Daniel Gil

novanormalitat

La dona esquifida i llargaruda, més llarga que un dia sense pa, i amb un somriure i una bellesa lànguida i davinciniana que et deixa fora de joc al més mínim contacte visual i oral i carnal, espera pacientment tot fent cua, tot esperant el seu torn. És a una estació amb anhels d'eternitat però que viu una realitat decrèpita, en una ciutat situada massa al sud d'un país que gira cap al nord i que també viu d'anhels d'una eternitat fugissera i juganera, un calorós i envermellit dimecres de matinada d'un estiu atípic on crèiem que recuperariem la llibertat i a canvi vam obtenir més derrota. Espera per a comprar un bitllet per al primer tren, només d'anada, precisament per anar vers aquest nord impersonal i feréstec, curull de trífids que colonitzen els carrers, i amb el qual, malgrat tot, encara hi ha forts vincles. Darrera seu hi ha un arquitecte amb una testa plena de rínxols entremaliats i que fita el món amb una mirada axonomètrica que construeix i dignifica i habita. A la taquilla hi ha una dona excessiva, amb guants blaus i doble mascareta, angoixa i tipa ja de tot i de tothom abans fins i tot de començar la seua jornada laboral. Són les 5.51h de la matinada.

Leer más...

Fa uns dies publicàvem amb el col·lega de professió Evelio Martínez un article a Hansel i Gretal amb una petita reflexió sobre les falses expectatives que tenen els usuaris de les biblioteques (principalment públiques) respecte el silenci que hi trobaran en aquests equipaments. L'article, com queda clar, es centra en l'àmbit bibliotecari, però pensem que el tema de fons, el silenci, es pot extrapolar a molts més àmbits. I és que penso que el silenci va ser una de les grans troballes del confinament de tres mesos i mig del 2020. De cop i volta ens vam trobar envoltats de silenci... I resulta que l'assumpte ens va agradar tant, que penso que és una de les poques noves demandes d'aquesta #novanormalitat que ha vingut per a quedar-se. Cerquem, cada vegada més, espais de silenci. Però penso que també cada cop més cerquem espais de senzillesa.

Leer más...

L'home que intenta escriure ha fet una pausa febril en la seva fabril tasca d'escriure amb un portàtil que funciona quan i com vol. Potser és que ja s'ha deixat la pell i l'ànima i les entranyes (potser infructuosament, qui sap) en un nou relat. O potser és perquè el portàtil ja ha dit prou i ni els cops més maldestres dels seus dits molsuts aconseguixen revifar-lo. Ja li ha fet prou servei, pensa... Sigui com sigui, l'home que intenta escriure es treu la son del damunt tot fregant-se violentament els ulls i estirant-se com manso pansot de mitjana edat. Quan acaba, els seu ulls d'un gris cansat es fixen en una xiqueta de dues cuetes immenses, amb ulls curulls d'una immensa llibertat entremaliada, i que devora goludament un bon tros de xocolata. S'asseu al costat de la que suposa és la seua germana, una xiqueta de somriure lluminós, mentre riu sorollosament i se la mira apassionadament. Viatgen amb els seus pares, cap aquell nord ple d'impersonals oportunitats que ens hem donat entre tots, en aquest tren 449 d'aquest dimecres ple a vessar d'una calor abrusadora i inusual. Els seus pares contemplen satisfets la seva felicitat, convençuts i tranquils (malgrat tot) de no ser uns bons pares -ben mirat, qui ho és, de bon pare o de bona mare?– i que mai podran fer tot allò que esperen fer. Els ha costat molt assumir-ho i arribar fins aquesta estació vital.

Leer más...

Poc a poc anem veient com la denominada #novanormalitat es va extenent per tots els àmbits de la nostra vida diària i les nostres accions quotidianes. Ho condiciona tot, ho impregna tot. Ho limita tot. I mentrestant, estem vigilant que aquesta #novanormalitat no erosioni encara més les nostres fràgils democràcies modernes, i ens aboqui a un feliç control poblacional i a un orwellià 1984, doncs “la creació de la por és el millor mecanisme polític per l’obediència social, però també el major destructor de la democràcia i els seus drets.” (Robert Òdena, 2020).

Veiem ja que res és igual que abans, i molt probablement no ho torni a ser mai més: mascaretes omnipresents, cues per a entrar als comerços, i un llarg etcètera que ara no detallaré per excessiu, conegut i també trist i preocupant, també val a dir-ho. I a tot això, òbviament les biblioteques no n'han quedat al marge, i també s'han hagut d'adaptar, sovint sense un Pla B en l'horitzó i sense saber massa bé què calia fer. En aquest sentit, i per a donar una mica de llum a aquest panorama incert, Anthony W. Marx, president de la Biblioteca Pública de Nova York exposa en un article al New York Times, que les biblioteques han de canviar, i que aquest canvi passa necessàriament per oferir molts més serveis digitals. I afegeixo i preciso: més i millors, i que aquests serveis no siguin només una part de l'estratègia i la política (parcials) de les biblioteques, sinó que aquest serveis suposin una transformació estructural, orgànica, de les mateixes. Un canvi disruptiu. És significatiu un paràgraf de l'article de Marx que subscric plenament: This experience has made it clear to us that libraries must invest — or continue to invest — in digital and virtual technologies and expertise. There is so much more we can do. Every library should aspire to provide the broadest possible digital access to all books and the world’s accumulated knowledge, not just the snippets now available on the web. The digital public library is a piece of necessary public infrastructure that must be built with the same care, collaboration, and adherence to values — including privacy — that we have used to build and run our branches. (Marx, 2020)

Prestatges sense accés lliure

Read more...

A Tortosa fa unes setmanes que estem ben enfeinats contenint un rebrot prou important de la Covid-19. El rebrot a Padesa [1], amb més de 200 positius, fa que tot es dispari, que tot s'acceleri, que tot es precipiti. S'anuncien cribratges massius [2] a tots els centres escolars de la ciutat, que implicaran a unes 7.000 persones, i que tindran lloc durant tot el mes d'octubre. Finalment, el #Procicat demana no sortir de casa [3] als habitants de #Tortosa, #Roquetes i #Amposta, que es limitin els desplaçaments... i un cop més, es tanquen els parcs infantils. Tot això, durant 15 dies, a comptar a partir d'aquest dimarts 6 d'octubre. En fi, que ja tornem a tenir la #novanormalitat en tota la seua excelsa esplendor.

Parc infantil tancat a Tortosa

Read more...

L'home ja ben entrat en la cinquantena i que es tenyeix de negre metàl·lic, metòdicament, amb puntualitat britànica i precisió suïssa, els cabells de la seva testa i també el d'aquesta barba espessa d'una setmana, pensa que la vida adulta ja deu ser una mica això, una rutina més o menys repetitiva, amb més o menys cadència, amb més o menys ritme, d'un seguit de coses, de persones, d'accions, de fets i vivències i d'amors que passen i transcorren per allò que hom ha convingut a denominar la teua vida. La vida adulta ja deu ser una mica com aquest passar rítmic i segur de les travesseres de la via del tren; saber, amb tota la certesa del món, que després d'una travessera sempre en vindrà una altra. La vida adulta de la gent comuna i normal com ell, pensa i es tranquil·litza, està feta d'aquestes seguretats mínimes i massa voltes absurdes, però que sostenen i ajuden a anar tirant.

Leer más...

La xiqueta del somriure lluminós també viu just al davant d'aquesta estació que, malgrat tot i malgrat tothom i tot hom, esdevé centre i nucli d'una intensa i propera i càlida vida social en aquesta ciutat ubicada massa al nord com per ser del sud, i situada massa al sud com per a que el nord la tingui present. Una vida com la de totes les persones comunes, anònimes i alhora úniques que transcorren i sobreviuen per aquestes pàgines. La xiqueta de somriure lluminós, que es renta les dents d'una neu blanquíssima amb un raspall elèctric que mou acompansadament cada nit, sempre acompanyada pel seu pare, viu just a sota del iaio que mira cada dia per les escletxes de la persiana si algun dia torna a entrar el seu amor per la porta.

Leer más...

La dona de mitjana edat, de cabell de xocolata amb llet i ulleres finíssimes, podríem dir que sempre ha tingut gustos peculiars. Peculiars per a ella, és clar, perquè segurament els seus siguin gustos força comuns i per tant, gens peculiars. Però com sempre, tendim a creure'ns únics... i de fet ho som, però vivim una unicitat col·lectiva, malgrat ens pesi. El cas és que la dona, que vesteix un llarguíssim vestit blanc de lli, és d'aquelles persones que se senten atretes pels límits, per les zones vitals i físiques i emocionals a mig camí entre dos àmbits, entre dues realitats, entre dos móns. De fet, ja fa cinc anys que transita per una mena de límit, enfilada diàriament dalt d'un tren, com ahir, com demà i com avui, en aquest tòrrid dimecres, de matinada i amb les paraules engabiades potser per sempre més rere mascaretes impersonals i que ens igualen.

Leer más...

En D. és arquitecte. Bé, també evidentment és un home, una persona a la qual no té perquè definir-la una professió determinada. Però el seu cas és especial, i D. és un d'aquells apassionats per la seua feina, que viu i sobreviu i respira gràcies a i per a la seva feina, fins a tal punt que ho mira tot, ho analitza tot, ho processa tot, des d'una mirada axonomètrica. Sota els seus cabells fortament arrissats, i que li cauen per mitja cara, D. disposa d'uns ulls profundament ebrencs que són capaços de transformar la realitat i les persones, i de determinar automàticament coordenades i punts i rectes, i projectar la vida en forma ortogonal des d'un pla sòlid. Vaja, el que vindria a ser una visió axonomètrica.

Read more...

L. encara no arriba a la trentena, però ja és algú que et motiva i t'implica només conèixer-lo. Té els ulls encara plens d'un profund desig d'utopia, de voler millorar encara més les coses en aquesta #novanormalitat que mata i anihila i et bandeja encara més; i ell sap, segurament millor que ningú, que si, que és possible. L., a més, és un d'aquells ebrencs fills de la diàspora d'un territori que es deixa perdre el seu talent i els seus joves. Però L. és d'aquells paios sempre positius, i pensa que ben mirat viu i treballa i estima i sent a la cinquena comarca ebrenca. I és que de fet, ja ho tenen ja, aquests ebrencs, que viuen on els dóna la gana.

Read more...