Daniel Gil

microrelats

L'home ja ben entrat en la cinquantena i que es tenyeix de negre metàl·lic, metòdicament, amb puntualitat britànica i precisió suïssa, els cabells de la seva testa i també el d'aquesta barba espessa d'una setmana, pensa que la vida adulta ja deu ser una mica això, una rutina més o menys repetitiva, amb més o menys cadència, amb més o menys ritme, d'un seguit de coses, de persones, d'accions, de fets i vivències i d'amors que passen i transcorren per allò que hom ha convingut a denominar la teua vida. La vida adulta ja deu ser una mica com aquest passar rítmic i segur de les travesseres de la via del tren; saber, amb tota la certesa del món, que després d'una travessera sempre en vindrà una altra. La vida adulta de la gent comuna i normal com ell, pensa i es tranquil·litza, està feta d'aquestes seguretats mínimes i massa voltes absurdes, però que sostenen i ajuden a anar tirant.

Leer más...

La xiqueta del somriure lluminós també viu just al davant d'aquesta estació que, malgrat tot i malgrat tothom i tot hom, esdevé centre i nucli d'una intensa i propera i càlida vida social en aquesta ciutat ubicada massa al nord com per ser del sud, i situada massa al sud com per a que el nord la tingui present. Una vida com la de totes les persones comunes, anònimes i alhora úniques que transcorren i sobreviuen per aquestes pàgines. La xiqueta de somriure lluminós, que es renta les dents d'una neu blanquíssima amb un raspall elèctric que mou acompansadament cada nit, sempre acompanyada pel seu pare, viu just a sota del iaio que mira cada dia per les escletxes de la persiana si algun dia torna a entrar el seu amor per la porta.

Leer más...

La dona de mitjana edat, de cabell de xocolata amb llet i ulleres finíssimes, podríem dir que sempre ha tingut gustos peculiars. Peculiars per a ella, és clar, perquè segurament els seus siguin gustos força comuns i per tant, gens peculiars. Però com sempre, tendim a creure'ns únics... i de fet ho som, però vivim una unicitat col·lectiva, malgrat ens pesi. El cas és que la dona, que vesteix un llarguíssim vestit blanc de lli, és d'aquelles persones que se senten atretes pels límits, per les zones vitals i físiques i emocionals a mig camí entre dos àmbits, entre dues realitats, entre dos móns. De fet, ja fa cinc anys que transita per una mena de límit, enfilada diàriament dalt d'un tren, com ahir, com demà i com avui, en aquest tòrrid dimecres, de matinada i amb les paraules engabiades potser per sempre més rere mascaretes impersonals i que ens igualen.

Leer más...

En D. és arquitecte. Bé, també evidentment és un home, una persona a la qual no té perquè definir-la una professió determinada. Però el seu cas és especial, i D. és un d'aquells apassionats per la seua feina, que viu i sobreviu i respira gràcies a i per a la seva feina, fins a tal punt que ho mira tot, ho analitza tot, ho processa tot, des d'una mirada axonomètrica. Sota els seus cabells fortament arrissats, i que li cauen per mitja cara, D. disposa d'uns ulls profundament ebrencs que són capaços de transformar la realitat i les persones, i de determinar automàticament coordenades i punts i rectes, i projectar la vida en forma ortogonal des d'un pla sòlid. Vaja, el que vindria a ser una visió axonomètrica.

Read more...

L. encara no arriba a la trentena, però ja és algú que et motiva i t'implica només conèixer-lo. Té els ulls encara plens d'un profund desig d'utopia, de voler millorar encara més les coses en aquesta #novanormalitat que mata i anihila i et bandeja encara més; i ell sap, segurament millor que ningú, que si, que és possible. L., a més, és un d'aquells ebrencs fills de la diàspora d'un territori que es deixa perdre el seu talent i els seus joves. Però L. és d'aquells paios sempre positius, i pensa que ben mirat viu i treballa i estima i sent a la cinquena comarca ebrenca. I és que de fet, ja ho tenen ja, aquests ebrencs, que viuen on els dóna la gana.

Read more...

La dona de mirada cansada i cabell eternament arrissat i suau es desperta amb l'alarma del mòbil. Maldestrament, i amb ulls encara a vessar de lleganyes, i amb una efímera mirada, amb prou feines és capaç d'endevinar quina hora és... a la pantalla del seu mòbil amb la pantalla esquerdada en milions de trossos apareixen les 5.00h. Amb un suau copet a la pantalla la melodia metàl·lica tot d'una s'apaga. Rere les cortines i les persianes i les finestres de la seua habitació anys vuitanta -no, no ha canviat la decoració, s'hi sent còmode i protegida-, sent ja la lleu remor que no cessa del tren 449 que engega màquines aquest dimecres de matinada d'aquest estiu tan extraordinàriament xardorós. Sortirà a les 6.00h... així que cal posar-se en marxa. Abans de sortir de l'habitació mira fugaçment la prestatgeria plena de fragments de vida i somriu reconfortada. Cal posar-se en marxa...

Read more...

L'home de cabell curt i ulleres de pasta verda martelleja furiosament les tecles del seu portàtil finíssim i potent. Finíssim i potent, un amb una d'aquelles pomes mig mossegades a la seva tapa i que li ha costat mig ronyó, un d'aquells que cal tenir si o si, més com a objecte de culte, com a ídol, que no pas com a eina de treball. Però a l'home, de mirada abstreta, i arrugues ja prominents, tot això li és ben igual, de fet ni hi pensa i ni en cap moment ha dedicat ni mig segon a reflexionar-hi. Ell és una d'aquelles persones que prioritza sempre el què, i mai el com.

Read more...

El vigilant del torn de nit, com sempre, arriba tard. Enfila calmosament la Ronda que porta fins l'estació amb el seu Panda parsimoniós de fa 40 anys. I tot i arribar tard, ell no va mai amb presses. Mai. Ell viu lent, a un altre ritme -ben diferent al ritme accelerat dels trens que ha de vigilar mentre dormitegen-, i segons ell i segons molta de la gent amb qui comparteix aquest raconet de món, aquest viure és de molta qualitat; i també genera molta enveja... N'està francament convençut. Però aquest tema és potser assumpte per a un altre relat.

Read more...

La dona que recull fragments de vida, de llarg cabell extremadament arrissat i recollit amb una simple cua, entra protegida de dalt a baix -amb mascareta, guants, una visera protectora i un mono quirúrgic de color blanc- al tren 449 que acaba d'arribar del nord suposadament pròsper i ric. Són les 18.20h de la tarda. Arriba tard, com sempre. Divuit minuts tard. Aquesta #novanormalitat no ha canviat res en absolut ni ha portat cap mena de millora. Els trens continuen arribant tard a aquesta castigada estació que ha viscut millors temps. Com és ben cert també el sol brusent que cau a plom aquesta tòrrida tarda del mes d'agost. Com també és ben cert que la vida segueix fluint per aquests camins de ferro, i també, de ben segur, per les escletxes de les persianes abaixades dels edificis que envolten l'estació. A la dona d'ulleres efímeres, com de cotó, li agrada pensar que sempre hi ha algú que treu un ull d'amagatotis per aquests puntets de vida, i que l'observen encuriosits. I sap, també, que no és la única que pensa així.

Read more...

L'home és un d'aquells iaios tendres, rodó i flonjo, tot afabilitat, i que abraçaries només veure'l. És un d'aquells pocs iaios que voldries per a tu, que te'l faries teu, que l'adoptaries. En definitiva, que és un d'aquells iaios que sempre hauries desitjar tenir i que mai vas arribar ni a somniar.

Read more...