Daniel Gil

terresdelebre

La vida i en general tot allò que ens envolta, i també de qui ens envolten i a qui envoltem, està ple d'oportunitats. De fet, viure és ja en si mateix la oportunitat original. De nosaltres, i nomès de nosaltres, depèn com les afrontem. Tenim la llibertat última de plantejar-nos aquestes oportunitats com a una pèrdua o com a un èxit; i això mai ningú ens ho podrà treure. I cito a l'indispensable Viktor Frankl, que assegurava que “al hombre se le puede arrebatar todo salvo una cosa la última de las libertades humanas, la elección de la actitud personal ante un conjunto de circunstancias, para decidir su propio camino” (https://es.wikipedia.org/wiki/El_hombre_en_busca_de_sentido). Evidentment, les circumstàncies no són en absolut les mateixes que les vivim molts de nosaltres, però les seues lliçons ens serveixen. I serveixen no només a nivell individual. Crec que també podem aplicar aquesta llibertat última, aquesta tria i actituds davant les circumstàncies, a un nivell social, de col·lectivitat... i de territori. Els territoris, i les persones que els habiten, també tenen oportunitats, també viuen oportunitats. I a les Terres de l'Ebre també hem viscut oportunitats.

Read more...

El nou i tan esperat Corredor del Mediterrani (més de 20 anys d’espera, i més de 700 milions d’euros d’inversió que hem pagat tots nosaltres) no ha portat cap millora ni a les Terres de l’Ebre, i tampoc al Camp de Tarragona. El resultat més significatiu és que ara es pot viatjar entre Barcelona i València en menys de 3 hores. I enmig, no hi ha res. El buit. Un territori només pel qual passar sense aturar-se. Fins i tot per al Camp de Tarragona, pel qual la proximitat relativa amb Barcelona ha acabat palesant que era un inconvenient més que no pas un avantatge. A les Terres de l’Ebre ja hi estàvem acostumats; però el cop moral i psicològic al Camp deu haver estat molt fort. Veure que no comptes per a res quan et penses que sí, no deu ser fàcil. El mal ja està fet. Però tot i això, sempre hi ha marge per a corregir una situació nefasta. Sempre hi ha marge. El got sempre l’hem de veure mig ple.

Read more...

Molt s’ha escrit des que es va fer pública, per al proper 13 de gener, després de més de 20 anys d’obres i uns 700 milions d’euros d’inversió, l’obertura de la variant del Corredor del Mediterrani entre Vandellòs-l’Hospitalet de l’Infant i Vila-seca. Sens dubte, hi havia moltes expectatives creades en aquesta variant, en el sentit de què seria una infraestructura molt necessària i important per tota la demarcació, per al Camp i per a l’Ebre, i que significaria una millora important en els serveis ferroviaris i en la mobilitat de tota la província de Tarragona. Molt s’ha escrit, deia… però s’ha escrit per a denunciar l’enorme estafa que ha suposat aquesta variant per a tota la demarcació, i que s’ha materialitzat en el que es pot dir, sense por d’equivocar-nos, en un gran menyspreu cap tots els tarragonins i ebrencs. No vull caure en el victimisme crònic de què patim per aquestes contrades, però els fets i el desastre que viurem a partir del dilluns palesen de forma crua que aquest menysteniment cap a les necessitats del sud del país és ben real. Real i dolorós. S’ha construït una infraestructura amb els impostos de tots nosaltres, amb els nostres diners, i no ha suposat, en el millor dels casos, cap millora notable, i sí molts, massa, inconvenients. És una estafa en tota regla. Tenim una nova infraestructura per la qual no anirem pas més ràpids de com ho fèiem amb els Regionals el 2016, quan no teniem variant.

Read more...

Un territori està format i conformat per múltiples dinàmiques, per infinitat de forces que actuen i interactuen entre elles i que impulsen aquest territori concret cap endavant, i fan que millori: tant el territori en si mateix, com, sobretot, la vida de les persones que l’habiten. Aquestes forces poden ser, i de fet són, de diferentes naturaleses: econòmiques, polítiques, d’infraestructures, socials, sanitàries… i, per descomptat, també són forces culturals. Tot i anomenar-la en últim lloc, en cap cas entenc la cultura com quelcom de residual o anecdòtic; sinó que, ans al contrari, caldria posar la cultura com a element central i nuclear del desenvolupament ple i global de qualsevol territori i de totes les persones que l’habiten i el viuen. Evidentment, també a l’Ebre.

Read more...

Un ja llunyà 2006, la Clara Àlvarez Chavarría, bibliotecària del CRAI de la Universitat Rovira i Virgili a Tortosa, i jo mateix (que llavors treballava a la biblioteca del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Tortosa), vam publicar una comunicació al 2n Congrés de Cultura i Territori a les Comarques de la Diòcesi de Tortosa, que aquell any es va celebrar entre les localitats d’Amposta i Rossell. La comunicació que vam presentar portava per títol Els noms de les biblioteques de les Terres de l’Ebre (http://eprints.rclis.org/7460/), i feia un resum dels diferents noms que portaven les biblioteques ebrenques de l’època, tot fent també una petita ressenya històrica de l’origen d’aquests noms. La principal conclusió que se’n pot extreure d’aquella comunicació és que de les 20 biblioteques que llavors hi havia a les Terres de l’Ebre, 10 (el 50%) portaven algun nom de persona, però cap d’elles tenia nom de dona.

Read more...

A les Terres de l’Ebre estem molt acostumats a desplaçar-nos al poble del costat per anar a treballar. Agafem el cotxe, i normalment, a tot estirar en mitja hora hem arribat a la feina. I és que som un territori rural, amb poca població i a més, dispersa, i amb només dues ciutats mínimament potents (Tortosa i Amposta), capaces d’estirar l’economia ebrenca. I hom sovint s’ha de buscar les garrofes fora del poble per a posar el seu granet de sorra a la seva respectiva economia familiar. Així doncs, veiem normal agafar el cotxe i desplaçar-se a treballar; és la nostra rutina i la tenim molt interioritzada. No passa res per anar al poble del costat, o anar C-12 amunt i avall entre Móra d’Ebre, Gandesa i les abans esmentades Tortosa i Amposta. Forma part de la rutina laboral ebrenca.

Read more...