Urbanisme insubstancial vora l'Ebre

Fa uns dies vam xafar la nova i flamant plaça de la Catedral de Tortosa. Una nova plaça que havia aixecat moltes expectatives, i que venia amb la motxilla carregada per la polèmica i el debat que es va generar a la ciutat durant anys, sobre si calia afonar o no les cases que hi havia just davant de la façana principal, i que no deixaven que la Seu tortosina s’aboqués al riu i hi dialogués, ni tampoc que el barri antic de la ciutat s’espongés. A voltes encara em surt aquella mena de llenguatge arquitectònic pseudopoètic que vaig mamar durant els meus temps de mosso impúber a la biblioteca dels arquitectes a l’Ebre.

Però vaja, un cop vista, fotografiada i enregistrada per a la posteritat (i per a que les meues nétes puguin veure a quina ciutat vivia son iaio), doncs penso que és un bon moment per a deixar per escrit què en penso, segurament des de la futilitat més absoluta de les meues opinions; he estat sempre un ferm defensor de la cosa pública. Aquesta nova plaça (per dir-ne d’alguna forma estandaritzada i que tots ens entenguem) transmet una manera de fer urbanisme i de pensar les ciutats totalment insubstancial, acrítica i absolutament deslligada de la idiosincràcia i de les característiques pròpies de cada lloc. La plaga bíblica de les places —perdoneu aquest subterfugi— dures, que no deixen de ser enormes lloses de formigó, ha arribat finalment a l’Ebre, i que ha engendrat places neutres, sense caràcter ni personalitat, i que ben bé podrien ser a Kuala Lumpur, Bogotà… o a Miami Platja o a Vila-seca, per posar quatre exemples de ciutats volgudament triades a l’atzar. I penso en les declaracions dels responsables polítics que han permès aquest delicte, quan s’omplen la boca de què aquesta nova plaça serà un nou punt de trobada per a la ciutat i la ciutadania, que se’l farà seu… i tot de discurs buit i bonista; suposo que fan la seva feina de comercials cremats que han de creure en productes que saben que mai en la vida es vendran. I automàticament penso també en qui s’atrevirà a passar per aquesta nova pseudo-plaça a les 15h de la tarda en ple mes de juliol o agost; o en plena temporada de vent de dalt, amb ratxes que tranquil·lament poden arribar als 80km/h… Si algun valent vol fer aquests experiments de risc estaré encantat de relatar-ho, i vendre l’exclusiva a DMAX i encara farem alguns calerons.

L’únic aspecte remarcable de tot el conjunt, penso, són les restes arqueològiques del subsòl de la plaça, a nivell de la Rambla Felip Pedrell, i que queden just a sota del sofregit de la gran llosa de formigó. Pel que sembla es podran visitar a partir de la tardor, i tindran l’alicient de poder veure fonaments de l’antiga muralla, així com les escales que va dibuixar Anton van den Wyngaerde de l’antiga façana fluvial tortosina. Malgrat que penso que aquestes restes són com la xocolata del lloro, ja que em sembla paradoxal que la ciutat que es ven com la “Ciutat del Renaixement” hagi perdut part de la seva història, i s’hagi permès el luxe de tirar a terra uns edificis que configuraven precisament la ciutat renaixentista. Aquesta mirada curtplacista de debò que fa feredat… o fins i tot repugnància, com vulguin vostès.

La plaça, això si, és un excel·lent exercici de panopticisme, amb unes noves i magnífiques vistes sobre l’Ebre. Si Boullée aixequés el cap n’estaria molt satisfet, sens dubte. Finalment, tots els tortosins i els pocs turistes que ens visiten podran fer fotos en angle recte de la façana principal de la Catedral, i començar a omplir Instagram amb selfies i postureigs diversos. L’espera s’ho haurà valgut, oi? Perquè potser aquest hagi estat sempre l’objectiu final de tot plegat. El de crear un nou producte turístic per vendre la ciutat: una plaça sense obstacles i similar a moltes altres que ens podem arreu de Catalunya, i on poder fer-se la foto de rigor i penjar-la a les xarxes. Deuen ser les prioritats contemporànies del segle XXI. Ser coherents amb la història i el patrimoni ja si de cas ho deixem per un altre dia.

Article publicat també a Tarragona Digital el dia 30 de setembre de 2021

#articles #TarragonaDigital