'home d'ulls d'un color gris tossudament cendrós, ha deixat ancorada la seva mirada cansada just en aquell moment precís i exacte en què veu caure les gotes de pluja de forma horitzontal. I ha deixat també clavada la seva mirada esgotada just en aquell moment concret i únic en què un penya-segat és una fina línia horitzontal en l'horitzó, límit entre moments presents i possibles i incerts i ficticis futurs.

Leer más...

La M. és una d'aquelles dones tossudament cíniques. Potser perillosament cínica, i a voltes, si cal, no dubtarà a ser criminalment cínica. En aquest aspecte ben bé podria ser un home, doncs sembla que en aquesta virtut no hi hagi massa diferència entre sexes. I no se n'està. En fa bandera. En fa senyera. En fa divisa... De fet, M. sap que en el món de trepes i desvergonyits en què es mou, és la única manera viable i factible de mantenir-se surant. I com que alguna cosa bona té, ella segueix aquesta màxima, aquesta sentència, sense cap mena de dubte ni de remordiment. Remordiment? Diria que aquesta paraula no entra dins del seu diccionari personal, però segurament això ja seria un assumpte per algun altre dels relats d'aquesta sèrie de microrelats que transcórre discret i mandrós entre camins de ferro massa temps bandejats. Però tornem al cinisme que ens ocupa. I més concretament al cinisme de la M.

Leer más...

En D., que quan s'afaita la seua barba blanca es treu de cop 5 o 6 anys del damunt, és un d'aquells paios que té el cap tot el sant dia funcionant, sempre en marxa, barruntant, i que amb prou feines descansa unes 5 o 6 hores al dia. En D., resulta que és bibliotecari, i es podria ben bé dir que és l'alter ego de l'home que intenta escriure (i que a voltes sembla que ho aconsegueix), que també és bibliotecari. I no és cap d'aquelles casualitats estranyes que s'hagin desdoblat en la mateixa persona.

Read more...

L'home, de mirada trista i cansada i esgotada, d'ulls d'un blau verdós i envoltats ja d'arrugues prominents, sent que l'amor se li escola en cada viatge que fa amb aquesta decrèpita i tan esgotada com ell línia de tren que mena cap a un sud que li ha donat tot... però que sembla que també li prendrà tot i tothom. Sent, que en aquest dimecres de matinada, quan la ciutat encara dorm profunda i silenciosa, enmig d'un estiu xardorós d'un any atípic i nefast en massa sentits, quan posarà el peu dalt del tren haurà perdut una altra besada que mai tornarà, haurà perdut una altra carícia tendra envoltada de mantes de colors, haurà perdut tardes de rialles i mirades compartides i còmplices... i que haurà perdut part de la vida per la qual tant ha lluitat en construir.

Read more...

L'home de mitjana edat, de cabell ben negre, fosc i lluent, que s'ha afaitat metòdicament, i que put a loció, justament avui dimecres compleix exactament 45 anys. I precisament avui, que es troba just al bell mig exacte de la seva vida (ell és d'aquells personatges a qui agrada tenir-ho tot controlat, fins i tot la seva mort, i sap íntimament que morirà als 90 anys, ni un any més ni un any menys), torna a agafar el tren per anar a treballar després d'aquest parèntesi de tres mesos i mig que ho ha capgirat tot, i que ha servit ben bé per a fer -al capdavall- que res canviï i que tot torni a ser exactament tant desigual i infame com ho ha estat sempre. Ja dèiem que és una d'aquelles persones que ho vol controlar tot, i controla fins i tot la seua derrota com a ésser, doncs és justament on se sent més còmode, més a gust i més expansiu, ja que se sent així igual, homogeni, uniforme a la resta de persones que habiten aquest vagó de tren model 449, i que amb els seus actes individuals -com els seus- han contribuït a aquesta derrota sistèmica i estructural que ho ha xopat tot fins l'asfíxia. La derrota uniformitza, uneix... i calma. I és també una de les últimes llibertats que es perden. Una derrota senzilla i simple de la qual sembla que no volem, o no sabem o no podem, sortir-ne. I potser, fins i tot, ja ens està bé així.

Leer más...